ÓN ÉS L'INDEPENDENTISME PARLAMENTARI?

Ens ho vèiem venir... En el fons ho sabíem: La Mesa del Parlament de Catalunya va acordar, per unanimitat de tots els seus components, no admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que volia forçar la cambra a debatre sobre la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per al setembre de 2010. Els motius? Segons la Mesa, la ILP és inconstitucional i antiestatutària i el Parlament no té competències per tractar sobre aquesta qüestió. La proposta va ser presentada per la plataforma Deumil.cat amb el suport de més de 50.000 signatures.

Anem a pams... Grups representats a la Mesa: CiU, PSC, ERC i IV. Tres d’aquests grups tenen reconegut el dret d’autodeterminació en els seus propis estatus. Un d’aquests grups es declara independentista i es proclama l’única força parlamentària que defensa la independència de Catalunya.

Fa pocs mesos, alguns dels representants d’aquests partits van donar els corresponents cops de colze per sortir a les fotografies de la manifestació de 10.000 a Brussel·les per –ironies de la vida!- l’autodeterminació.

Resulta kafkià –com diu la nota de premsa emesa pels promotors de la ILP- que siguin els mateixos partits que diuen defensar el dret d’autodeterminació els que s’emparin precisament en la Constitució espanyola per rebutjar la ILP presentada per Catalunya Estat Lliure i 10.000 en xarxa per l’autodeterminació. Resulta paradoxal que un partit independentista com ERC utilitzi com a argument per oposar-se a la ILP la mateixa Constitució que, en declaracions dels propis dirigents del partit, ens oprimeix com a poble.

Votar l’autodeterminació no és legal... i doncs, que us pensàveu! És d’una “ingenuïtat” pròpia nomes dels infants o dels ximples pensar que el dret a decidir lliurement el nostre futur com a país ens vindrà avalat per les lleis de l’Estat que, des de fa més de 300 anys, vol impedir precisament aquest futur en llibertat.

Pretendre que ens creguem que podem aconseguir la independència de manera “legal”, entenent aquesta legalitat com la que ens ve imposada per les lleis que emanen del parlament i del govern espanyols, és voler que combreguem amb rodes de molí. Pretendre que ens creguem que amb la Llei de consultes populars s’hauria admès a tràmit la ILP, quan aquesta llei mai ens permetrà un referèndum per l’autodeterminació, és voler enganyar-nos i, el que és pitjor, és pensar que podem ser enganyats.

Convocar un referèndum per l’autodeterminació no és, doncs, “legal”. Els nostres representants veiem que sempre estaran al costat de la “legalitat” en forma de lleis espanyoles. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora de les votacions per què...

Em podeu dir on és l'independentisme parlamentari?

FINAL DE CURS DELS GRUPS XERREM

Com podeu veure a la fotografia, ahir vam celebrar el final de curs dels grups Xerrem d'Esplugues.

El mes d'octubre de 2008 la CAL d'Esplugues posava en marxa el primer grup Xerrem. La Teresa Masot va assumikr la coordinació dels grups i va ser la primera en fer de xerpa (conductoria i dinamitzadora dels grups) de les primeres 7 persones que un dijous al vespre van començar a "xerrar" en català al Cau de l'Espluga Viva.


La il·lusió, l'esforç i le ganes de fer una feina ben feta van comportar que els "xerraires" augmentessin setmana rere setmana. El gener vam obrir un segon grup al matí del qual se'n vafer càrrec la Imma Gomila.


Ahir, molts dels "xerraires" vam acomiadar el curs, conjuntament amb les xerpes i amb la gent de la CAL d'Esplugues. També va ser amb nosaltres en Jordi Esteban, del secretariat de la CAL, l'home que va idear i va fer néixer el projecte Xerrem.


Dos grups i prop de trenta xerraires és el balanç del primer any del projecte Xerrem a Esplugues. Tot un èxit que ens anima a continuar amb més il·lusió si cal el proper curs per tal de continuar parlant, simplement parlant, en català.


Continuar parlant en la nostra llengua, amb seguretat i confiança. Parlar en català per comunicar-nos amnb gent de llocs molt diversos. Per fer nou amics i amigues. Per conèixer millor el país on vivim. També, per passar-nos-ho bé.


En nom de la CAL d'Esplugues, gràcies a totes i a tots els que heu fet possible aquesta experiència tan gratificadora que han estat (i que continuaran sent-ho més encara) els grups Xerrem.

Moltes gràcies!

JOAN SOLÀ (i 4) O... PAU LINGÜÍSTICA?

Mentre la classe política estableix una dura batalla d’empentes i cops de colze per tal de sortir a la foto de la inauguració de la nova terminal del Prat i, si pot ser, al costat del més gran incomplidor de paraula que han tingut els darrers governs espanyols. Sí, sí, aquesta terminal és aquella obra que es va començar a projectar l’any 1994 i que ens arriba ara, 15 anys després. Sí sí... és aquesta terminal que inaugurem sense que ni el tren ni el metro hi puguin arribar i, el que és pitjor encara, que no sabem ni quan hi arribaran.

Mentre tot això passa en la inauguració d'aquest aeroport tan bonic que ens serveix de ben poc, permeteu-me que continuï lloant la figura de Joan Solà. Us deixo un parell de vídeos. El primer és de Vilaweb i el segon, molt recent, de l’entrevista que ahir va mantenir TV3 amb el nostre lingüista.

Tot el que diu Solà és remarcable i digne de reflexió. Em quedo, però, amb algunes paraules del vídeo de Vilaweb: “Ens hem de plantejar qui som, què volem ser, on anem i com ho hem d’aconseguir.”

Del mateix vídeo són d’una transparent clarividència les paraules que dedica a la tan lloada (pels nostres polítics) “pau lingüística” de què gaudim a Catalunya. Res més lluny de la realitat, ens diu Solà. Una part de la societat viu amb una angoixa constant (aquell “mal de llengua” de què ens parlava l’Enric Larreula) i la resta no té aquesta angoixa perquè nosaltres cedim constantment. Som un país, continua dient Solà, que no creu en la seva llengua.

De l’entrevista a TV3 em quedo amb la relació que Solà estableix entre llengua i país. Potser alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb tripartits que practiquen el patriotisme social. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa.

Allà ells amb el seu pretès progressisme. Permeteu-me que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua”.

TEMPS I TEMPS COHESIONANT ELS PAÏSOS CATALANS!

El 28 de maig de 1984 naixia un nou setmanari al País Valencià amb una clara mentalitat de Països Catalans: El Temps.

Un projecte atrevit. Un projecte valent i audaç. Molts, des de la seva còmoda posició catalanista al Principat, veien la nova revista amb escepticisme. Però és que també intel·lectuals de la talla de Joan Fuster semblaven no creure gaire en el projecte.

Des de la famosa frase fusteriana de "el país només dóna per a un full parroquial" a l'anècdota que va protagonitzar el mateix Joan Fuster en el moment de les aportacions monetàries per tal que pogués aparèixer la revista, quan, fent ús de la sevà clàssica sornegueria, es va treure una pesseta de la butxaca tot dient: "Pel que ha de durar..."

El Temps ha durat, però... Contra tot i contra tots... Ha sabut resistir com a únic mitjà que ha entès l'espai de comunicació català com aquell que uneix totes les trres dels Països Catalans. Eliseu Climent... Ferran Torrent... Vicent Partal... Vicent Sanchis i tants i tants altres que han anatpassant per les pàgines de El Temps.

Moltes d'aquestes anècdotes les relata Núria Cadenes a les pàgines del número dedicat al 25è aniversari. L'editorial d'aquest número 1.302 acaba dient: "Justament, EL TEMPS celebra 25 anys perquè té lectors al Principat, a les illes Balears, al País Valencià, a Catalunya Nord i a la Franja. Gràcies."

Gràcies a vosaltres!

JOAN SOLÀ (3) O... GAIRE?

Tot llegint avui l'article de l'Albert Pla titulat No som gaire res, he pensat que resultava del tot adient per incloure'l en aquest grup de posts en què estem tractant la figura del lingüista Joan Solà.

Sobre tot l'article planeja el gran problema que denuncia Joan Solà: la desaparició, lenta, però progressiva, de gran quantitat de mots, expressions i construccions genuïnes de la llengua catalana. El malbaratament que en fem en l'ús diari i l'escàs coneixement de la llengua que mostren la majoria dels nostres joves a punt d'entrar a la universitat.

I no creieu que estem parlant de mots obscurs, gairebé arcaics, propis del llenguatge més culte i literari. Res més lluny de la realitat. Parlem de mots, expressions i construccions pròpies del llenguatge diari i quotidià. Mots tan nostres com gaire, res o mai.

L'article acaba fent menció a la famosa prova de selectivitat de què fins i tot alguns professors es van atrevir a queixar-se perquè hi ha havia un poema de Josep Carner. Mare de Déu, Senyor! Carner, un noucentista a qui se li entén gairebé tot!

Albert Pla acaba dient: Els damnificats no s’acaben aquí. Ho acaba sent qualsevol text que no hagi llimat aquelles arestes que fan impossible traduir-lo al castellà sense perdre’n l’essència. “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò”, diu el poema de Carner de la prova de selectivitat. I el de la tercera fila xiuxiueja al veí: “Saps què vol dir gaire?”.