Hem passat el Nadal i el Sant Esteve a un poble del nord de l'Aragó, a la comarca pirinenca del Sobrarb, fronterer amb la Ribagorça de la Franja. El poble, Gistau, és un dels llocs on millor es conserva l'aragonès, llengua majoritària a l'Aragó en l'època de la dinastia catalana. A la Cort de Barcelona es feien servir tres llengües oficials, una de les quals era aquesta. Fa gràcia sentir com la botiguera del poblet de 150 habitants xerra en castellà als clients i en aragonès al gos.
Passem per Barbastre i un tros de la Franja per arribar-hi. Tot en castellà, llevat de Lleida. Fa gràcia, també. Ara la llei de llengües de la C.A. d'Aragó protegirà el català d'aquella zona de forma molt el·líptica. Quan vaig ser a la Franja fa uns anys vaig veure dues noies joves que enraonaven en català, idioma majoritari també al bar on vaig fer la cervesa. La situació no semblava tan dissortada com a Gistau, ni de bon tros. Però em sabria greu que això passés.
Avui he arribat a Esplugues i no he parat gaire l'orella però la cantarella sonava a mesetària. He viscut tota la vida a Esplugues, conec l'Ajuntament una mica i també la gent que campa al poble, tot i que no gaire, tampoc. I algun cop he vist algú que parlava en català al gos i en castellà a tota la resta del món.
I amb això he aconseguit escriure el segon post. Bon any a tots, i passi-ho bé i fins l'any que ve.
dimarts, 29 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
ESPLUGUES...DECIDEIX? (28 de desembre, número especial de la revista El Pont)
Avui, 28 de desembre, la revista municipal EL PONT ha distribuït un número especial, íntegrament en català, dedicat a la futura consulta popular per la independència d'Esplugues. L'exemplar, de 30 pàgines a tot color, recull informacions diverses sobre les consultes i entrevistes als principals representants polítics del Consistori.
Pilar Díaz (alcaldessa d'Esplugues): "Les consultes són ja imparables. El país i Esplugues necessiten d'aquest tipus de consultes que ens fan avançar en el camí de la llibertat."
Enric Giner (PSC): "Estem al servei del país i de la democràcia. No cal dir que la plataforma Esplugues decideix! tindrà tot el suport de l'Ajuntament."
Luís Elias Ortega (PP): "Siempre estaremos al lado del pueblo de Esplugues. Incluso en una consulta popular por la independencia de esta región española que es Cataluña".
Luís Fernández del Campo (Ciudadano de Esplugas): "Me comprometo a escribir en mi blog sobre esta consulta. Tambíen la recomendaré a mis blocs amigos: Foro Ermua; Desmontando el mito catalán; Fundación pàra la libertad; Fundación Danaes i la Plataforma España y Libertat, que aprovecho para recomendaros que visitéis."
CAL d'Esplugues: "Estem molt satisfets amb aquesta iniciativa de EL PONT. A més, sabem de fonts ben informades que a partir d'ara la revista es farà íntegrament en català, ja que l'alcaldessa, com molt bé ens recorda a cada ple, no para de rebre correus i missatges de gent que es queixa perquè la revista no està escrita en la nostra llengua. Finalment, Pilar Díaz ha dit prou i les pàgines de EL PONT seran, ja des d'ara, només en català.
divendres, 25 de desembre del 2009
ESPLUGUES...DECIDEIX? (Els vuit punts d'Alfons López Tena)
Dídac López escriu:
Bon Nadal a tothom!
I una proposta de lectura nadalenca: els vuit punts d'Alfons López Tena per fer o no fer una consulta local sobre la independència.
Bàsicament, els vuit punts ens diuen:
1) Cal un direcció política local o comarcal
2) Cal garantir la neutralitat de la comissió organitzadora
3) Cal que la campanya cívica estimuli la participació, i que la defensa del SÍ i del NO recaigui en els partits i moviments polítics
4) Cal treballar amb inclusivitat, sense exclusions social, ideològiques, nacionals o religioses
5) Cal bandejar qualsevol tendència a l'exclusió de persone que vulguin col·laborar perquè no ens agradi la seva classe, formació, ideologia, partit, trajectòria, conviccions
6) Cal una direcció amb una neta distribució de responsabilitats, amb tot l'esforç posat en la participació
7) La campanya per la participació s'ha de fer des de la base: microreunions millors que actes per a convençuts i mobilitzacions massives
8) L'esforç de comunicació s'ha de centrar en els mitjans locals i comarcals, i a internet
dimarts, 22 de desembre del 2009
ESPLUGUES...DECIDEIX? (Comunicat de la CAL sobre la Llei de Llengües de l'Aragó)
LA CAL DENUNCIA QUE L'ARAGÓ RELEGA EL CATALÀ A SER UNA LLENGUA DE SEGONA
La Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) lamenta que l'aprovació de la Llei de Llengües d'Aragó mantingui com a únic idioma oficial el castellà i relega el català i l'aragonès a llengües "pròpies, originals i històriques" que simplement "han de ser conservades". Tot i que la llei reconeix la pluralitat lingüística de la comunitat i el dret dels ciutadans de les zones on es parla castellà, aragonès o català a adreçar-se a l'administració en la seva llengua, a més de garantir-ne l'ensenyament, la CAL denuncia que les pressions del PP i del PAR i la poca voluntat del president de la Comunitat, el franjolí Marcel•lí Iglesias, de normalitzar-ne l’ús impediran atorgar el rang de llengua cooficial al català.
La CAL remarca que el text, que va ser aprovat amb els vots a favor del PSOE i del CHA i que entrarà en vigor el mes de gener, hipoteca de nou el futur de la llengua pròpia de la Franja de Ponent. L'entitat deixa clar que es tracta d'una llei insuficient per garantir els drets dels catalanoparlants en el territori on curiosament es parla més i critica que no s'hagi escoltat el clam de la societat civil que fa anys que reclama el ple reconeixement de la nostra llengua.
Davant d'aquest escenari, la CAL té la ferma voluntat de seguir treballant perquè el català estigui en igualtat de condicions respecte al castellà i d'aconseguir d'una vegada per totes la seva normalització perquè deixi de ser una llengua de segona.
divendres, 18 de desembre del 2009
dimecres, 16 de desembre del 2009
ESPLUGUES... DECIDEIX? (Benvinguts al bloc... o blog?))
Com ja haureu pogut observar, comptem amb un nou col·laborador que escriurà articles en aquest bloc (o blog?). Per començar, un debat filològic sobre la denominació mateixa d'aquesta eina que compartim: bloc o blog?L'altre nostre col·laborador ("involuntari"), en Dídac López, ja ha donat una resposat al primer article d'en Josep:
El que passa amb la h final és que ha quedat connotada. La normativització fabriana se la va carregar, com també es va carregar la h per marcar hiatus, o com s'hauria carregat la h en altres posicions si l'haguessin deixat (altrament, com han fet italians i occitans, i com també fa, de tant en tant, en Jordi Bilbeny). Hi ha coses que es poden moure però jo no mouria la qüestió de -ch, bo i respectant la gent que l'ha mantinguda en el cognom (com la Sònia Bagundanch, que no és gens sospitosa de pre- o anti- fabrianisme). I no ho mouria potser per una raó sentimental. Collblanc fou Collblanch fins la normativització fabriana. Però, després del 1939, tornà a ésser Collblanch. Hi ha un parell o tres de generacions que se'n senten, i que associen "Collblanch", no pas a l'edat mitjana sinó a l'Edat Fosca. I l'associen també a la pronúncia feixistoide "colblantS". De totes formes, quan els franquistes feren arribar el metro a Collblanc, de la parada s'estimaren més dir-ne "San Ramón", denominació més canònica. És clar que això és una disgressió.
Jo escric blog, però he de reconèixer que sovint se m'escapa(va) un càstic renaixentista. Hi ha coses de la normativa fabriana que potser caldria esmenar. La x de pixar no sona igual a la de píxel. D'altra banda, unificar la grafia panoccitana pel que fa a la lh, nh, o utilitzar tl per allò que ara s'escriu tll, em semblen coses raonables. Però com dimonis es fa una reforma ortogràfica d'aquestes dimensions? La gent s'aferra a la normativa tal com va quedar. Introduir-hi canvis és complex. I retornar a ch ens duria als intents de normatives restauradores de la tradició mitjaval (medieval, sorry) com les Normes del Puig, d'infausta memòria.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Presentació al Blog
Bon dia,
Com a les pel·lícules de boigs, em presentaré a la resta del manicomi. Em dic Josep i sóc del nucli d'Esplugues de la CAL. En Jaume m'ha demanat que col·labori en aquest blog amb la bella intenció de diversificar un pèl les opinions, ja que fins ara només hi contribuïen ell i en Dídac López, aquest de forma involuntària. Jo, amb molt bona voluntat, hi he accedit, tot i que no tinc ni idea sobre què escriure, ja que sóc molt poc actiu tant a la CAL com al món independentista en general. Farem un esforç, tanmateix.
A més de militant, sóc estudiant de Filologia Catalana, que és una altra forma de militar, ja que és una carrera amb molt poca demanda i menys sortides professionals —a banda de la de professor d'institut, una perspectiva no gaire atractiva per a mi. Sobre la situació d'aquests estudis potser un dia en parlaré, però ja podeu comptar que és horrible, més encara amb l'aplicació de Bolonya. A la UAB, que és on estudio, la meva llicenciatura, en esdevenir grau, ha adoptat el nom d'Estudis en Llengua i Literatura Catalanes, que és una forma com una altra de desprestigiar més encara la nostra titulació. Algun dia, potser, parlaré també de l'EEES i de com afecta les Humanitats —però abans hauré de fer-me'n una idea clara, perquè és ben embrollat.
Avui, per començar criticant, que és el que porto fent en tot aquest article, voldria dir alguna cosa sobre el terme blog, que el nostre benvolgut Jaume escriu amb —c de Catalunya, seguint una tendència de la qual jo sóc fervent detractor. Així, de pas, ja que aquest és el blog de la CAL, entitat que té com a principal objectiu lluitar per la defensa i la promoció de la llengua (i no tant per les dels Països Catalans, que tot i que una cosa va de bracet amb l'altra en principi s'haurien de poder deslligar), reflexionarem sobre la matèria que ens és més pròpia.
Jo ja porto un cert temps en això dels blogs i vaig viure el naixement de la polèmica sobre el nom de la cosa. És un tema un pèl antic i avorrit i potser molts ja sabeu de què va. Miraré de donar-ne una perspectiva filològica, que tampoc no serà gaire res de l'altre món.
Resulta que en català, com en moltes llengües del món, les consonants oclusives a final de mot són totes sordes. Això fa que cub (que tanmateix a Barcelona se sol dir cubu) i cup (que és un recipient de vi i les sigles d'un partit) es pronunciïn igual. Aquest procés fonològic neutralitza sempre b/p, d/t i g/c en posició final. Per aquesta mateixa raó, blog i bloc es pronuncien igual en català, no així en anglès ni en castellà, que no les ensordeixen.
El mot blog ve de l'anglès weblog i vol dir una cosa així com «quadern de bitàcola a internet» o «diari interactiu personal» (DIP). L'acrònim dip es va intentar promoure als inicis dels temps per part del Termcat, però no va fer fortuna. El de bitàcola tampoc no va acabar de fer forrolla (malgrat intents més o menys reeixits). Al final s'ha acabat imposant blog, però amb la polèmica de la grafia. Com s'havia d'escriure, això?
Els defensors de la forma bloc (entre els quals el Termcat, errant-la novament) branden com a millors arguments que és una forma més catalana (és única al món!), que afegeix al significat les connotacions tradicionals del bloc de tota la vida (quadern de paper per escriure) i que s'adequa més bé a la pronúncia real. Aquests tres arguments són, com veiem, molt febles. Pel que fa al darrer, ja hem vist com és fal·laç: hi ha milers de mots en català que s'escriuen amb una consonant oclusiva sonora malgrat que la realització fonètica sigui sorda.
Pel que fa al segon argument, penseu que bloc és un mot ja amb molts significats com per a sobre afegir-ne un altre. Val a dir que en les derivacions que es fan de bloc apareixen estranyeses com blocaire, blocosfera i bloquejar, per formes tan naturals com blogaire o bloguer i bloguejar.
Ara podem esmentar el profeta Pompeu Fabra, que tocat d'inspiració divina defensava que, en l'adaptació de mots forans, en cas de ser impossible o molt difícil l'ús d'un mot propi (com seria en aquest cas dip o bitàcola, que han estat escombrats per blog) s'intentés respectar l'ortografia original sempre que no es violés la pronúncia catalana. És a dir, a sport convenia esport, a hands, mans, a corner, còrner, a football futbol, etcètera.
Quan van adaptar els mots tècnics i científics, van rebutjar llavial per labial, per exemple. Això és perquè es buscava que aquesta mena de paraules gaudissin de la major comprensió interlingüística i que respectessin la seva etimologia. Seria absurd que el que en tots els idiomes és labial en català fos altrament. En aquest sentit, la grafia blog compleix aquests dos requisits fabrians: en primer lloc, respecta l'ortografia original anglesa i és perfectament pronunciable en català; en segon lloc, és la forma més estesa internacionalment.
Crec haver demostrat que els tres arguments principals que sostenen la forma bloc són del tot insuficients i fins i tot contraproduents: s'aparten d'una grafia universal, afegeixen significats a un mot amb molts altres significats i no respecten l'etimologia. Al meu parer, si certa gent ha triat la forma amb —c ha estat únicament per diferenciar-se del castellà. Això és, també al meu parer, un signe rutilant i enlluernador de provincialisme. Sisplau, deixeu de mirar algun dia a Madrid, mireu al nord i veureu que tothom escriu blog.
Finalment, voldria recordar l'article d'Albert Pla i Nualart sobre aquest tema a l'Avui del 10 d'octubre. Com he dit, jo sóc un simple estudiant de Filologia, i a sobre de l'itinerari de literatura; no puc competir amb el corrector d'un diari com és l'Avui, diari del qual podríem parlar un altre dia, també. Pla creu que són legítimes totes dues opcions, tot i que opta per blog en part per les mateixes raons que jo, que va prendre del blog d'en Gabriel Bibiloni, també lingüista reconegut. Jo acabo de llegir l'article de Bibiloni a Llengua Nacional i he vist que coincidim en gairebé tot, però ell ho expressa molt millor, o sigui que val més que seguiu l'enllaç. Ara bé, i tornant al text de Pla i Nualart, jo no crec que sigui legítima l'opció amb —c pels arguments que he desgranat amb més pena que glòria per aquí. Si bé és cert que l'ortografia és cosa de convencions, la convenció ja està fixada i és la que és. La forma bloc no s'aguanta per enlloc.
I, tanmateix, encara voldria afegir-hi una altra cosa. Si heu seguit l'enllaç que anava al meu blog, haureu vist que està escrit bloch (pronunciat blok). Aquesta grafia jo la defenso com a segona opció, si blog no acaba de fer el pes. La raó principal és que, com tothom sap, en el català escrit aF (abans de Fabra), el so [k] final, vingués d'una velar sorda o sonora, s'escrivia —ch, de forma tota elegant i genuïna. La supressió de l'hach, com a llast inútil, va suposar el trencament de segles i segles de tradició escrita. Encara hi ha moltíssims cognoms que la conserven, vestigis d'un passat gloriós. Jo, com a homenatge a aquells temps, que van ser immillorables durant una època i força grisos durant una altra, mantinc que la forma d'escriure blog hauria de ser bloch. Però dubto molt que tingui gaires seguidors, malauradament.
I ara, si heu arribat fins aquí, espero haver il·lustrat la futilitat dels meus estudis i que rumieu si veritablement cal defensar la llengua. I prometo ser més breu en el futur.
Com a les pel·lícules de boigs, em presentaré a la resta del manicomi. Em dic Josep i sóc del nucli d'Esplugues de la CAL. En Jaume m'ha demanat que col·labori en aquest blog amb la bella intenció de diversificar un pèl les opinions, ja que fins ara només hi contribuïen ell i en Dídac López, aquest de forma involuntària. Jo, amb molt bona voluntat, hi he accedit, tot i que no tinc ni idea sobre què escriure, ja que sóc molt poc actiu tant a la CAL com al món independentista en general. Farem un esforç, tanmateix.
A més de militant, sóc estudiant de Filologia Catalana, que és una altra forma de militar, ja que és una carrera amb molt poca demanda i menys sortides professionals —a banda de la de professor d'institut, una perspectiva no gaire atractiva per a mi. Sobre la situació d'aquests estudis potser un dia en parlaré, però ja podeu comptar que és horrible, més encara amb l'aplicació de Bolonya. A la UAB, que és on estudio, la meva llicenciatura, en esdevenir grau, ha adoptat el nom d'Estudis en Llengua i Literatura Catalanes, que és una forma com una altra de desprestigiar més encara la nostra titulació. Algun dia, potser, parlaré també de l'EEES i de com afecta les Humanitats —però abans hauré de fer-me'n una idea clara, perquè és ben embrollat.
Avui, per començar criticant, que és el que porto fent en tot aquest article, voldria dir alguna cosa sobre el terme blog, que el nostre benvolgut Jaume escriu amb —c de Catalunya, seguint una tendència de la qual jo sóc fervent detractor. Així, de pas, ja que aquest és el blog de la CAL, entitat que té com a principal objectiu lluitar per la defensa i la promoció de la llengua (i no tant per les dels Països Catalans, que tot i que una cosa va de bracet amb l'altra en principi s'haurien de poder deslligar), reflexionarem sobre la matèria que ens és més pròpia.
Jo ja porto un cert temps en això dels blogs i vaig viure el naixement de la polèmica sobre el nom de la cosa. És un tema un pèl antic i avorrit i potser molts ja sabeu de què va. Miraré de donar-ne una perspectiva filològica, que tampoc no serà gaire res de l'altre món.
Resulta que en català, com en moltes llengües del món, les consonants oclusives a final de mot són totes sordes. Això fa que cub (que tanmateix a Barcelona se sol dir cubu) i cup (que és un recipient de vi i les sigles d'un partit) es pronunciïn igual. Aquest procés fonològic neutralitza sempre b/p, d/t i g/c en posició final. Per aquesta mateixa raó, blog i bloc es pronuncien igual en català, no així en anglès ni en castellà, que no les ensordeixen.
El mot blog ve de l'anglès weblog i vol dir una cosa així com «quadern de bitàcola a internet» o «diari interactiu personal» (DIP). L'acrònim dip es va intentar promoure als inicis dels temps per part del Termcat, però no va fer fortuna. El de bitàcola tampoc no va acabar de fer forrolla (malgrat intents més o menys reeixits). Al final s'ha acabat imposant blog, però amb la polèmica de la grafia. Com s'havia d'escriure, això?
Els defensors de la forma bloc (entre els quals el Termcat, errant-la novament) branden com a millors arguments que és una forma més catalana (és única al món!), que afegeix al significat les connotacions tradicionals del bloc de tota la vida (quadern de paper per escriure) i que s'adequa més bé a la pronúncia real. Aquests tres arguments són, com veiem, molt febles. Pel que fa al darrer, ja hem vist com és fal·laç: hi ha milers de mots en català que s'escriuen amb una consonant oclusiva sonora malgrat que la realització fonètica sigui sorda.
Pel que fa al segon argument, penseu que bloc és un mot ja amb molts significats com per a sobre afegir-ne un altre. Val a dir que en les derivacions que es fan de bloc apareixen estranyeses com blocaire, blocosfera i bloquejar, per formes tan naturals com blogaire o bloguer i bloguejar.
Ara podem esmentar el profeta Pompeu Fabra, que tocat d'inspiració divina defensava que, en l'adaptació de mots forans, en cas de ser impossible o molt difícil l'ús d'un mot propi (com seria en aquest cas dip o bitàcola, que han estat escombrats per blog) s'intentés respectar l'ortografia original sempre que no es violés la pronúncia catalana. És a dir, a sport convenia esport, a hands, mans, a corner, còrner, a football futbol, etcètera.
Quan van adaptar els mots tècnics i científics, van rebutjar llavial per labial, per exemple. Això és perquè es buscava que aquesta mena de paraules gaudissin de la major comprensió interlingüística i que respectessin la seva etimologia. Seria absurd que el que en tots els idiomes és labial en català fos altrament. En aquest sentit, la grafia blog compleix aquests dos requisits fabrians: en primer lloc, respecta l'ortografia original anglesa i és perfectament pronunciable en català; en segon lloc, és la forma més estesa internacionalment.
Crec haver demostrat que els tres arguments principals que sostenen la forma bloc són del tot insuficients i fins i tot contraproduents: s'aparten d'una grafia universal, afegeixen significats a un mot amb molts altres significats i no respecten l'etimologia. Al meu parer, si certa gent ha triat la forma amb —c ha estat únicament per diferenciar-se del castellà. Això és, també al meu parer, un signe rutilant i enlluernador de provincialisme. Sisplau, deixeu de mirar algun dia a Madrid, mireu al nord i veureu que tothom escriu blog.
Finalment, voldria recordar l'article d'Albert Pla i Nualart sobre aquest tema a l'Avui del 10 d'octubre. Com he dit, jo sóc un simple estudiant de Filologia, i a sobre de l'itinerari de literatura; no puc competir amb el corrector d'un diari com és l'Avui, diari del qual podríem parlar un altre dia, també. Pla creu que són legítimes totes dues opcions, tot i que opta per blog en part per les mateixes raons que jo, que va prendre del blog d'en Gabriel Bibiloni, també lingüista reconegut. Jo acabo de llegir l'article de Bibiloni a Llengua Nacional i he vist que coincidim en gairebé tot, però ell ho expressa molt millor, o sigui que val més que seguiu l'enllaç. Ara bé, i tornant al text de Pla i Nualart, jo no crec que sigui legítima l'opció amb —c pels arguments que he desgranat amb més pena que glòria per aquí. Si bé és cert que l'ortografia és cosa de convencions, la convenció ja està fixada i és la que és. La forma bloc no s'aguanta per enlloc.
I, tanmateix, encara voldria afegir-hi una altra cosa. Si heu seguit l'enllaç que anava al meu blog, haureu vist que està escrit bloch (pronunciat blok). Aquesta grafia jo la defenso com a segona opció, si blog no acaba de fer el pes. La raó principal és que, com tothom sap, en el català escrit aF (abans de Fabra), el so [k] final, vingués d'una velar sorda o sonora, s'escrivia —ch, de forma tota elegant i genuïna. La supressió de l'hach, com a llast inútil, va suposar el trencament de segles i segles de tradició escrita. Encara hi ha moltíssims cognoms que la conserven, vestigis d'un passat gloriós. Jo, com a homenatge a aquells temps, que van ser immillorables durant una època i força grisos durant una altra, mantinc que la forma d'escriure blog hauria de ser bloch. Però dubto molt que tingui gaires seguidors, malauradament.
I ara, si heu arribat fins aquí, espero haver il·lustrat la futilitat dels meus estudis i que rumieu si veritablement cal defensar la llengua. I prometo ser més breu en el futur.
ESPLUGUES... DECIDEIX (6) ("La clau de la nostra història")
Dimecres 16 de desembre, a les 21.30 h en directe per ETV Llobregat (TDT, canal 36) el programa La clau de la nostra història debatrà a l'entorn de les consultes populars per la independència.Els convidats seran:
Josep Manuel Ximenis (CUP Arenys de Munt, membre de la Coordinadora nacional per les consultes)
Alfons López Tena (Director de la plataforma Osona decideix!)
Carles Riera (Vicepresident del CIEMEN)
Francesc Ribera "Titot" (Músic i cantant. Membre de la plataforma Berga decideix!)
Uriel Bertran (ERC i membre de la Coordinadora nacional per les consultes)
Santiago Espot (President de Catalunya Acció)
i un representant de la Plataforma El Papiol decideix!, únic poble del Baix Llobregat on es va celebrar la consulta el passat 13 de desembre.
No se'l perdeu!
dilluns, 14 de desembre del 2009
ESPLUGUES...DECIDEIX? (5)
Dídac López ha escrit:
El Baix Llobregat també decidirà el 28 de febrer. Serà el dia que es faci la consulta a Molins de Rei. Sense data es troben encara Begues, Castelldefels, Torrelles, Collbató i Esparraguera. En fase de preparació encara hi ha Cornellà i Sant Just Desvern.
ESPLUGUES...DECIDEIX? (5). EL PAPIOL VOTA PER LA INDEPENDÈNCIA
El Papiol ha estat l'únic municipi del Baix Llobregat que ha convocat una consulta popular sobre la independència el passat 13 de desembre. Aquests han estat els resultats:
De 3.280 persones que podien votar, han exercit el seu dret a vot 693, cosa que representa un percentatge de participació del 21,13%. D'aquests, un 90.75% ha votat afirmativament i un 6.94% han optat pel no.
De 3.280 persones que podien votar, han exercit el seu dret a vot 693, cosa que representa un percentatge de participació del 21,13%. D'aquests, un 90.75% ha votat afirmativament i un 6.94% han optat pel no.
diumenge, 13 de desembre del 2009
ESPLUGUES... DECIDEIX? (4) O... L'INICI D'UN SOMNI
En aquest diumenge plujós i fred hem pogut sentir la satisfacció d'un objectiu aconseguit. Hem pogut viure l'inici d'un somni.
Demà, els comentaristes de sempre, els contertulians de sempre, els mitjans de sempre, podran dir el que vulguin. Podran menysprear-nos una vegada més, si així ho volen.
Nosaltres, però, som aquí i, en paraules d'en Llach, tossudament alçats. Som vius i ben vius i, el que és més important, som en el camí adequat.
Avui ha estat la continuació d'un somni que s'havia iniciat un 13 de setembre a Arenys de Munt. Un somni que ha de continuar el propers mesos de febrer i d'abril.Alguna cosa ha començat a moure's en aquest país de gent immobilitzada. Alguna cosa ha començat a créixer en aquest país de gent encongida. Alguna cosa ha començat a alçar-se en aquest país tan acostumat a acotar el cap.
Amics i amigues... El tren de la història està passant davant dels nostres atònits ulls. S'aturarà a Esplugues o deixarem que passi de llarg..?Esplugues... decideix?
Fotografies d'aquest dia històric a Vilafranca del Penedès.
dissabte, 12 de desembre del 2009
ESPLUGUES...DECIDEIX? (3)
Albert B. i R. ha escrit:
Els de Barcelona tindrem la sort de gaudir de la consulta el dia 25. Us deitjo molta sort a la gent d'Esplugues i ànims per a tirar-la endavant! Que es porti a terme una consulta en aquells municipis teòricament més contraris a l'independentisme afegeix un plus de dificultat i alhora de mèrit a qui ho tira endavant.
ESPLUGUES...DECIDEIX? (2)
Dídac López escriu:
Si nosaltres tenim la paraula, jo diria Sí a "Esplugues Decideix!", entesa com una plataforma adreçada l'exercici del dret nacional d'autodeterminació. I amb l'objectiu de treballar per superar els obstacles que presenta la convocatòria d'una Consulta sobre la Independència dels Països Catalans a Esplugues: cost econòmic, manca d'infrastructures, indiferència política, hostilitat institucional. Evidentment, el que no s'ha de fer mai és posar el carro davant dels bous. Ara, el que cal és DECIDIR SI ESPLUGUES DECIDEIX.
Jo decideixo que sí, i als condicionants abans dits, hauria d'afegir la meva disponibilitat limitada (seré a Esplugues per Nadal i Cap d'Any, però no de forma permanent fins passat el 10 de febrer). I ja em suposo que d'altres interessats tindran uns altres impediments. També no hem d'angoixar-nos amb la qüestió de la "data límit". El 25 d'abril que han dit a Barcelona o a Girona no és cap data límit. La data també l'hem de decidir nosaltres (i decidir si hi ha data, és clar), però només en la mesura que es faci una avaluació completa dels obstacles generals esmentats.
divendres, 11 de desembre del 2009
ESPLUGUES... DECIDEIX? (1)
Escrivíem el passat dia 5, en referència a les consultes del 13 de desembre... Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que se celebrin consultes a les grans capitals i, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que la nostra comarca, el Baix Llobregat, se sumi a aquesta onada de consultes populars per la independència...
El Papiol celebrarà la consulta el proper dia 13. Molins de Rei ja té confirmada data: el 28 de febrer. Cornellà està al caure. Sant Just ja ha engegat motors i el proper 19 de desembre faran la primera trobada informativa. Barcelona també ha creat ja la plataforma que ha d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.
I Esplugues?
El mes de setembre, poc després del referèndum d’Arenys de Munt, ERC va presentar una moció per celebrar una consulta a Esplugues. Com es podia preveure donada la correlació de forces polítiques presents al Consistori, la moció va ser rebutjada. És evident que si volem que hi hagi una consulta popular a Esplugues sobre la independència de Catalunya, la iniciativa ha de partir de la societat civil, de les entitats, del món cultural i associatiu espluguí.
És viable ara per ara una consulta d’aquest tipus a Esplugues? Sens dubte, la situació sociopolítica del nostre poble fa que no sigui una cosa fàcil. Ara bé, mai no ho sabrem si mai no ho intentem.
No podem, però, fer volar coloms. Hem de tocar bé de peus a terra i tenir molt en compte uns condicionats previs i indispensables per al bon funcionament d’una futura plataforma a Esplugues. Uns condicionants que cal tenir molt presents abans de crear qualsevol mena de grup promotor de la consulta.
1. Pluralitat i independència. La Plataforma ha de ser d’ampli espectre; gent diversa procedent d’àmbits diversos, sense exclusions de cap mena. Els components han de formar part de la plataforma a títol personal i no com a representants de partits o entitats que, en tot cas, hi podran col·laborar donant-hi suport i ajuts diversos.
2. Pressupost econòmic. Cal elaborar un petit estudi econòmic del cost de la campanya per tal de comprovar que podrà ser assumit per la futura Plataforma.
3. Infraestructures. Per poder celebrar la consulta caldrà disposar d’una infraestructura adequada de locals i també d’un nombre de persones (força elevat) que col·laborin en totes les tasques de preparació, coordinació i celebració de la consulta.
4. Assessorament. Abans d’iniciar res, caldrà disposar de l’assessorament necessari de part de persones que hagin treballat en les campanyes anteriors del 13 de desembre.
Si no ens veiem amb cor de superar aquests condicionants previs, seria preferible no tirar endavant la convocatòria.
Esplugues decideix? Nosaltres tenim la paraula.
El Papiol celebrarà la consulta el proper dia 13. Molins de Rei ja té confirmada data: el 28 de febrer. Cornellà està al caure. Sant Just ja ha engegat motors i el proper 19 de desembre faran la primera trobada informativa. Barcelona també ha creat ja la plataforma que ha d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.
I Esplugues?
El mes de setembre, poc després del referèndum d’Arenys de Munt, ERC va presentar una moció per celebrar una consulta a Esplugues. Com es podia preveure donada la correlació de forces polítiques presents al Consistori, la moció va ser rebutjada. És evident que si volem que hi hagi una consulta popular a Esplugues sobre la independència de Catalunya, la iniciativa ha de partir de la societat civil, de les entitats, del món cultural i associatiu espluguí.
És viable ara per ara una consulta d’aquest tipus a Esplugues? Sens dubte, la situació sociopolítica del nostre poble fa que no sigui una cosa fàcil. Ara bé, mai no ho sabrem si mai no ho intentem.
No podem, però, fer volar coloms. Hem de tocar bé de peus a terra i tenir molt en compte uns condicionats previs i indispensables per al bon funcionament d’una futura plataforma a Esplugues. Uns condicionants que cal tenir molt presents abans de crear qualsevol mena de grup promotor de la consulta.
1. Pluralitat i independència. La Plataforma ha de ser d’ampli espectre; gent diversa procedent d’àmbits diversos, sense exclusions de cap mena. Els components han de formar part de la plataforma a títol personal i no com a representants de partits o entitats que, en tot cas, hi podran col·laborar donant-hi suport i ajuts diversos.
2. Pressupost econòmic. Cal elaborar un petit estudi econòmic del cost de la campanya per tal de comprovar que podrà ser assumit per la futura Plataforma.
3. Infraestructures. Per poder celebrar la consulta caldrà disposar d’una infraestructura adequada de locals i també d’un nombre de persones (força elevat) que col·laborin en totes les tasques de preparació, coordinació i celebració de la consulta.
4. Assessorament. Abans d’iniciar res, caldrà disposar de l’assessorament necessari de part de persones que hagin treballat en les campanyes anteriors del 13 de desembre.
Si no ens veiem amb cor de superar aquests condicionants previs, seria preferible no tirar endavant la convocatòria.
Esplugues decideix? Nosaltres tenim la paraula.
dijous, 10 de desembre del 2009
RES MÉS...
"És la nostra llengua. Som un país que tenim una llengua pròpia i, quan sortim, els que la parlem la fem servir. Res més"Paraules de l'entrenador del F.C. Barcelona, ahir, a la roda de premsa posterior al partit, responent a una pregunta dels periodistes ucraïnesos. Les paraules que han despertat els aplaudiments dels periodistes ucarïnesos, país en què són sensibles a la qüestió de les minories lingüístiques.
dimecres, 9 de desembre del 2009
CATALUNYA DECIDEIX (3)
Article d'en Dídac López (CAL d'Esplugues) sobre els referèndums del dia 13 de desembre:
Cap por a perdre...
I avui hem sabut que es basteix "Barcelona Decideix!", plataforma que vol fer la Consulta sobre la independència al municipi de Barcelona el proper 25 d'abril (el diumenge després de Sant Jordi). Mentrestant, al Papiol i a Sant Cugat del Vallès faran la consulta aquest diumenge. I el 28 de febrer, serà el torn de Molins de Rei. A Cornellà de Llobregat es prepara la creació de "Cornellà Decideix!". Som envoltats!
És cert que Esplugues de Llobregat fou un dels primers llocs on es rebutjà una moció municipal de suport. Aquest precedent, en certa manera, ens deslliurava una mica, en tant que, des de Decidim.cat, per exemple, es considerava que la moció havia de precedir la consulta. Però ara mateix, el moviment de les Consultes ja es concep en ell mateix com un exercici del dret d'autodeterminació. Dels municipis esmentats del nostre entorn, Esplugues i l'Hospitalet són els que tenen una situació més desfavorable de cara a la participació. No sé quina és la situació ara mateix a Sant Just Desvern o a Sant Feliu de Llobregat.
"Esplugues Decideix!", naturalment, ha de ser el fruit d'una preparació prèvia. Cal veure quines reticències poden mostrar sectors que hi podrien ser propicis. També és fàcil parlar quan no seré a Esplugues fins al mes de febrer. Però el moviment de les Consultes no té cap data de caducitat en el 25 d'abril (com, potser, alguns voldrien).
dimarts, 8 de desembre del 2009
LLIBERTAT, DIGNITAT
Llibertat, dignitat. Aquest és el títol de l'article de Joan Solà, filòleg i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al diari AVUI.
Joan Solà... com sempre, contundent, senzill, clar i didàctic posa una vegada més el dit a la nafra i diu les coses tal com són:
"...fa tres segles que el meu país està sotmès per l'Estat espanyol, en tots els sentits, econòmic, cultural, lingüístic, polític. En diuen democràcia, però és una dictadura dels que encara tenen -després de tants anys!!- el control de tot el país, imposant una cosa tan simple com les majories [...] Ens trobem, doncs, en un moment dolç d'esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú."
diumenge, 6 de desembre del 2009
CATALUNYA DECIDEIX (2)
I cap por a perdre... cap ni una...El millor exemple el tenim al Québec on, el 1980, va tenir lloc la primera consulta en què els independentistes van sortir derrotats quan es van quedar en el 40,5% de vots favorables. Un poble, però, té dret a autodeterminar-se sempre i això és el que van tornar afer els quebequesos el 1995. El resultat va ser estretíssim i els vots favorables a la independència van arribar a ser el 49, 6%. Malgrat tornar a perdre, va quedar demostrat que el moviment independentista del Qúebec anava en augment i que estan disposats a intentar-ho de nou quan la situació els sigui més favorable.
Clar que això està passant al Canadà, un país que reconeix el lliure dret a l’autodeterminació, un dret, val la pena insistir-hi, que no té cap data de caducitat i que es pot exercir de manera continuada sempre que el poble ho desitgi.
La clau, doncs, està en l’acte mateix d’autodeterminar-se. Pere Martí, en un article titulat “Quan perdre seria guanyar” enfoca molt clarament la qüestió: “A Catalunya ara com ara no hi ha consens sobre la resposta (la independència), però sí que sembla més fàcil, segons la majoria d’enquestes, un consens a favor de preguntar. De fet, per estar d’acord a preguntar només cal ser demòcrata, no cal ser ni independentista, ni espanyolista ni federalista. Hi estan d’acord els que votarien que sí, però també els que votarien que no, si són demòcrates.”
Només aquells que no creuen en la democràcia ni en la llibertat poden estar contra el dret d’un poble a manifestar la seva opinió i a decidir el seu futur.
dissabte, 5 de desembre del 2009
CATALUNYA DECIDEIX (1)
El proper diumenge 13 de desembre, 160 municipis del Principat celebraran consultes populars sobre la independència. N’hi haurà una a nivell comarcal, la d’Osona, on hi haurà votacions a 34 municipis de la comarca.On radica la veritable importància d’aquestes consultes populars? En el resultat? Podrem dir que hem guanyat si el recompte final és favorable a la independència? Sincerament, crec que la suma de vots favorables és el que menys ens importa dels resultats finals del diumenge 13 de desembre.
Podrem dir que hem guanyat si, com sembla, les consultes s’escampen com una taca d’oli arreu del país. Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que se celebrin consultes a les grans capitals i, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Podrem dir que hem guanyat si aconseguim que la nostra comarca, el Baix Llobregat, se sumi a aquesta onada de consultes populars per la independència. I, per damunt de tot, podrem dir que hem guanyat si les consultes es desenvolupen amb la màxima transparència, veracitat, fiabilitat i sobretot participació.
Participació... aquest és l’element més important al voltant del qual giren tota la resta. No en traurem res de positiu si les consultes només serveixen per autoafirmar-nos els que ja som partidaris d’un estat independent. Potser ens anirien bé per augmentar l’autoestima i agafar forces per continuar amb la feina... però res més.
L’objectiu és que la gent faci seves les consultes. Els del sí i també els del no. Cap por, doncs, a possibles resultats negatius. Guanyar, ara per ara, no és obtenir un 90% de vots favorables a la independència, perquè sabem que això no representaria la realitat actual del país. Perquè, segurament, aquest 90% estaria fonamentat en una baixa participació i això sí que representaria, en el fons, la nostra derrota real.
Les consultes han de ser un bon element de pedagogia col•lectiva que serveixi perquè en un futur (esperem que no gaire llunyà) puguin desembocar en un referèndum nacional autènticament vinculant.
I cap por a perdre... cap ni una...
dilluns, 30 de novembre del 2009
LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (4)
Continuen les veus que desvetllen les veritables intencions de l'editorial del dia 26. Com més analitzes el contingut del missatge que se'n desprèn, amb més claredat t'adones de la mentalitat espanyola amb què està redactat.
"Totes les veus que aquests dies critiquen abrandadament l’editorial conjunt que dotze diaris catalans van publicar el passat 26 de novembre no se l’han llegit bé. Empeses per un espanyolisme que els bloqueja el cervell, aquestes veus no s’han adonat de fins a quin punt l’haurien de beneir i sumar-s’hi entusiàsticament. Si l’haguessin llegit bé, haurien vist que no es tracta pas de cap coacció ni de cap ultimàtum, i encara menys d’un trencament de les regles de joc. Al contrari..."
"Totes les veus que aquests dies critiquen abrandadament l’editorial conjunt que dotze diaris catalans van publicar el passat 26 de novembre no se l’han llegit bé. Empeses per un espanyolisme que els bloqueja el cervell, aquestes veus no s’han adonat de fins a quin punt l’haurien de beneir i sumar-s’hi entusiàsticament. Si l’haguessin llegit bé, haurien vist que no es tracta pas de cap coacció ni de cap ultimàtum, i encara menys d’un trencament de les regles de joc. Al contrari..."
Aquest és un fragment de l'article de Víctor Alexandre titulat L'editorial dependentista.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (3)
Dos dies després -només dos dies!- el PSC comença a distribuir 20.000 adhesius amb el lema (oh, casualitat!) En defensa de la dignitat de Catalunya...
Indirecte. cat: Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que pogués ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació...
Vicent Partal (Vilaweb): Els diaris signants de l'editorial d'avui, tots els vells diaris de paper, tenen tot el
dret de fer un gest per a demostrar el cansament de la societat catalana. Però, d'alguns, no n'esperava que, com a recepta de futur, ens convidaren a fer dos passos enrere. Si els diaris volen representar el conjunt del país, des de la diversitat, crec que no ho han aconseguit. Simplement, perquè ja som molts els qui no tenim interès a defensar aquell estatut, ni creiem que l'autonomia siga la solució, ni estem disposats a confondre la defensa de la dignitat amb la defensa d'aquell text.
Enric Xicoy: No ens enganyem, el que volen els senyors Rafael Nadal i José Antich és que la consulta d'Arenys de Munt, les del 13D i les que vindran no ens duguin a l'inevitable independència..
Francesc Ribera (Titot): Espanya, davant la impossibilitat de tornar a fer servir la por com
a element dissuassori ens convida a fer batalla per l'estatut (i no per la independència) i ho fa amb la publicació d'editorials conjunts a una sèrie de diaris. Espanya posa en boca nostra que la defensa de "La dignitatd de Catalunya", que el catalanisme, és la defensa de l'Estatut. Un Estatut que no deixa de ser el que són tots els estatuts: un contracte de submissió a Espanya...
Dídac López (CAL d'Esplugues):Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.
Roger Prims: Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble?
Indirecte. cat: Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que pogués ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació...
Vicent Partal (Vilaweb): Els diaris signants de l'editorial d'avui, tots els vells diaris de paper, tenen tot el
dret de fer un gest per a demostrar el cansament de la societat catalana. Però, d'alguns, no n'esperava que, com a recepta de futur, ens convidaren a fer dos passos enrere. Si els diaris volen representar el conjunt del país, des de la diversitat, crec que no ho han aconseguit. Simplement, perquè ja som molts els qui no tenim interès a defensar aquell estatut, ni creiem que l'autonomia siga la solució, ni estem disposats a confondre la defensa de la dignitat amb la defensa d'aquell text.
Enric Xicoy: No ens enganyem, el que volen els senyors Rafael Nadal i José Antich és que la consulta d'Arenys de Munt, les del 13D i les que vindran no ens duguin a l'inevitable independència..
Francesc Ribera (Titot): Espanya, davant la impossibilitat de tornar a fer servir la por com
a element dissuassori ens convida a fer batalla per l'estatut (i no per la independència) i ho fa amb la publicació d'editorials conjunts a una sèrie de diaris. Espanya posa en boca nostra que la defensa de "La dignitatd de Catalunya", que el catalanisme, és la defensa de l'Estatut. Un Estatut que no deixa de ser el que són tots els estatuts: un contracte de submissió a Espanya...Dídac López (CAL d'Esplugues):Solidaritat Catalana. So-li-da-ri-tat Ca-ta-la-na. Molt bé. La solidaritat la mostrarien si els autonomistes, en reconèixer que ara som en un altre fase, i se sumessin al projecte d'independència. Però difícilment serà el cas. Caldrà posar-se cotó fluix a les orelles no fos cas que una falsa solidaritat ens solidifiqui.
Roger Prims: Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble?
Xavier
Mir: El lideratge polític d'aquest país ja no el té ni Mas ni Montilla ni Puigcercós ni Herrera ni cap representant. El tenim tots i cadascun dels qui anirem a votar el 13-D. La sortida, doncs, no és altra que donar la veu al poble perquè s'expressi amb llibertat. Qualsevol altra operació, per molt astuta que sigui, serà un frau a la Dignitat i a la Democràcia. El que cal és Decidir...
LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (2)
En l'anterior article ja comentàvem que l'editorial del passat dia 26 estava redactada en clau espanyola. A través de la defensa de l'Estatut (recordem-ho, un Estatut aigualit i retallat per les Corts espanyoles) es feia una defensa del model actual d'Estat espanyol. La defensa de la Constitució espanyola, la transició i els trenta anys de democràcia contrastaven amb la més que tímida defensa de l'autogovern de Catalunya.
També representava una autèntica paradoxa que els dos pares intel·lectuals de l'article representessin la línia editorial de dos diaris com El Periódico i La Vanguardia que tan poc es distingeixen en la defensa dels drets nacionals catalans.
Els dies passen i cada vegada més es confirma que l'editorial forma part d'una ofensiva antisobiranista. Es tracta de contrarestar el moviment, sobretot cívic i social, encara que també tímidament polític que, malgrat que ve de lluny, pren forma i cos després del referèndum d'Arenys de Munt.
Els esdeveniments comencen a donar-nos la raó. Veiem-ne que n'opina el món de la xarxa...
divendres, 27 de novembre del 2009
LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (1)
El dijous 26 de novembre, per primera vegada a la historia, els diaris catalans van emetre una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”. Vagi per endavant el meu suport a la iniciativa i (per què no?) avui per avui, també al contingut de l’editorial.
Dit això, i malgrat anar contra corrent, intentaré establir alguns punts de discrepància envers aquesta declaració d'intencions periodística...
Una prèvia... em sorprenen les queixes que han manifestat les edicions a Catalunya de diaris com El País, El Mundo o l'ABC. "És que nosaltres no som diaris catalans?". Doncs, mira, vés per on... no. En tot cas sereu diaris editats a Catalunya, però la línia editorial us ve marcada des de Madrid i, com ja heu demostrat sobradament, aquesta línia no sempre respon als interessos del país.
Dit això, l’editorial que tant enrenou ha aixecat a Madrid, en l’àmbit del que ha vingut a denominar-se la “caverna o la Brunete mediàtica”, és un article d’opinió escrit en clau espanyola. De cap de les paraules, de cap de les frases, totes elles molt mesurades i estudiades amb una lupa de gran augment, se’n pot despendre ni una sola idea d’independència política. Tampoc no ens ha d'estranyar gens ni mica, ja que, segons publiquen alguns mitjans, els inspiradors del redactat van ser el delegat de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, i el notari Juan José López Burniol, col·laborador d'El Periódico. Dos diaris que poden ser el que vulgueu, menys sobiranistes.
En tot cas, cal veure aquest editorial com un acord de mínims, en cap moment com un gest de sobirania. Tot l’articulat desprèn la idea d’un Estat espanyol unit... això sí, amb un respecte al que els franquistes anomenaven “las peculiaridades” catalanes i, per tant, un Estat no tan unitarista.
L’article està ple de referències a aquesta integritat de l’Estat: des de les referències a la Constitució espanyola; a la complexitat espanyola; a l’Espanya plural; a l’esperit de 1977 i a la transició consegüent; al caràcter obert i integrador de la Constitució; als trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya... La frase més “radical” que hi apareix és aquella en què es demana una millora d’autogovern...
És del tot evident que els redactors del text no qüestionen en cap moment la integració de Catalunya dins d'Espanya, més aviat al contrari, ens recorden el caràcter "benefector" de la Constitució espanyola i dels darrers anys de democràcia a l'espanyola.
La crua realitat és que ni així, ni amb aquest nou i enèsim intent d’establir un diàleg amb Espanya, se’ns accepta ni se’ns acceptarà com el que som: catalans. El diàleg amb Espanya és un diàleg de sords. És un monòleg en què, des de fa segles, els catalans fem l’esforç d’enraonar (paraula que prové de raó) i ningú sembla voler escoltar-nos On són els progressistes espanyols que haurien de defensar editorials com les del dia 26? On són les veus dels intel·lectuals espanyols de prestigi, que mantenen un silenci vergonyant?
Molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país només podem veure l’Estatut, no com un objectiu com un final del camí, sinó únicament com una etapa més en el camí de l’autèntica sobirania. I, és per aquest motiu, només per aquest motiu, que podem donar el nostre suport a editorials com la del 26 de novembre.
LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA: PERPINYÀ
Ahir, 26 de novembre, La clau de la nostra història va emetre el primer programa sobre els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Durant més de mitja hora vam poder veure un reportatge d'ETV Llobregat sobre la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà. Imatges i entrevistes amb alguns dels principals representants polítics i socials que hi van participar: Joan Puigcercós, Víctor Alexandre, Pep Ribas, Anna Simó, Joan Ridao, Oriol Junqueras, Enric Canela, etc.
La clau de la nostra història emetrà un segon capítol amb entevistes als prinicpals representants, tant polítics com ciutadans, de la Catalunya Nord.
El reportatge d'ahir es podrà veure en redifusió el divendres dia 27, a les 11.30 h i el diumenge dia 29 a les 12.20 h.
dimecres, 25 de novembre del 2009
LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (3)
A continuació i pel seu interès, us reproduïm el comentari de Dídac López a l'article Llengua i escola: situació límit (2):"El coneixement ortogràfic dels 200 alumnes és mèrit d’en Pompeu Fabra. El sistema ortogràfic de Fabra és una obra mestra, amb ben pocs altres exemples autènticament científics en tota la Romània. El desconeixement literari és un mal crònic: cultivem poc els clàssics, difonem tard i malament la literatura juvenil actual, etc. Els pares tenen una mica de culpa. Si a més de fer-los menjar bledes, des dels sis anys, els fessin llegir llibres (qualsevol llibre, el que vulguin, amb alguna recomanació, és clar, al començament), una altra cosa tindríem. Però, és clar, el que és ara ni llibres, ni bledes, i així va el colesterol de les generacions futures.
D’altra banda, quant al fet que la llengua d’intercomunicació normal del jovent sigui l’espanyol a l’estat espanyol, i el francès a l’estat francès, cal recordar aquella anècdota, que explicava no sé si l’Artur Valls, de dos germans portuguesos en classe de català, en l’Escola Andorrana, parlant entre ells en castellà. És a dir, hem tocat fons. Dels 200 joves baixllobregatins que esmentes, però, quants n’hi ha que tinguin el català com a llengua primera (o familiar)? Un 20%? Un 10%? Tant se val. Perquè això ja explica una part de la cosa. Però no tota la cosa, perquè això implicaria que 
20 o 40 alumnes haurien de ser l’excepció. I no ho són. Com tampoc no ho són els potser 10 o 30 alumnes que tenen una tercera llengua com a llengua primera. El que passa és que aquests joves no han estat escolaritzats únicament en català. També han rebut des de l’escola, des de casa, des dels mass media, des del carrer, des de la gent gran, etc., etc., etc., una profunda educació i endoctrinament sociolingüístic, tant més efectiu com més implícitament es perpetra. Cap d’aquestes normes no ha estat impugnada (o, merament, posada en qüestió) de forma seriosa al llarg de la seva formació.
20 o 40 alumnes haurien de ser l’excepció. I no ho són. Com tampoc no ho són els potser 10 o 30 alumnes que tenen una tercera llengua com a llengua primera. El que passa és que aquests joves no han estat escolaritzats únicament en català. També han rebut des de l’escola, des de casa, des dels mass media, des del carrer, des de la gent gran, etc., etc., etc., una profunda educació i endoctrinament sociolingüístic, tant més efectiu com més implícitament es perpetra. Cap d’aquestes normes no ha estat impugnada (o, merament, posada en qüestió) de forma seriosa al llarg de la seva formació. Les lleis no escrites sobre comportament lingüístic són fortament arrelades. Així doncs, per als nens catalanolingües, parlar en català en presència de persones no-catalanes, és un signe de mala educació (i és des d’aquesta rebel•lia, però, que alguns –pocs– el parlen en aquestes circumstàncies). I per als nens no-catalanolingües, parlar català, fora dels entorns obligats (la classe de català i poca cosa més), és una traïció a les pròpies arrels, gairebé equiparable a matar el pare, la mare i la iaia mentre dormen. Amb aquestes dues potes, amb la llengua catalana connotada com a llengua regional, llengua de grup, llengua ètnica, llengua folclòrica, llengua històrica, patrimoni entranyable, anem de pet a una situació ben clara, transparent.
Un estat català viable és, sens dubte, una condició "sine qua non" per revertir el procés, però dubto molt que sigui una condició "cum qua si". La temptació, és clar, és acceptar l’actual ecologia lingüística. Però tard o d’hora, en l’àmbit de l’ensenyament, tota l’actual normativa caurà en desús, si és que no hi ha caigut ja. També hi ha la possibilitat d’atrinxerar-nos davant d’aquesta eventualitat. Conec més d’una parella independentista que tot just comença a pujar criatures que n’és força partidària d’anar a les trinxeres, i deixar-se d’orgues. Se’m fa extraordinàriament difícil convèncer-les del contrari.
I, malgrat tot, la truita es pot girar. El comportament que (ens) hauríem d’inculcar no és cap exotisme. Ben al contrari. Tenim l’exemple al costat de casa, literalment, i potser fins i tot en la nostra històrica biogràfica o genealògica. Es tracta de fer sociolingüísticament com si el català fos una llengua i no un patuès. Com fan els nostres veïns amb l’espanyol o el francès, hagin nascut a Timisoara o a la província de Hubei. És una tasca hercúlia, certament. Però per això mateix engrescadora com poques. Si només ens proposessim les coses fàcils, com d’ensopida seria la vida."
I TU... JA HAS SIGNAT?
La campanya de recollida de firmes per a una Televisió sense fronteres continua a ritme creixent. Només al País Valencià, ja en porten comptabilitzades prop de 200.000.
Aquest espot és el que, des del 21 de novembre, es pot veure per TV3.
I tu... ja has signat?
dimarts, 24 de novembre del 2009
LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (2)
Gràcies a la col•laboració que mantinc amb ETV Llobregat, vaig tenir l’oportunitat de presentar les semifinals i final comarcal del concurs Pica Lletres, un espai que combina diversió, entreteniment i joc amb llengua i cultura catalana.
Hi participaven tres escoles, amb alumnes de 3r d’ESO: dues de Sant Esteve de Ses Rovires; una de Sant Boi de Llobregat i una de Collbató. Podríem dir que el nivell de coneixement ortogràfic de les paraules en català per part dels alumnes participants era més que bo. Ja minvava, però, el seu coneixement de lectures, títols i escriptors que quedaria en un suficient o en un necessita millorar.
Vaig tenir ocasió, però,
d’escoltar l’alumnat de les tres escoles (una cinquantena per escola de nois i noies de 15 anys) mentre parlaven entre ells. M’atreviria a dir que tots i totes, amb alguna més que comptada excepció feia servir el castellà com a llengua d’intercomunicació. Fins i tot algun d’ells s’adreçava als mestres en castellà... si bé aquests li responien en català. Uns dos-cents joves que, malgrat haver fet tota l’escolarització en català, usaven com a llengua de comunicació entre ells únicament el castellà.
La llengua es troba en una situació molt difícil i no puc estar més d’acord amb en Jordi Solé quan diu que: "ni la societat civil ni l’escola tota sola ja no poden anar més enllà." És així de clar i de senzill: hem arribat al sostre i, malgrat els nostres esforços, amb el que tenim ara serà difícil, per no dir impossible, que puguem tirar endavant la normalització –la veritable normalització- lingüística.
Solé acaba el seu article dient: "Si estem d’acord en què l’escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l’ús del català, la gent del món de l’ensenyament necessitem les estructures d’un Estat propi per repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir."
La llengua –també- necessita les estructures d’un Estat propi...
dilluns, 23 de novembre del 2009
LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (1)
"Només el 34 % dels joves que estudien 4t d’ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible."Així comença l’article del professor, escriptor i assessor LIC, Jordi Solé i Camardons. L’article ha esta publicat en el darrer número de la revista Escola Catalana dedicat a l’estat de la llengua. Un número, el 460, que far un repàs de la situació de la llengua catalana en tot l'àmbit territorial. S'hi analitza l'ús de la llengua a l'escola, la justícia, els mitjans de comunicació, el carrer i la llar.
Jordi Solé, com ja és habitual en els seus escrits, posa el dit a la nafra en la qüestió dels usos lingüístics. Després de remarcar les diferències que existeixen entre territoris, incideix en el fet que, al Principat, mai s’ha gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica a secundària. Denuncia, una vegada més, que hi ha centenars de professors que no fan le
s classes en català o que, en el millor dels casos, barregen ambdós idiomes. Hi ha centres de l’àrea metropolitana –diu, Solé- on la meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català. Un problema greu és el canvi d’actitud de bona part del professorat de secundària que fa uns quants anys ho feia tot en català i que ara, cansats, desanimats i desmoralitzats, han optat per cedir i passar-se al castellà.
Hem perdut –afirma Solé- la gran oportunitat que ens oferia l’arribada a l’escola de gent que, en conjunt, representen més de 70 llengües diferents i, més encara, el fet que un sector important d’aquest alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua d’ús familiar.
De l'article en podem extreure la realitat, que no és altra que l’ús del català a l’escola disminueix de manera progressiva i, fins i tot se’n ressent el mateix coneixement de la llengua, cada vegada situat en nivells de més probresa i degradació.
La meva apreciació personal (que us comentaré en el proper article) és la mateixa i ve confirmada per un experiència que vaig viure fa uns dies. >
dissabte, 21 de novembre del 2009
SOM A L'ALBADA...
El vídeo i el so tenen poca qualitat, però la interpretació continua esgarrifant-nos...
Aquí en teniu la lletra:
Cant de la muixeranga
Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar.
Som a l’albada
i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.
Som a l’albada
i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.
Des de l’hivern
mouen els brots
que l’arbre cobriran de flor.
Des de les serres
a la mar i a les estreles,
un país ardent
engendrarà
l’enyorada llibertat.
Des de la història
ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.
Poble menut,
harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.
L’aire està moguent per la
llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.
I si voleu fer una passejada per les lletres del darrer treball de El Tall, Vergonya, cavallers, vergonya, cliqueu aquí.
divendres, 20 de novembre del 2009
CATALUNYA DECIDEIX!
Fa uns dies que s'ha posat en marxa la primera consulta sobre la independència de Catalunya convocada en una xarxa social. El grup Catalunya decideix al Facebook ha engegat una consulta sense cap mena de restricció en la procedència dels votants; l'únic condicionat és que només es pot efectuar un únic vot per usuari. A dia d'avui, prop de 40.000 usuaris ja han exercit el seu vot. La majoria s'inclina pel sí (prop de 33.000).
Us animem a participar-hi i a difondre aquest espai del Facebook. Qualsevol iniciativa és bona per tirar endavant el projecte d'aconseguir un Estat propi per al nostre país.
dimecres, 18 de novembre del 2009
SOM ELS BONS I GUANYAREM
"Aquesta és la meva darrera columna a l'AVUI, no pas per voluntat pròpia sinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella."
Així comença el que és el darrer article de Salvador Sostres a l’AVUI. Demà, dijous, ja no col·laborarà en aquest diari que, de la mà de Vicent Sanchis, li va obrir les portes el 16 de juliol de 2001. Fa, doncs, més de 8 anys. "Clausurar 8 anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable," escriu en el seu comiat.
La seva columna, Llir entre cards, no ha deixat mai indiferent a ningú. S’hi podia estar d’acord i celebrar efusivament cada ratlla de les que escrivia. S’hi podia estar totalment en contra i ofendre’s, escandalitzar-se i indignar-se a mesura que s’avançava en la lectura. El que mai ens podia passar quan el llegíem és que romanguéssim indiferents.
Polèmic i polemista; agressiu, mordaç, provocador… però també conseqüent, lleial i incombustible.
He de confessar que, malgrat que en alguna comptada ocasió he format part de la llarga llista d’ofesos o escandalitzats, sempre, després dels titulars de primera pàgina, començava a llegir el diari per la seva columna. Formo part, doncs, d’aquells a qui dirigeix un dels seus agraïments. D’aquells als que "encara que no ens coneguem, hem fet junts aquest camí des del principi fins al final."
M’ho he passat molt bé llegint-te, Salvador. Quan obri l’AVUI, segur que et trobaré a faltar. Sé, però, que continuaràs escrivint en el teu bloc i procuraré fer-hi cap, sovint. De moment, em quedo amb les teves darreres paraules a l’AVUI que, si m’ho permets, faré també meves:
"En fi, algun dia havia d'arribar l'adéu. Ha estat un honor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins a l'última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec. Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.
dilluns, 16 de novembre del 2009
SOBRE CAL PARLAR DE LLENGUA...
Malgrat la boira, el bloc d'en David Vila i Ros, dedica un espai a parlar del darrer programa de CAL Parlar de Llengua.
Entre altres coses diu: "L’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure."
Entre altres coses diu: "L’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure."
Podeu llegir-lo aquí.
diumenge, 15 de novembre del 2009
QUI TEM LAPORTA?
L'actual president del F.C. Barcelona, el senyor Joan Laporta, deixarà el càrrec amb uns resultats que ningú, objectivament, dubtaria de qualificar com els millors de la història del club. Des del punt de vista esportiu, a l’espera del que pugui succeir enguany: tres lligues i dues Champions, a més d’una copa del Rei i un llarg etcètera de copes de menys relleu. Sense oblidar l’espectacle: un joc apassionant que fa les delícies dels espectadors i que desperta elogis i enveges arreu del món. 
Des del vessant econòmic: la facturació i els beneficis del club han augmentat i també ho ha fet el nombre de socis i de simpatitzants del club. Hi ha un projecte de reforma de l’estadi que, una vegada solucionats els entrebancs i els pals a les rodes que se li col•loquen, convertirà el Camp Nou en un estadi del segle XXI. Des del punt de vista social, el club ha retornat a les seves arrels de catalanitat, aquelles que mai hauria d'haver perdut, però que, en certs moments, van arribar a difuminar-se. La Fundació del club que, fins que Laporta va irrompre amb la seva Junta tenia una activitat reduïda, ha multiplicat les seves accions. Així, ha posat en marxa els XICS, centres extraescolars en diversos continents en els quals s’ofereix reforç escolar, assistència sanitària, suport psicosocial i accés a l’esport i el lleure als infants més vulnerables, i es vetlla també per l’equitat de gènere. Les JES (Jornades d’Esport Solidari), un programa que té com a objectiu la formació d’educadors en la utilització de l’esport com a eina educativa i d’integració social. Ha reforçat els seus vincles amb l’ONU a través de convenis amb la Unicef, la UNESCO (sensibilitzar sobre el paper de l’educació i l’esport en el desenvolupament i benestar dels joves) i UNHCR/ACNUR (programes en camps de refugiats d’arreu del món).
En un altre ordre de coses, no cal dir que els Boixos Nois són gairebé història passada. Mentre tots els clubs del món pateixen les actuacions d’aquests grups feixistes que s’em
paren en el futbol per mostrar les seva part més violenta, el F.C. Barcelona, amb Laporta al capdavant, s’hi va enfrontar directament i ha aconseguit, no sense problemes, eradicar-los pràcticament del Camp Nou. Davant d’aquest currículum que firmarien sense dubtar-ho tots els presidents de clubs de futbol, s’alcen contínuament les veus que qüestionen la figura de Laporta. El arguments que utilitzen són diversos i variats i canvien segons l’època. Normalment se centren sempre en la personalitat del president: egocèntric, engreït, prepotent... són algunes de les floretes amb què solen obsequiar-lo els seus detractors. Darrerament, l’argument més utilitzat és aquell que ens parla d’un Laporta que manipula i utilitza el Barça per preparar-se un lloc en la seva futura carrera política. Aq
uest argument ve sovint acompanyat de les crítiques que se li fan pel fet de parlar obertament de catalanitat, sense subterfugis de cap mena, i de voler per al seu país un futur de normalitat lingüística, cultural i també política i nacional; és a dir, la independència.Alguns periodistes i determinada premsa, així com uns quants intel•lectuals i bastants tertulians habituals del país; sense oblidar, és clar, tota la “Brunete mediàtica” d’arreu de les Espanyes, obvien i obliden tots els aspectes positius (que són molts) de “l’era Laporta” i se centren a remarcar i magnificar tot allò que els pot servir per enverinar el dard que, en forma de crítica o comentari, llençaran després contra la seva persona.
Em pregunto... qui tem Laporta?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
