








Demà, 25 d'abril, a partir de les 19.30 h, un recorregut audivosual a l'entorn del món del flamenc català i de la rumba històrica.
Ens veurem al Centre Cultural L'Avenç, C. Àngel Guimerà, 27-29 d'Esplugues de Llobregat.
No t`ho perdis!
Si fem una mirada a la nostra història contemporània, de tot el segle XX ençà, podria semblar com si el catalanisme, com a moviment polític, en realitat no tingués sentit en ell mateix, sinó en la mesura que intervé en l'escena espanyola com a element modernitzador i democratitzador de l'Estat, esdevenint així molt més un matís que una idea, una branca que un tronc, un apèndix que no pas un cos sencer. L'objectiu, doncs, d'aquest catalanisme ha estat -i continua sent- actuar com un complement positiu d'Espanya, procurant, això sí, obtenir-ne beneficis per a Catalunya, des de la influència que, a Madrid, pugui exercir-se amb un grapat de diputats catalans, en particular quan el partit espanyol al govern no disposa d'una majoria suficient que li asseguri tranquil·litat i estabilitat. S’ha dit que no hi ha altre raó, altre sentit i altre objectiu per al catalanisme que no sigui actuar com a factor regenerador d'Espanya.
Al costat d'aquest catalanisme col·laboracionista, subordinat, dependent, que surt de Catalunya, però que s'acaba a Espanya, n'hi ha hagut sempre un altre. Potser hi ha estat en un format latent, minoritari, sense gaire ressò públic, però no per això ha estat menys real i, sobretot, menys catalanista. Aquest catalanisme nacional no es considera cap variant d'Espanya, cap part d'altre país que no sigui ell mateix, ja que té sentit per ell mateix.
El primer catalanisme pot definir-se autonomista, federalista o confederalista o, més ambiguament, nacionalista, però no es planteja cap futur per a la nació catalana sense Espanya, fora d'ella o al marge del seu poder polític. Però, sincerament, estic convençut que és ja un model esgotat, que pertany al passat, perquè és incapaç de trobar solucions als grans problemes de la Catalunya d'avui i satisfacció plena per a tants projectes col·lectius com hi ha empresos pensant en el demà.
Amb Espanya no hi ha res a fer i aquest país té prou sentit per ser interlocutor directe amb Europa i el món. El catalanisme històric no ha anat més enllà del primer vers de l'Oda a Espanya de Joan Maragall, aquell que s'encalla en l'Escolta, Espanya, una vegada i una altra. El catalanisme nacional de les noves generacions ja s'ha llegit tot el poema i ha arribat al darrer vers: Adéu, Espanya!
És potser un article antic de Joan Carretero? Potser d'algú de les CUP?
Doncs no, res de res. Aquestes paraules (377) estan extretes d’un article de Josep-Lluís Carod Rovira de 29 de desembre de 2004.
Han passat prop de cinc anys.
Que cadascú reflexioni i n’extregui les seves pròpies conclusions.
El programa es podrà veure en redifusió.