"LA HERMANITA MARÍA SOL"

“Cuando mi hermanita María Sol iba a la escuela, le hablaban en catalán, lloraba y no le gustaba”.

Així es va expressar en una entrevista recent el gran jugador del Barça Leo Messi.

Un bon argument per afegir a la llarga llista que es dediquen a col·leccionar els enemics de la llengua catalana, els que voldrien que el català desaparegués del mapa de les llengües útils, necessàries i amb prestigi.

Davant d'aquestes declaracions em pregunto:

¿És possible que molts castellanoparlants tinguin alguna peculiaritat cerebral que faci que el català els provoqui, com si d’un medicament antigripal es tractés, un seguit de contraindicacions que alhora desencadenin múltiples efectes secundaris?

¿Potser aquesta profusió de consonants sonores, de vocals obertes i tancades, de sons palatals com la NY o la LL en posició final, no només siguin impossibles d’assimilar per l’ intel·lecte castellanoparlant, sinó que fins i tot poden provar rebuig (“no le gustaba”) i reaccions defensives de l’organisme (“lloraba”)?

Es que el catalán... es muy difícil...!

LA XIULADA DESPAREGUDA

TVE, com en els millors temps del franquisme, s'atrevia a censurar la xiulada -la gran xiulada- que es va produir ahir a Mestalla quan van començar a sonar les notes del himno nacional español.

El primer vídeo ens mostra les imatges de TV3, on si podem escoltar la gran xiulada.

El segon és una bona mostra del més ranci nacionalisme espanyol.

Atenció a la resposta del PSC: Ens agradaria als catalans que xiulessin la senyera?

Sempre tan espanyols....

Per acabar, una fotografia que no es va poder veure per cap televisió:

Nosaltres som nacions d'Europa. Adéu Espanya!

JOSEP MURGADES A CAL PARLAR DE LLENGUA

Avui dijous 14 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua presentarà una interessant conversa amb el catedràtic de Filologia Catalana, Josep Murgades.

Josep Murgades va ser un dels impulsors i signants d'un estudi publicat per la revista Els Marges l’any 1979, fa ja 30 anys, sota el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua.

Josep Murgades Barceló és Llicenciat en Filologia Hispànica i Doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona. Estudiós del Noucentisme i editor filològic de diversos volums de l'obra d'Eugeni d'Ors. Coautor amb Xavier Lamuela de Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984). Autor de treballs de sociolingüística, alguns aplegats a Llengua i discriminació (1996). Codirector amb Jordi Castellanos de la revista Els Marges. Traductor, entre altres de Goethe i Kafka

HO PODREM SENTIR I VEURE?

Malgrat que els principals mitjans, com ja va sent habitual, no se'n fan ressò, avui, a la final de copa entre el Bilbao i el Barça, hi ha previstes un seguit d'accions reivindicatives.


Llegeixo a Directe.cat:


Des de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes es repartiran 5.000 xiulets amb l'eslògan ‘Una nació-Una selecció’. També han redactat un manifest arrel de l’encontre d’aquesta nit. D’entre d’altres coses cal destacar que afirmen que ‘Catalunya, així com també Euskal Herria, és una nació amb dret a tenir seleccions esportives pròpies i poder competir oficialment en campionats internacionals.’

També afegeixen que ‘Defensem el dret dels esportistes catalans a decidir lliurement la selecció que volen representar sense que hagin de ser sancionats, com fins ara, quan no ho fan amb Espanya’.És per tot això que donen suport a la reacció de la grada explicant que ‘defensem la llibertat dels aficionats catalans a poder tenir la seva pròpia selecció i a sentir-s’hi representats a totes les competicions internacionals’.

Ahir mateix Catalunya Acció i ESAIT (la plataforma pro seleccions basques) van dur a terme una roda de premsa conjunta a Barcelona i van fer una crida a les dues aficions a ‘xiular’ i a ‘donar l'esquena’ a l'himne espanyol quan el monarca faci l'entrada a la llotja. El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, va demanar que Mestalla fos ‘un clam’ contra les imposicions de l'Estat espanyol.

Des dels estaments espanyols, sembla que es vol evitar l'impacte mediàtic que poden tenir aquestes accions. la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) s’ha plantejat amagar com sigui les accions dels afeccionats: TVE i TV3 tenen ordres de no ensenyar la graderia amb pancartes reivindicatives i també de no enfocar la reacció quan soni l’himne espanyol. També la RFEF pretén posar a tot drap els altaveus que emetran l’himne espanyol. Fins i tot s’ha plantejat de col·locar altaveus arran de gespa.


Ho podrem sentir i veure?

Potser sí, si connectem amb Catalunya Acció que vol emetre en directe per Internet el moment en què soni l’himne espanyol i les aficions facin la seva protesta.

UNA NACIÓ SENSE ESTAT, UN POBLE SENSE LLENGUA: 30 ANYS

La situació de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors.

Hem passat d’una situació de monolingüisme diglòssic a una altra de bilingüisme diglòssic que tendeix a convertir-se progressivament en un bilingüisme substitutiu. En l’actualitat, una part considerable de la població de Catalunya és de parla materna espanyola. Per primer cop a la història, la llengua espanyola és la llengua de comunicació verbal més estesa.

L’ús que els catalanoparlants fem de la llengua espanyola revela un ús de l’ idioma condicionat per factors ideològics, una prescripció i una pràctica interioritzades que ens duen a servir-nos automàticament de l’espanyol tant si som interpel·lats en aquesta llengua com si ens hem d’adreçar a desconeguts.

Davant d’aquesta situació ens preguntem: ¿Com es pot aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’Estat?

¿Com es pot resoldre el dilema d’integrar una part d’una població que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana?

¿Com es pot introduir l’escola i els mass-media en una població, una part de la qual encara no ha realitzat la seva autointegració conscient?

¿Com es pot endegar,un procés lingüísticocultural prou extens i competent perquè justifiqui l’existència viva del català en virtut de les seves realitzacions presents i no de les d’un passat massa transcendentalitzat?

Aquestes paraules que acabo de reproduir i que podrien haver estat escrites ahir mateix, formen part d’un estudi publicat per la revista Els Marges l’any 1979, fa ja 30 anys, sota el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua.

L’estudi, que popularment va ser anomenat El manifest d’ Els Marges, era un text elaborat, després de profundes reflexions, per un grup de professors universitaris que estaven preocupats pel futur, sempre incert, de la llengua catalana en aquella època de l’anomenada transició democràtica.

Joan Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà, van ser els signants d’aquell article que va provocar discussions, debats i preocupacions.

Dijous dia 14 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, podrem conversar amb un dels signants d’aquell famós article: el catedràtic de Filologia Catalana, Sr. Josep Murgades.

L'EIX NACIONAL PER UN CANVI NACIONAL

Aquí el teniu... L’anunci a tota plana del PP, com és de preveure redactat íntegrament en llengua castellana, amb el reforç visual d’una mare i el seu fill emmanillats i amb els ulls tapats.

Floretes diverses... “la miseria intelectual que conlleva la Ley de Educación sólo conduce a un futuro: la miseria moral y económica [...]el PP se compromete a defender la libertad de los padres para elegir el centro educativo de sus hijos así como la lengua preferente en la escuela: catalán, español o inglés.”

Una nova campanya del PP contra la llengua catalana i contra Catalunya. Ja sabem per on van sempre els trets i així ho ha demostrat el cap de llista del PP a les leccions europees, Sr. Mayor Oreja que estrenava la seva precampanya a Madrid tot assegurant que “el sistema educativo catalán es una inmersión en la ignorancia".

Quin és el principal problema? Que la Llei d’Educació de Catalunya rebutja la tercera hora de castellà i es reafirma en el procés d’immersió lingüística. L’espanyolisme de sempre, el que va promulgar el decret de la tercera hora (PSOE) i el que li va donar total suport (PP) despleguen ja les seves més ràncies figures defensores de la “Unidad de destino en lo universal” (Mayor Oreja i Vidal Quadras) i tota la força del seu aparell propagandístic i publicitari per atacar el punt més important de la identitat catalana: la llengua.

Aprofitem per fer una reflexió a l’entorn d’aquesta llei... Els socialistes catalans van rebre la promulgació del decret de manera totalment passiva. Tan passiva, que en un primer moment van començar a aplicar-la de manera subtil, tot enviant ordres a les escoles.

Que ha fet canviar d’actitud al PSC? L’aliança entre CiU i ERC que ha permès que la futura Llei d¡Educació desmunti l’aplicació de la tercera hora de castellà que ens venia manada des de Madrid.

Una demostració de com l’eix nacional podria servir per canviar moltes coses.

SÓC UN "GILIPOLLAS"

Sí... ja m’ho temia... però la confirmació ha arribat: sóc un “gilipolles”.

Molta gent ja m’ho havia insinuat, però finalment, i gràcies al Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, ho he pogut certificar: sóc un “gilipollas”.

La veritat és que era incapaç d’assumir-ho, no n’era conscient, però la font actual és digne de tot el crèdit possible. La capacitat intel·lectual i humana del Sr. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, es troba fora de tot dubte. Com a mostra un botó: aquest senyor, conjuntament amb 11 regidors més del seu partit, el PP del País Valencià, va rebutjar a finals de l’any passat una moció que demanava retirar els honors concedits al dictador espanyol Francisco Franco l'any 1946, en virtut dels quals era declarat "alcalde perpetu" i "fill honorífic i predilecte" de la ciutat. El seu únic argument, que no volien “mirar enrere”.

Sí... sóc un “gilipolles”...

Perquè jo, com els professors valencians als quals va insultar el Sr. Alfonso Rus, també faig servir els termes “aleshores” i “gairebé” en les meves converses i escrits habituals.

Aleshores, gairebé puc dir que em sento molt orgullós de ser un “gilipolles” com els meus compatriotes valencians.

EIX NACIONAL

Cada vegada es parla més, si és que volem aconseguir algun dia un Estat propi, de la necessitat d’establir un eix nacional a Catalunya. Cada vegada pren més força la necessitat de dividir políticament la societat catalana en independentistes (o sobiranistes, si ho preferiu) i unionistes (o, si ho voleu, els partidaris d’un Estat espanyol).

No és només Joan Carretero i el seu Reagrupament els que abonen aquesta idea, sinó que comença a prendre cos en altres nivells del nostre món polític. En aquest sentit, pot resultar molt il·lustratiu l’article d’Alfons López-Tena al diari AVUI. Us cito alguns petits extractes:

[...] del 2005 ençà ERC només té el vot del 23% dels independentistes, en benefici de l’abstenció, que atreu el 24% i és l’opció majoritària entre els independentistes, per primera vegada. Uns 400.000 vots independentistes han deixat de votar CiU per votar ERC, dels anys 90 a l’any 2004, i després han deixat de votar ERC sense tornar a votar CiU uns 300.000.

Aquesta és la gran i decisiva pregunta que s’hauria de fer ERC, ¿què ha canviat en quatre anys perquè s’hagi produït aquesta important davallada de vots independentistes vers la que semblava única opció que podia obrir el camí cap a l’Estat propi?

I la reflexió s’hauria d’estendre a tots plegats, perquè, tal com acaba l’article d’en López-Tena:

Si l’eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya. Amb només un 20% del vot independentista, CiU no té majoria. Sense atreure el 77% dels independentistes que no la voten, ERC no sura.