divendres, 22 de juny del 2007

24 DE JUNY. LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT



NIT DE FOC


Ja les podeu fer ben altes,
Les fogueres d’aquest any:
Cal que brillin lluny i es vegin
Els focs d’aquest Sant Joan



24 de juny. La nit dels solstici d’estiu, la nit més curta de l’any. La nit del foc.
Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El cerimonial de recollir llenya es remunta a l’antiguitat en què tothom col·laborava i contribuïa que els castells de foc servissin per a destruir, purificant-ho, tot allò que ja era obsolet, caduc o nociu per a la gent i la comunitat. Els diferents focs que s’encenen aquesta nit tenen un gran poder de purificació. La fascinació que el foc exerceix, i els diferents rituals que es donen al seu voltant durant la celebració, com els de saltar les fogueres, acostar els nens a la vora, llançar objectes personals o tirar cabeces d’all per menjar-les després, conflueixen en una creença comuna: la nit de Sant Joan, el foc allunya els mals esperits.

El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

LA FLAMA DEL CANIGÓ. SÍMBOL D’UNA UNITAT.

Des de l’any 1955, en què Francesc Pujades, d’Arles de Tec, va pujar per primera vegada al cim amb uns feixos de llenya, la Flama del Canigó ha anat evolucionant. A partir del 1964, la flama ja roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà des d’on, cada 22 de juny, es torna a pujar al cim del Canigó per tal de continuar la cerimònia simbòlica de regeneració i, després, tothom qui ho vol pot prendre la flama per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

A Perpinyà, amb la flama regenerada, símbol de la unitat dels Països Catalans, s’encén, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi han pujat el diumenge abans. Posteriorment, i amb la flama d’aquesta foguera, s’encén de nou el llantió del Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.



Cal que es vegin de València,
De Ponent i de Llevant...
I en fareu també a la Serra
Perquè les vegin més enllà.


L’any 1972, la Flama arriba per primera vegada a Esplugues. Des de llavors, i ja fa 35 anys, aquest símbol d’unitat dels Països Catalans ha arribat a la nostra ciutat de la mà de l’Espluga Viva per tal que tots els pobles del Baix Llobregat puguin recollir-lo i encendre amb ell totes les fogueres de la nostra comarca. La lectura del Manifest i la interpretació de la Moixeranga (l’himne oficiós dels Països Catalans) acompanya un acte carregat d’intencions i de simbolisme.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.


I el crit d’una sola llengua
S’alci dels llocs més distants
Omplint els aires encesos
D’un clamor de Llibertat!



LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT!

dimecres, 20 de juny del 2007

FRANKFURT... TORNEM-HI!

Crèiem que, després de les declaracions assenyades d'escriptors com Eduardo Mendoza, el "problema" de qui havia d'anar a Frankfurt estava ja més que enterrat. Mendoza va ser rotund i clar quan afirmava que "està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà. El català és un fenomen en si mateix i hauria de ser protagonista únic a la Fira". Eduardo Mendoza va destacar que " la catalana és una literatura europea de molt antiga tradició, amb els seus clàssics, i que encara avui està viva –més viva que la holandesa o la sueca- però que es manté en una situació rara sense Estat que la faci oficial".

Espanya, però, torna de nou a la càrrega i aquesta vegada en fa de portaveu la ministra de Cultura de l'Estat espanyol, Carmen Calvo. La ministra lamenta que els alemanys es perdin autors com Juan Marsé o Carlos Ruiz Zafón. "Me parece que hay tan buena literatura i cultura catalana en castellano como en catalán y que en consecuencia seria bueno mostrarla tanto en una com en otra lengua. [...] No podemos, pero, intervenir porqué el Ministerio de Cultura sólo ha ayudado para que, pro primera vex, se invitara a una región espanyola..."

No sé si cal repetir i insistir en els arguments de sempre.... la cosa ja cansa... Haurien d'anar a Frankfurt els escriptors francesos de la Catalunya Nord? Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? D'aquesta manera, la Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu, no només en castellà, sinó en qualsevol de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

El que dèiem... ja cansa...

Mentrestant, Biel Majoral, poeta i cantautor illenc, no anirà a la Fira de Frankfurt perquè va posar com a condició interpretar la cançó del mestre i dramaturg Pere Capella, "Jo sóc català". Serà, potser, perquè la cançó diu coses com: "Jo sóc balear, / jo sóc de Mallorca, / català insular./ Tot el meu passat /que la història allunya, /el tenyeix de glòria/ la Gran Catalunya. "