El capítol V de la
Llei de política lingüística tracta sobre l'activitat socioeconòmica. Bàsicament regula l'atenció al públic d'empreses públiques i privades en matèria de llengua. La base és que
almenys ha d'estar tot en català. L'article
32.3, sobre «l'atenció al públic» diu: «La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.»
La disposició addicional cinquena defineix les garanties de compliment de la Llei. Tot i anunciar que «aquesta Llei no estableix sancions per als ciutadans i ciutadanes», a l'apartat
b assenyala que «l'incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i
32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es considera una negativa injustificada a satisfer les demandes de les persones usuàries i consumidores, a la qual s'ha d'aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990, del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa dels consumidors i dels usuaris.»
Tota llei sense sanció és paper mullat si ningú no se sent comminat a seguir-la. Per exemple, al bar de Lletres de la UAB ningú no feia cas de la recent prohibició de fumar. Els empleats anaven recordant als alumnes la nova norma sense que ningú no en fes gaire cas. Aquest curs hi ha hagut reforma del bar, sembla més petit... i per alguna raó, ara ja ningú no fuma. Quin és el motiu que fa que els ciutadans decideixin obeir la normativa és una cosa que se m'escapa, però el que no se li escapa a ningú és que un règim sancionador aplicat sistemàticament ajuda que els ciutadans interioritzin la norma i la compleixin sense ni adonar-se'n. Quantes normes haurem acceptat inconscientment en la nostra vida que limiten la nostra llibertat i el nostre desenvolupament vital? Qui sap! Donem tantes coses per descomptades que ens semblaria de bojos reflexionar-hi.
Però no veníem a fer psicologies, com diria Narcís Oller. Resulta que ha tornat a fer soroll el tal Nevot de Vilanova i la Geltrú, que es nega a retolar en català i que és militant del PP. Diu que està en el seu dret de fer el que li roti. En aquest blog en Jaume
ja va parlar del cas aquí.Jo ara he de reconèixer dues grans llacunes per opinar sobre el tema. La primera és que desconec si hi ha gaires països que obliguin a retolar en el seu propi idioma. La segona és que tampoc no sé si l'Estat espanyol té una normativa semblant, fora d'etiquetes, instruccions d'ús i coses per l'estil —que la
Llei de política lingüística recull de forma molt poc eficaç, perquè gairebé ningú no en fa cas.
I el meu parer, davant aquesta situació, és el següent: el senyor Nevot té raó. Ningú no pot obligar ningú a retolar en català, xinès o suahili. És a dir, el tal empresari o botiguer té el mateix dret de retolar en castellà com el possible client de no anar-hi per no estar en català. És cosa de llibertats, com dirien els de Ciutadans.
A més a més, segons l'Avui, «Nevot s'ha mostrat optimista després del judici, i ha recalcat que el seu negoci està retolat com a "Finques Nevot" des del 1990, un argument que ha esgrimit davant del jutge, encara que ha reconegut que la frase "compravenda de finques i locals" està escrita únicament en castellà.»
Recordo que fa alguns Correllengües la CAL d'Esplugues va muntar una petita exposició de denúncia en què es mostraven un munt de rètols del poble només en castellà i que incomplien, per tant, aquesta Llei. A mi no em va agradar gens aquella exposició per la mateixa raó que no trobo gaire encertat aquest article de la Llei.
En resum i per no allargar-me més: és un dret dels catalans que els rètols dels negocis estiguin en català? Potser els dels serveis públics. Els negocis privats poden fer, al meu parer, el que els surti de l'entrecuix. Ara bé, potser donada la situació deplorable de la llengua, aquesta és una mesura de
discriminació positiva necessària. Jo no ho veig així i em sembla, més que positiva, negativa des de més d'un punt de vista.
Que la Generalitat faci
Lleis del Cinema em sembla de puta mare. Que aconsegueixin que els videojocs siguin en català, també, i haurem fet un gran pas endavant. Que les instruccions d'ús de la planxa, les etiquetes de la Nestlé i de la Coca-Cola estiguin en el nostre idioma, que Telecinco emeti en català d'una vegada, i coses així, crec que són molt més de «dret» que no pas un rètol d'un basar xinès o de les finques d'un fatxa del PP. I amb això he acabat.
