Un repicó per al "Parlem de llengua"
Per a tots aquells que no vau poder assistir al debat, en Dídac López n'ha fet un bon resum al seu bloc.
(Dídac... t'he manllevat la foto... Gràcies...)
divendres, 18 d’abril del 2008
PARLEM DE LLENGUA (i III)
Però en aquest capítol de responsables no podem oblidar-nos de nosaltres mateixos, el ciutadans catalanoparlants. Carregats de complexos i de pors contribuïm en gran manera a fer del català una llengua supèrflua, a fer del català una llengua que no és necessària per a viure a Catalunya. Contínuament, diàriament, renunciem a parlar la nostra llengua i, en alguns casos, arribem a disculpar-nos pel fet d’utilitzar-la. Vivim un procés de servilitat constant en matèria de llengua.
Per exemple, la nova immigració o els estrangers que ens visiten. Quants catalanoparlants se’ls adrecen directament en català? Quants, encara que vegin que els entenen, mantenen la llengua durant la conversa? Què pot pensar, doncs, el nostre interlocutor? Doncs que la llengua útil, la llengua de prestigi, la llengua necessària i imprescindible per viure al país no és el català, ja que els mateixos parlants canvien de llengua. La llengua veritablement útil i pràctica per desenvolupar-se en totes les activitats és el castellà.
No em vull allargar més... si de cas ja aniran sortint coses durant la xerrada... Només dir-vos que, de cara al futur de la llengua, no hem de ser ni optimistes, ni pessimistes. Com deia el sociolingüista Jordi Sedó: “les dues actituds no condueixen a res positiu. Uns i altres i per diferents motius acaben inhibint-se, acaben sent passius davant de la situació de la llengua..”
Cal, doncs, ser realistes i analitzar detingudament la situació. Cal desacomplexar-se i eliminar les pors pel que fa a l’ús de la llengua. Cal voluntat i exigència, per a nosaltres mateixos i per als nostres governants i cal que aprenguem a fer-nos respectar com a catalanoparlants.
Per exemple, la nova immigració o els estrangers que ens visiten. Quants catalanoparlants se’ls adrecen directament en català? Quants, encara que vegin que els entenen, mantenen la llengua durant la conversa? Què pot pensar, doncs, el nostre interlocutor? Doncs que la llengua útil, la llengua de prestigi, la llengua necessària i imprescindible per viure al país no és el català, ja que els mateixos parlants canvien de llengua. La llengua veritablement útil i pràctica per desenvolupar-se en totes les activitats és el castellà.
No em vull allargar més... si de cas ja aniran sortint coses durant la xerrada... Només dir-vos que, de cara al futur de la llengua, no hem de ser ni optimistes, ni pessimistes. Com deia el sociolingüista Jordi Sedó: “les dues actituds no condueixen a res positiu. Uns i altres i per diferents motius acaben inhibint-se, acaben sent passius davant de la situació de la llengua..”
Cal, doncs, ser realistes i analitzar detingudament la situació. Cal desacomplexar-se i eliminar les pors pel que fa a l’ús de la llengua. Cal voluntat i exigència, per a nosaltres mateixos i per als nostres governants i cal que aprenguem a fer-nos respectar com a catalanoparlants.
LLIÇONS D'IDENTITAT
Aquest senyor de la foto és el president del Consell d'Administració de SEAT, Francisco García Sanz. Un home d'idees clares i que sap molt bé qui és.
Davant la pregunta de per què no posen noms de ciutats catalanes als cotxes de la marca SEAT, l'home, rotund i convençut, ha respost: "Nosotros somos españoles".
És curiós que hagi de ser un espanyol el que ens hagi d'alliçonar, als catalans, sobre conceptes com identitat i pertinença, que ja hauríem de tenir molt clars.
Quan aprendrem d'una vegada la lliçó?
dijous, 17 d’abril del 2008
PARLEM DE LLENGUA (II)
Durant 300 anys Catalunya ha viscut una situació d’ocupació. Ocupació militar, judicial i humana. Ha viscut diversos intents de genocidi cultural i lingüístic. I que ningú s’escandalitzi per la paraula: genocidi. Perquè el que han intentat i no han pogut aconseguir fins ara, tots els governs espanyols, des del primer Decret de Nova Planta de 1707 al Paí Valencià (o 50 anys abans la monarquia francesa a la Catalunya Nord), passant per la Il·lustració, Isabel II els reis Alfonsos, la dictadura de Primo de Ribera i del general Franco, el que van intentar va ser liquidar, aniquilar una cultura i una llengua i això només té un nom: genocidi.
Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. Modernament, s’han fet coses bones, per exemple la immersió lingüística. També ha abocat diners en campanyes de promoció de la llengua, ha estimulat les classes de català per a adults, ha intentat dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.
El mercat en general i el de l’oci i el lleure en particular és, majoritàriament, o bé en castellà o bé en anglès. Pel·lícules, CD’s, DVD’s, vídeojocs, Internet, cançons, discoteques... aquest seria un punt que ajudaria a explicar el percentatge d’ús del català entre els joves, els principals receptors d’aquest mercat, que hem mencionat abans.
Tampoc les nostres institucions (quan n’hem pogut tenir) i els nostres polítics no han sabut estar a l’alçada en la defensa i en la normalització de la llengua. Modernament, s’han fet coses bones, per exemple la immersió lingüística. També ha abocat diners en campanyes de promoció de la llengua, ha estimulat les classes de català per a adults, ha intentat dinamitzar lingüísticament el comerç o el món empresarial. En el costat negatiu, però, hi hem de col·locar la Llei de normalització lingüística, una llei ja de sortida tímida, però que ha resultat gairebé inoperant perquè pràcticament no s’aplica. En el costat negatiu també ha faltat decisió per portar endavant un procés de normalització lingüística amb totes les conseqüències.
El mercat en general i el de l’oci i el lleure en particular és, majoritàriament, o bé en castellà o bé en anglès. Pel·lícules, CD’s, DVD’s, vídeojocs, Internet, cançons, discoteques... aquest seria un punt que ajudaria a explicar el percentatge d’ús del català entre els joves, els principals receptors d’aquest mercat, que hem mencionat abans.
dimecres, 16 d’abril del 2008
PARLEM DE LLENGUA (I)
El dissabte passat va tenir lloc, organitzat per l'Assemblea independentista La Guitza i la CAL d'Esplugues, "Un cap de setmana per la llengua”. Dins dels actes programats, hi va haver una xerrada-debat sobre el tema genèric de Parlem del català que tenia com a objectiu reflexionar sobre la situació actual del català.
Volem oferir-vos la intervenció inicial de la CAL d'Esplugues que, conjuntament amb en Miquel Díaz, professor de l'IES La Mallola, l'Ahmad Baghat, ciutadà d'origen amazig i en Pepe Ruiz del col·lectiu Veu Pròpia, van participar en l'acte i en el posterior debat que es va allargar gairebé dues hores.
La llengua, en els darrers 25 anys, és evident que ha escalat posicions. Ha millorat en determinats àmbits, però sobretot en el del coneixement.
Aquest coneixement, però, ha esdevingut passiu... cada vegada hi ha més persones a Catalunya que saben català, que estan en disposició de parlar-lo i d’escriure’l, però cada vegada més el percentatge de persones que el tenen com a llengua habitual d’ús va descendint.
Parlo només en relació al Principat, un dels llocs més afortunats dels PP.CC. pel que fa, tant al coneixement, com a l’ús de la llengua. Les situacions que viuen la Catalunya Nord o el P.V. són molt més greus encara.
Els problemes, és evident, no es troben en el coneixement, sinó en l’ús. És aquella famosa frase: “Hem guanyat l’aula, però hem perdut el pati”.
De cara als joves, que cal no oblidar que representen el futur i, per tant, també el futur de la llengua, s’ha produït un canvi important en aquests darrers 25 anys. Per primera vegada a la història de Catalunya, hi ha una majoria de joves que no usen de manera habitual el català i que la llengua comuna ha passat a ser el castellà. Les enquestes ens parlen que només un 44% de joves entre 15 i 29 anys té com a llengua habitual d’ús el català. Joves, que, cal no oblidar, han nascut entre 1974 i 1988 i que, per tant, han tingut tota l’escolarització en català.
El professor Klaus-Jürgen Nagel, veí d’Esplugues, va escriure un llibre titulat “Catalunya explicada als alemanys. Les claus per entendre una nació sense estat de l’Europa actual.” El senyor Nagel mencionava aquesta inversió lingüística que s’està produint entre una majoria de joves... deia: “Actualment ens trobem amb una tercera generació d’immigrants dels anys 60 que no veuen necessari l’ús del català. Són catalans i fills de catalans i viuen a Catalunya, però en castellà.”
El fet radicalment greu és aquest: Avui dia es pot viure només en castellà a Catalunya, i de fet molta gent ho fa. En canvi, és del tot impossible viure-hi només en català.
Qui n’és el responsable de tota aquesta situació? Crec que la culpa està bastant repartida.
Aquest coneixement, però, ha esdevingut passiu... cada vegada hi ha més persones a Catalunya que saben català, que estan en disposició de parlar-lo i d’escriure’l, però cada vegada més el percentatge de persones que el tenen com a llengua habitual d’ús va descendint.
Parlo només en relació al Principat, un dels llocs més afortunats dels PP.CC. pel que fa, tant al coneixement, com a l’ús de la llengua. Les situacions que viuen la Catalunya Nord o el P.V. són molt més greus encara.
Els problemes, és evident, no es troben en el coneixement, sinó en l’ús. És aquella famosa frase: “Hem guanyat l’aula, però hem perdut el pati”.
De cara als joves, que cal no oblidar que representen el futur i, per tant, també el futur de la llengua, s’ha produït un canvi important en aquests darrers 25 anys. Per primera vegada a la història de Catalunya, hi ha una majoria de joves que no usen de manera habitual el català i que la llengua comuna ha passat a ser el castellà. Les enquestes ens parlen que només un 44% de joves entre 15 i 29 anys té com a llengua habitual d’ús el català. Joves, que, cal no oblidar, han nascut entre 1974 i 1988 i que, per tant, han tingut tota l’escolarització en català.
El professor Klaus-Jürgen Nagel, veí d’Esplugues, va escriure un llibre titulat “Catalunya explicada als alemanys. Les claus per entendre una nació sense estat de l’Europa actual.” El senyor Nagel mencionava aquesta inversió lingüística que s’està produint entre una majoria de joves... deia: “Actualment ens trobem amb una tercera generació d’immigrants dels anys 60 que no veuen necessari l’ús del català. Són catalans i fills de catalans i viuen a Catalunya, però en castellà.”
El fet radicalment greu és aquest: Avui dia es pot viure només en castellà a Catalunya, i de fet molta gent ho fa. En canvi, és del tot impossible viure-hi només en català.
Qui n’és el responsable de tota aquesta situació? Crec que la culpa està bastant repartida.
dimarts, 15 d’abril del 2008
"CAPITÁN, MANDE FIRMES!"
No m’agrada la Carme Chacón...
No m’agrada el PSOE...
I, per descomptat, encara m’agraden menys els militars i tot el que representen...
No m’agraden els “viva España” i els “viva el Rey”
Però... Renoi! Com m’agrada la imatge de tots aquells “aguerridos soldados” plens “d’ardor guerrero que vibra en sus voces” quadrant-se davant d’una dona, catalana, socialista i embarassada.
Capitán, mande firmes!
No m’agrada el PSOE...
I, per descomptat, encara m’agraden menys els militars i tot el que representen...
No m’agraden els “viva España” i els “viva el Rey”
Però... Renoi! Com m’agrada la imatge de tots aquells “aguerridos soldados” plens “d’ardor guerrero que vibra en sus voces” quadrant-se davant d’una dona, catalana, socialista i embarassada.
Capitán, mande firmes!
diumenge, 13 d’abril del 2008
EL PAÍS DELS ESVORANCS (XXIV) O... ÉS UNA BROMA?
Magdalena Àlvarez continua com a ministra de Foment...
És una broma?
Ha, Ha, Ha! És el resultat lògic d'allò que va votar Catalunya (si més no els que es van acostar a les urnes) el passat 9 de març. Després de com ens ha tocat de rebre durant els darrers anys, 1.672.777 ciutadans i ciutadanes, el 45,33% dels vots totals emesos, van votar el PSOE i el senyor Zapatero.
Aquesta gran majoria devia estar d'acord amb les polítiques que s'han aplicat des del Govern espanyol i amb totes les mesures que ha estat prenent en els darrers temps. També devia creure fermament que la gestió havia estat bona i que si hi hagut alguns "problemetes" amb aeroports, subministrament elèctric, rodalies, TGV, Estatut, i un llarg etcètera, tot això no tenia cap importància.
Què volem, doncs? La continuïtat de Magdalena Àlvarez no és cap broma. És el resultat lògic i coherent de la votació del poble català.
Ah! I també hi han col·laborat (per inhibició) tots aquells catalans i catalanes que van practicar l'abstenció, afavorint d'aquesta manera, segons la llei de Hondt, els partits majoritaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
