UN CIUDADANO DE... SANTANDER

Llegeixo a e-notícies que el nostre "ciudadano de Esplugues", el Sr. Luís M. Fernández del Campo, que com ja us vam comentar té un bloc que és una autèntica perla, serà el cap de llista de "Ciudadanos" a la demarcació de Santander.

Un bon exemple de mobilitat "ciudadana". Ell millor que ningú podrà explicar a tots els seus electors càntabres la marginació a què es veu sotmès el castellà a Catalunya en general i a Esplugues en particular. Esperem que també tingui un moment dins la campanya per recomanar els seus electors tots aquells webs d'esperit tan espanyol que figuren en el seu bloc particular.

"Ciudadano de Esplugues"... "Ciudadano de Santander"... potser és que l'home és àcrata i allò que és de veritat és un "Ciudadano del mundo".

A PASEO ESPAÑA

Enric Vila torna de nou a l'atac.

Retorna novament després de l’enrenou que es va muntar amb el seu article Establiments genocides i racistes. Un article dur, farcit de paraules fortes i de frases cruels, però carregat, també, d’arguments sòlids i de molta, molta raó.

En el seu nou escrit A paseo España, torna a escriure en castellà perqué –diu- vol que el seu missatge arribi a aquells que més els interessa. Torna a fer servir, sense miraments, paraules dures, paraules que fan mal, paraules que fereixen. Parla de per què és nacionalista català i, llegint-lo, t’adones que la raó és la mateixa que la teva: [...] esta visión del mundo te da a escoger entre dos posiciones, naturalmente imperfectas, pero muy claras: la de los que continúan resistiendo y la de los que continúan el histórico genocidio [...]

Intenta aclarir de nou que el seu text, els seus raonaments no van en contra de la immigració, sinó [...] contra las pocas ganas que algunos inmigrantes y comerciantes ponen con el catalán [...]

Remarca el paper de la immigració al nostre país; un paper important, però que ha estat manipulat per interessos polítics i per la mentalitat encara colonialista del govern espanyol de torn: [...] Habéis hecho siempre todo lo posible para que la gente que venía a Cataluña no aprendiera el idioma del país, ni se identificara con su cultura. Pregonáis que la inmigración ha construido Cataluña cuando tan sólo ha contribuído a reconstruirla después de que la arrasarais una y otra vez a sangre y fuego [...]

Ens recorda el literat català Joan Maragall, autor del poema “Oda a Espanya” que acabava amb aquell famós “adéu Espanya”. Un Maragall autor també d’un article titulat “La independència de Catalunya”, que mai va ser publicat perquè, si ho hagués estat, segurament el seu autor hagués anat a parar a la presó. Vidal ens diu que [...] en todo caso, escribió el artículo después de discutir mucho tiempo con Unamuno y darse cuenta que si el español más inteligente de su tiempo no podía entenderlo no había nada que hacer[...]

I acaba amb aquesta frase que signaríem molts dels que avui dia lluitem pels drets del català: [...]Cuando seamos independientes y nuestra cultura no tenga que sobrevivir con una mano atada a la espalda, yo seré el primero en reivindicar los derechos del castellano en Cataluña[...]

Dur, provocador, impertinent, molest, inconvenient, desafiant, incòmode, irritant, desagradable...

Carregat, però, de raó.

Enric Vila és autor, entre altres, de: Memorial de agravios de un ciudadano de Catalunya; Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs; Néstor Lujan: Entre el rostre i la màscara.

INDEPENDENTISTES CONFOSOS i CONFUSOS

Un nou escrit en la línia del confusionisme sobre qui i què és ser independentista.

L'editorial de Directe.cat separa els independentistes entre aquells "que volen la independència com a defensa de la llengua, la cultura..." i aquells que la necessiten. Cito textualment: "Aquest grup inclou a tots aquells que potser alguns temes com la llengua i la cultura no els importen excessivament o gens, però que volen la independència igualment. Per superar una anòmala situació econòmica, o dit d'altra manera, per simple necessitat." Més endavant, encara, cataloga els primers de "puristes": " l'independentisme que més creix és el que prové de sectors catalans no tan puristes..."

Aquesta "separació d'interessos" em recorda aquella altra que tan s'aplicava durant els anys cinquanta i seixanta i que argumentava que el català era la llengua de la burgesia. Molts dels "progres" d'aquella època (que després en la democràcia van arribar a ocupar càrrecs polítics) no sé si s'ho creien, però sí que ho practicaven amb fervor entusiasta. Semblava que només es podia ser socialista o comunista en castellà que, per una inexplicable conjura dels déus, era la llengua dels treballadors.

Independentisme... per a què? Per la llengua i per la cultura, evidentment; però, ¿cal repetir de nou una i altra vegada que també per a la justícia social, per a una major llibertat individual i col·lectiva, per a un millor repartiment de la riquesa, per a...?

Usar la pròpia llengua, viure la pròpia cultura és ser "purista"? Defensar una societat més lliure i justa significa oblidar-se de la repressió lingüística i cultural?

NORMALITAT

Dues notícies que conviden a l’optimisme i que són una mostra del que hauria de ser una situació lingüística normalitzada.

D’una banda, el candidat del PSOE a la presidència del govern d’Andalusia, Manuel Chaves, s’ha compromès en una proposta –inclosa dins del seu programa electoral- perquè la Junta promogui l'estudi de les llengües cooficials de l'Estat, és a dir, el català, l'euskera i el gallec.

Electoralista o no, una iniciativa que és un petit pas vers la normalitat.

D’altra banda, l’actor català Carles Canut va obtenir el guardó al millor actor de repartiment en la gala dels premis Max d’arts escèniques celebrada ahir al Teatro Lope de Vega de Sevilla. L’actor, en una mostra de fidelitat i de normalitat lingüística, va fer el seu discurs íntegrament en català.

En aquest país -en aquest Estat- tan anormal, sempre són convenients petites dosis que injectin normalitat.

UNA MERDA DE GENT

Déu-n’hi do la que s’ha armat amb l’article de l’Enric Vila “Establiments genocides i racistes” i els que l’han anat seguint, amb l’afegitó del controvertit Salvador Sostres.

No redactarem ara nosaltres un escrit de suport a tot el que s’hi diu... però tampoc ens dedicarem a ser “políticament correctes” i demanar (com fan altres) els caps dels responsables en una safata de plata.

És evident que frases com “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” no entrarien a formar part d’un mètode de redacció diplomàtica ni tampoc d’un diccionari de frases contemporitzadores. Ara bé, el que es tracta és de fer un parell de coses molt senzilles. Primer de tot, llegir-se l’article –i els posteriors-. Què fàcil, oi? Doncs molts dels que els volen lapidar només s’han llegit frases soltes. Segona, analitzar a fons què s’hi diu. Aquesta darrera fase pocs l’han superada.

Llegiu bé l’article i penseu si té o no té raó en el problema de fons que planteja: avui dia es pot viure i treballar a Catalunya sense saber –ni tan sols entendre- la llengua del país. Quan una persona ha d’abandonar casa seva per tal de millorar –en la majoria dels casos, per tal de poder subsistir- i busca feina en un altre lloc del món, sap que el primer escull amb què es trobarà és el de l’idioma. Conscient, doncs, intenta aprendre’l ràpidament, si més no, aquelles formes més elementals que li garantiran poder moure’s amb una certa comoditat pel país on ha anat a parar. Això és així arreu... arreu, menys a Catalunya.

Enric Vila posa el dit a la nafra.

Denuncia –de manera més o menys ortodoxa- tota aquesta colla de comerciants i d’empresaris que contracten gent que, no és que no sàpiga català, és que simplement no l’entén. Els contracta i no se’n preocupa que l’aprenguin. No els facilita –ni tampoc els exigeix- aquest aprenentatge. Enric Vila, per anomenar-los, fa servir una forma brutal del llenguatge: establiments genocides i racistes.

Denuncia aquests que argüeixen que obligar a aprendre la llengua del país farà que ens agafin mania. I nosaltres, porucs com sempre, ens ho creiem, en comptes de pensar que els que haurien de tenir por que els agaféssim mania (si calgués) haurien de ser aquells que es neguen a aprendre el català.

Denuncia aquests professionals de la sanitat (cada vegada més) que quan vols explicar-los què et passa et diuen que no t’entenen gaire bé i que seria millor que, per a un bon diagnòstic, els ho expliquessis en castellà.

Denuncia i cito textualment: [...] la gent que s’excusa amb els seus orígens per mandra, per no complir amb el seu deure o, pitjor, per amagar una posició política genocida que ve de molt lluny.

I fins i tot, quan diu “més val que se’n tornin a la seva merda de països, amb la seva merda de gent” està denunciant aquests països i aquesta gent (anomeneu-los com vulgueu) que reparteixen misèria. “Una merda de gent” que ha forçat els seus conciutadans a deixar-ho tot, a marxar lluny de casa seva, del seu entorn, de les seves famílies i amics.

Segur que el vocabulari i algunes frases de l’Enric Vila poden fer mal. Esperem, però, que el que de debò faci mal sigui la gran part de raó, la gran i trista veritat que flueix del seu escrit.

Articles d'Enric Vila: Establiments genocides i racistes. Una amiga que s’enfada. A todos los ciudadanos.

Articles de Salvador Sostres: Països de merda. Els països de merda (reprise).