La continuació de l'article de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Noves argumentacions (algunes ja comentades amb anterioritat en aquest mateix bloc) la majoria de les quals comparteixo i que, al cap i a la fi, són les que em (ens) fan mantenir en una estat d'inquietud, de dubte i, en determinats moments, de decepció.
Us reprodueixo alguns fragments per a qui no tingui temps o ganes de llegir-ne l'article sencer:
"Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord [...]
[...] d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida [...]
[...] mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant[...]
[...] en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?[...]
[...] La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC [...]
[...] penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent [...]"
No crec en un patriotisme que s'ha d'acompanyar amb adjectius com "social". Crec en un país lliure, si més no tan lliure com ho poden ser els altres estats del mapa polític mundial. Aquest és, o hauria de ser, com diu en Carretero, "el nostre principal referent". Un referent que no pot ser l'únic, ni tampoc pot ser un referent abstracte, buit de continguts. La llibertat nacional és una suma d'altres llibertats: la cultural, la lingüística, la social, la individual.
Hi ha molta gent que creiem en un independentisme que pugui aglutinar tots aquests conceptes, per a nosaltres, indeslligables l'un de l'altre. I això no és, com argumentava Carod-Rovira fer cap "reflexió essencialista sobre la qüetió nacional". És la seva moderna defensa del "patriotisme social", frase que ens repeteixen una i altra vegada per veure si acaben aprenent-la de memòria.
Durant un esmorzar amb la gent del fòrum Nueva Economía, Carod (en castellà)continuava dient que "lo que está condenado hoy al fracaso es un proyecto de país que nire sólo al pasado y que tenga sólo una formulación esencialista (?). Cunado antes se admita esto, mejor. Porque si no, vamos a convertir un proyecto nacional en algo que no es atractivo ni para los propios catalanes de origen."
Quin és el projecte nacional no-essencialista que ens ofereix Carod? No s'acostarà tan perillosament al projecte nacional del PSC? Si s'hi acosta tant, on acabarà estant la diferència ideològica entre un i altre partit? Això farà guanyar vots a Esquerra?
Tot força complicat. L'únic camí per assolir algun dia aquest hortizó d'un país i una societat lliures és l'independentisme. Tanco, doncs, amb les paraules finals de l'article de Joan Carretero que sintetitzen a la perfecció aquest pensament:
"Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català."
Els dos articles de Joan Carretero: 20 de gener de 2007. 21 de gener de 2007.
