COSES QUE PASSEN...

Primera cosa... El nou conseller de Governació, Joan Puigcercós, havia restablert la fórmula dels seus antecessors en el càrrec, Joan Carretero (per cert...on és la veu dissident d'Esquerra?) i Xavier Vendrell, i havia penjat només la bandera catalana a la seu de la Conselleria. Els temps, però, han canviat, i el nostre nou President no-identitari ha cridat a l'ordre als seus subordinats... Ja se sap, misèries i grandeses de voler tenir parcel·les de poder. Montilla, al crit de...A FORMAR! ha fet que la bandera espanyola torni a onejar, després de dos anys, a la seu de la Conselleria. No hi ha hagut protestes ni queixes... ja se sap, som a l'era del catalanisme no-identitari i de l'Entesa Social....

Segona cosa... Després d'un colla d'anys sense ser-hi present, el President de la Generalitat assistirà als actes commemoratius de la Constitución Española. Cal deixar ben clar quin és el nou rumb del Govern de la Generalitat.

Tercera cosa... Promeses electorals. Josep-Lluís Carod Rovira va prometre que si ERC arribava al Govern, promourien la reforma de la Llei de Política Lingüística del 1998. Una llei, recordem-ho, que Esquerra no va aprovar quan era a l'oposició. Carod va dir que la Llei està desfasada i superada i que no s'ha aplicat en les seves potencialitats. Proposarem, doncs, -deia- la seva reforma per revisar aspectes com el cinema, els mitjans de comunicació, la publicitat o l'eitquetatge i, evidentment, la política de sancions. N'heu sentit a dir algun cosa més? Això és al que és referia Carod quan ens deia que calia despolititzar la llengua?

La Catalunya no-identitària ha iniciat la seva singladura...

CATALÀ I IDENTITAT... Mala peça al teler

Ja tenim nou Parlament i nou President de la Generalitat. Les coses, però, pel que fa a la llengua, no pinten gaire bé.

Primer de tot ja veiem que determinats diputats ens estaran incordiant durant tota la legislatura amb el tema lingüístic. El problema no és, però, que incordiïn, sinó que ara disposen de plataformes de difusió (Parlament, ràdios, televisions, premsa) que els serviran d'element de ressonància per escampar el seu missatge. Un missatge que només cerca el conflicte lingüístic, en què, com a bons defensors del bilingüisme, l'únic que volen en realitat és la desaparició del català o, si això no és possible, relegar-lo a una llengua de segona o tercera fila, una llengua poc necessària i poc útil.

El President Montilla va semblar que defensava la llengua. I diem "va semblar" perquè alguns dels seus arguments no anaven més enllà de la cantarella de sempre. "La llengua no ha sigut mai motiu de divisió a Catalunya", va dir el President. I és clar que no!... Però... per què no ha passat això? Perquè els catalanoparlants, des de fa segles, hem hagut de suportar una persecució lingüística i ens hem "acostumat" a acceptar renúncies i sotmetiments. Som l'únic poble que és capaç de renunciar a la seva pròpia llengua a la més mínima dificultat o entrebanc que sorgeixi. Cedim una i altra vegada i així ens va.

Més coses... Carod-Rovira, quan es fa càrrec de Política Lingüística, ens diu que cal despolititzar la llengua...???? Què vol dir això? La llengua, la política lingüística, fins que no s'assoleixi una situació de plena normalitat depèn -també, encara que no únicament- de mesures polítiques, de la mateixa manera que també qualsevol avanç social depèn també de mesures polítiques.

Què passa amb Esquerra? No és ja que cada vegada es parli menys d'idependència, sinó que tampoc es parla gaire d'autodeterminació, ni d'identitat, ni... ara tampoc de llengua? Recordo una vegada que un quadre d'Esquerra em va comentar que ens havíem de preparar per fer independentisme en castellà. Li vaig respondre que uns Paìsos Catalans independents on la llengua fos el castellà ja se'ls podia ben bé confitar. Quina independència volem? Independentes per a què? Per viure millor, en una societat més justa, mès igualitària, més equitativa...sí... però també en una societat més catalana lingüísticament, culturalment i nacionalment.

Amics d'Esquerra.... Ara, només ens parleu del catalanisme social. Recordeu, si us plau... Molts de vosaltres veniu d'èpoques on contínuament insisitíeu que era impossible assolir l'alliberament nacional sense assolir a la vegada l'alliberament social. Bé, amics, jo ara us dic que és del tot impossible l'alliberament social (o com en vulgueu dir ara en aquests eufemismes que contínuament s'inventeu tots plegats), repeteixo, és del tot impossible l'alliberament social sense l'alliberament nacional. I la llengua, amics meus, és segurament el signe d'identitat més important que encara tenim els catalans.

Ara, però, ens dieu que ens hem d'oblidar de la identitat.... ens hem d'oblidar també de la llengua? Si us plau.... on ens voleu fer anar a parar?

Llegiu, si podeu, un article que podeu trobar al nostre web. És de Francesc Puigpelat, publicat a l'Avui del 3 de desembre amb el títol de "El castellà al pati". Llegiu i reflexionem-hi tots plegats una mica.

I, sobretot, no ens adormim... Feina, feina i feina...i endavant!