LA DIGNITAT DE CATALUNYA? (1)

El dijous 26 de novembre, per primera vegada a la historia, els diaris catalans van emetre una editorial conjunta titulada “La dignitat de Catalunya”. Vagi per endavant el meu suport a la iniciativa i (per què no?) avui per avui, també al contingut de l’editorial.

Dit això, i malgrat anar contra corrent, intentaré establir alguns punts de discrepància envers aquesta declaració d'intencions periodística...

Una prèvia... em sorprenen les queixes que han manifestat les edicions a Catalunya de diaris com El País, El Mundo o l'ABC. "És que nosaltres no som diaris catalans?". Doncs, mira, vés per on... no. En tot cas sereu diaris editats a Catalunya, però la línia editorial us ve marcada des de Madrid i, com ja heu demostrat sobradament, aquesta línia no sempre respon als interessos del país.

Dit això, l’editorial que tant enrenou ha aixecat a Madrid, en l’àmbit del que ha vingut a denominar-se la “caverna o la Brunete mediàtica”, és un article d’opinió escrit en clau espanyola. De cap de les paraules, de cap de les frases, totes elles molt mesurades i estudiades amb una lupa de gran augment, se’n pot despendre ni una sola idea d’independència política. Tampoc no ens ha d'estranyar gens ni mica, ja que, segons publiquen alguns mitjans, els inspiradors del redactat van ser el delegat de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, i el notari Juan José López Burniol, col·laborador d'El Periódico. Dos diaris que poden ser el que vulgueu, menys sobiranistes.

En tot cas, cal veure aquest editorial com un acord de mínims, en cap moment com un gest de sobirania. Tot l’articulat desprèn la idea d’un Estat espanyol unit... això sí, amb un respecte al que els franquistes anomenaven “las peculiaridades” catalanes i, per tant, un Estat no tan unitarista.

L’article està ple de referències a aquesta integritat de l’Estat: des de les referències a la Constitució espanyola; a la complexitat espanyola; a l’Espanya plural; a l’esperit de 1977 i a la transició consegüent; al caràcter obert i integrador de la Constitució; als trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya... La frase més “radical” que hi apareix és aquella en què es demana una millora d’autogovern...

És del tot evident que els redactors del text no qüestionen en cap moment la integració de Catalunya dins d'Espanya, més aviat al contrari, ens recorden el caràcter "benefector" de la Constitució espanyola i dels darrers anys de democràcia a l'espanyola.

La crua realitat és que ni així, ni amb aquest nou i enèsim intent d’establir un diàleg amb Espanya, se’ns accepta ni se’ns acceptarà com el que som: catalans. El diàleg amb Espanya és un diàleg de sords. És un monòleg en què, des de fa segles, els catalans fem l’esforç d’enraonar (paraula que prové de raó) i ningú sembla voler escoltar-nos On són els progressistes espanyols que haurien de defensar editorials com les del dia 26? On són les veus dels intel·lectuals espanyols de prestigi, que mantenen un silenci vergonyant?

Molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país només podem veure l’Estatut, no com un objectiu com un final del camí, sinó únicament com una etapa més en el camí de l’autèntica sobirania. I, és per aquest motiu, només per aquest motiu, que podem donar el nostre suport a editorials com la del 26 de novembre.

LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA: PERPINYÀ

Ahir, 26 de novembre, La clau de la nostra història va emetre el primer programa sobre els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Durant més de mitja hora vam poder veure un reportatge d'ETV Llobregat sobre la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà. Imatges i entrevistes amb alguns dels principals representants polítics i socials que hi van participar: Joan Puigcercós, Víctor Alexandre, Pep Ribas, Anna Simó, Joan Ridao, Oriol Junqueras, Enric Canela, etc.

La clau de la nostra història emetrà un segon capítol amb entevistes als prinicpals representants, tant polítics com ciutadans, de la Catalunya Nord.

El reportatge d'ahir es podrà veure en redifusió el divendres dia 27, a les 11.30 h i el diumenge dia 29 a les 12.20 h.

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (3)

A continuació i pel seu interès, us reproduïm el comentari de Dídac López a l'article Llengua i escola: situació límit (2):

"El coneixement ortogràfic dels 200 alumnes és mèrit d’en Pompeu Fabra. El sistema ortogràfic de Fabra és una obra mestra, amb ben pocs altres exemples autènticament científics en tota la Romània. El desconeixement literari és un mal crònic: cultivem poc els clàssics, difonem tard i malament la literatura juvenil actual, etc. Els pares tenen una mica de culpa. Si a més de fer-los menjar bledes, des dels sis anys, els fessin llegir llibres (qualsevol llibre, el que vulguin, amb alguna recomanació, és clar, al començament), una altra cosa tindríem. Però, és clar, el que és ara ni llibres, ni bledes, i així va el colesterol de les generacions futures.

D’altra banda, quant al fet que la llengua d’intercomunicació normal del jovent sigui l’espanyol a l’estat espanyol, i el francès a l’estat francès, cal recordar aquella anècdota, que explicava no sé si l’Artur Valls, de dos germans portuguesos en classe de català, en l’Escola Andorrana, parlant entre ells en castellà. És a dir, hem tocat fons. Dels 200 joves baixllobregatins que esmentes, però, quants n’hi ha que tinguin el català com a llengua primera (o familiar)? Un 20%? Un 10%? Tant se val. Perquè això ja explica una part de la cosa. Però no tota la cosa, perquè això implicaria que 20 o 40 alumnes haurien de ser l’excepció. I no ho són. Com tampoc no ho són els potser 10 o 30 alumnes que tenen una tercera llengua com a llengua primera. El que passa és que aquests joves no han estat escolaritzats únicament en català. També han rebut des de l’escola, des de casa, des dels mass media, des del carrer, des de la gent gran, etc., etc., etc., una profunda educació i endoctrinament sociolingüístic, tant més efectiu com més implícitament es perpetra. Cap d’aquestes normes no ha estat impugnada (o, merament, posada en qüestió) de forma seriosa al llarg de la seva formació.

Les lleis no escrites sobre comportament lingüístic són fortament arrelades. Així doncs, per als nens catalanolingües, parlar en català en presència de persones no-catalanes, és un signe de mala educació (i és des d’aquesta rebel•lia, però, que alguns –pocs– el parlen en aquestes circumstàncies). I per als nens no-catalanolingües, parlar català, fora dels entorns obligats (la classe de català i poca cosa més), és una traïció a les pròpies arrels, gairebé equiparable a matar el pare, la mare i la iaia mentre dormen. Amb aquestes dues potes, amb la llengua catalana connotada com a llengua regional, llengua de grup, llengua ètnica, llengua folclòrica, llengua històrica, patrimoni entranyable, anem de pet a una situació ben clara, transparent.

Un estat català viable és, sens dubte, una condició "sine qua non" per revertir el procés, però dubto molt que sigui una condició "cum qua si". La temptació, és clar, és acceptar l’actual ecologia lingüística. Però tard o d’hora, en l’àmbit de l’ensenyament, tota l’actual normativa caurà en desús, si és que no hi ha caigut ja. També hi ha la possibilitat d’atrinxerar-nos davant d’aquesta eventualitat. Conec més d’una parella independentista que tot just comença a pujar criatures que n’és força partidària d’anar a les trinxeres, i deixar-se d’orgues. Se’m fa extraordinàriament difícil convèncer-les del contrari.

I, malgrat tot, la truita es pot girar. El comportament que (ens) hauríem d’inculcar no és cap exotisme. Ben al contrari. Tenim l’exemple al costat de casa, literalment, i potser fins i tot en la nostra històrica biogràfica o genealògica. Es tracta de fer sociolingüísticament com si el català fos una llengua i no un patuès. Com fan els nostres veïns amb l’espanyol o el francès, hagin nascut a Timisoara o a la província de Hubei. És una tasca hercúlia, certament. Però per això mateix engrescadora com poques. Si només ens proposessim les coses fàcils, com d’ensopida seria la vida."

I TU... JA HAS SIGNAT?

La campanya de recollida de firmes per a una Televisió sense fronteres continua a ritme creixent. Només al País Valencià, ja en porten comptabilitzades prop de 200.000.

Aquest espot és el que, des del 21 de novembre, es pot veure per TV3.

I tu... ja has signat?

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (2)

Gràcies a la col•laboració que mantinc amb ETV Llobregat, vaig tenir l’oportunitat de presentar les semifinals i final comarcal del concurs Pica Lletres, un espai que combina diversió, entreteniment i joc amb llengua i cultura catalana.

Hi participaven tres escoles, amb alumnes de 3r d’ESO: dues de Sant Esteve de Ses Rovires; una de Sant Boi de Llobregat i una de Collbató. Podríem dir que el nivell de coneixement ortogràfic de les paraules en català per part dels alumnes participants era més que bo. Ja minvava, però, el seu coneixement de lectures, títols i escriptors que quedaria en un suficient o en un necessita millorar.

Vaig tenir ocasió, però, d’escoltar l’alumnat de les tres escoles (una cinquantena per escola de nois i noies de 15 anys) mentre parlaven entre ells. M’atreviria a dir que tots i totes, amb alguna més que comptada excepció feia servir el castellà com a llengua d’intercomunicació. Fins i tot algun d’ells s’adreçava als mestres en castellà... si bé aquests li responien en català.

Uns dos-cents joves que, malgrat haver fet tota l’escolarització en català, usaven com a llengua de comunicació entre ells únicament el castellà.

La llengua es troba en una situació molt difícil i no puc estar més d’acord amb en Jordi Solé quan diu que: "ni la societat civil ni l’escola tota sola ja no poden anar més enllà." És així de clar i de senzill: hem arribat al sostre i, malgrat els nostres esforços, amb el que tenim ara serà difícil, per no dir impossible, que puguem tirar endavant la normalització –la veritable normalització- lingüística.

Solé acaba el seu article dient: "Si estem d’acord en què l’escola catalana ha de jugar un paper clarament positiu en el procés cap a la normalitat de l’ús del català, la gent del món de l’ensenyament necessitem les estructures d’un Estat propi per repensar l’educació, l’escola catalana i per posar les eines mínimes per promoure sense limitacions l’única llengua que només és pròpia dels Països Catalans. La llengua que no és la pròpia de cap altre indret del planeta. És la nostra responsabilitat i tenim dret a decidir."

La llengua –també- necessita les estructures d’un Estat propi...

LLENGUA I ESCOLA: SITUACIÓ LÍMIT? (1)

"Només el 34 % dels joves que estudien 4t d’ESO (2006) afirmen que parlen sempre o molt en català amb les seves amistats, mentre que el 55,3 % afirma que no el parla mai o poc, i el 10% diu que “tant català com castellà”. Unes dades que ens indiquen que –amb els matisos que calgui– estem arribant al llindar a partir del qual els experts diuen que un procés de substitució lingüístic esdevé irreversible."

Així comença l’article del professor, escriptor i assessor LIC, Jordi Solé i Camardons. L’article ha esta publicat en el darrer número de la revista Escola Catalana dedicat a l’estat de la llengua. Un número, el 460, que far un repàs de la situació de la llengua catalana en tot l'àmbit territorial. S'hi analitza l'ús de la llengua a l'escola, la justícia, els mitjans de comunicació, el carrer i la llar.

Jordi Solé, com ja és habitual en els seus escrits, posa el dit a la nafra en la qüestió dels usos lingüístics. Després de remarcar les diferències que existeixen entre territoris, incideix en el fet que, al Principat, mai s’ha gosat adoptar mesures clares de normalització idiomàtica a secundària. Denuncia, una vegada més, que hi ha centenars de professors que no fan les classes en català o que, en el millor dels casos, barregen ambdós idiomes. Hi ha centres de l’àrea metropolitana –diu, Solé- on la meitat o més de la meitat de les classes no es fan en català.

Un problema greu és el canvi d’actitud de bona part del professorat de secundària que fa uns quants anys ho feia tot en català i que ara, cansats, desanimats i desmoralitzats, han optat per cedir i passar-se al castellà.

Hem perdut –afirma Solé- la gran oportunitat que ens oferia l’arribada a l’escola de gent que, en conjunt, representen més de 70 llengües diferents i, més encara, el fet que un sector important d’aquest alumnat no té ni el català ni el castellà com a llengua d’ús familiar.

De l'article en podem extreure la realitat, que no és altra que l’ús del català a l’escola disminueix de manera progressiva i, fins i tot se’n ressent el mateix coneixement de la llengua, cada vegada situat en nivells de més probresa i degradació.

La meva apreciació personal (que us comentaré en el proper article) és la mateixa i ve confirmada per un experiència que vaig viure fa uns dies. >