EL PAÍS DELS ESVORANCS (VI)... O L'AVE JA HA ARRIBAT!

L’AVE ja ha arribat! Ja ha arribat... a Valladolid...

Mentrestant... al país dels esvorancs...

El govern espanyol, seguint la seva política del xec, ara diu que deixarà viatjar gratis als passatgers de rodalies fins que arribi el TGV a Barcelona... continuen pensant que som beneits...

A principi de setmana, el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser l'únic diputat de la Cambra que ha no va donar suport a la proposta que demanava que Montilla s'expliqués al Parlament sobre el caos de Renfe. La proposta va ser aprovada per 126 vots a favor i un en contra, el de Carod. Motiu: una equivocació del vicepresident... El sistema de votació era molt complicat: tres botons; un sí, un no i un abstenció... No sé per què ho compliquen tant...
Al Parlament perden el temps en discussions i votacions estèrils. Finalment, el PSC es queda sol davant la majoria de la Cambra que demana la dimissió de la ministra de Foment. No vulgueu veure cap relació entre la negativa del PSC i que la ministra i el govern espanyol siguin del PSOE... ja sabeu que el PSC és un partit totalment “autònom... “ Per cert, el senyor Montilla no tan sols s’ha dignat votar... Problemes d’agenda... (Llegiu, si voleu, un interessant article sobre el discurs de Montilla a Madrid. El títol ja resulta prou significatiu: Montilla: l'espanyolista intel·ligent)

El jutjat d'Alacant dóna permís per tancar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. On són les negociacions entre les dues Generalitats? Algú en sap alguna cosa? On són aquelles promeses –sempre les promeses- que tot estava en vies de solució? De nou, es pensen que som beneits...

Els preus pugen un 1,2% a l'octubre i situen la inflació interanual en un 3,8%... I nosaltres continuem aguantant... Fins quan?

El senyor Zapatero es permet fer bromes amb el caos de rodalies durant l’entrevista amb en Buenafuente... El més fort és que en una d’aquestes enquestes radiofòniques que es fan, davant la pregunta de “li ha fet gràcia la broma del senyor Zapatero” el 65% dels radiooients han respost que sí, que els ha fet gràcia.... Potser que ens ho fem mirar...

Es pensen que som beneits... o ho som de veritat?

NO ÉS MILEURISTA...

Parlant de cessaments de convivència, llegeixo al Digital.cat que el cap suprem de l’Estat, Sa Majestat el Rei, cobra 24.000 euros diaris! La informació la va donar el diputat Joan Puig al Congrés tot demanant que es rebaixi l’assignació a la Casa Reial, si més no al nivell del sou d’un President ... perquè és que el Rei –o la Casa Reial- cobra ara fins a cent vegades més que el President del govern espanyol.

¿És possible que en ple segle XXI mantinguem encara una institució tan anacrònica i que ens costa tants diners com és la monàrquica? Sí, és possible, i a més sembla que ens agrada - o els agrada- ja que, segons puc percebre, la figura del Rei continua creixent i el suport social i les mostres d'estima de molts ciutadans augmenten... si més no a l'Espanya de sempre que és, no ho oblidem, la que té la paella pel mànec.

Un cessament de convivència...si us plau!

CESSAMENT DE LA CONVIÈNCIA...

Fa ja massa anys ens hi van casar per la força... Des del primer moment ha estat una relació difícil, en què mai hem pogut gaudir d’espais de llibertat... La violència, verbal, psíquica i física, ha presidit any rere any el nostre maridatge obligat. Infinitat de vegades hem volgut alliberar-nos d’aquest llast, d’aquest jou que ens escanyava i ens impedia ser persones lliures, capaces de decidir per nosaltres mateixes.

El temps passa i ara hi veiem una llumeta al fons d’aquest túnel de rodalies inacabable. Potser ara que el Gran Pare protector de tots i totes ha acceptat que existeixi la figura del “cese temporal de la convivencia matrimonial”, potser ara sí... potser podrem començar ni que sigui per demanar un cessament temporal de la convivència i podrem iniciar el camí de l’alliberament.

LA VARA DE MEDIR

El cantant asturià Melendi, espantat perquè havia de fer el seu primer vol transoceànic, decideix carregar-se d'ànims a base d'alcohol. Ja amb l'avió en ple vol, el cantant demana més alcohol, encara, i comença a organitzar una batussa de característiques tan grans i perilloses (amenaces a la tripulació i als passatgers, agressivitat fora de mida...) que el pilot decideix fer mitja volta i tornar a Madrid. Imagineu-vos l'estat d'ànim dels 180 passatgers i el prejudicis de tota mena que aquesta acció deu haver comportat.

En baixar de l'avió el cantant i el seu mànager són detinguts per la Guàrdia Civil i posats a disposició judicial... I ara ve la bona... hores després, el cantant i el manàger són deixats en llibertat i... sense càrrecs!

Aquest fet xoca frontalment amb la duresa que fan servir jutges i magistrats en altres ocasions. Per exemple... els casos de Pepe Rubianes o el més recent dels dibuixants de El Jueves. O, encara més, els detinguts per cremar fotos de Sa Majestat el Rei d'Espanya.

Sorprèn -per dir-ho finament- la diferència en la vara de medir.

LITERATURA I LLENGUA (II)

Una mica més sobre la relació entre llengua i literatura...

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

¿Per quins set sous, doncs, la literatura que es fa en castellà a casa nostra l'hauríem de considerar literatura catalana?