DEFENSEM LA CULTURA POPULAR CATALANA!

La globalització se'ns menja per tot arreu i ve acompanyada d'una mena de por a tot i a tothom que els governs de torn s'encarreguen de fomentar mitjançant l'exercici d'un paternalisme exagerat i dictatorial. Ara li ha tocat a la cultura popular i a un dels elements més representatius i més de casa nostra: el foc.

Cada vegada hi ha més problmes per encendre fogueres la nit de Sant Joan i aquesta tradició tan carregada de simbologia i tan arrelada als Països Catalans es va perdent a poc a poc. Ara sembla que volen fer el mateix amb tot el que té relació amb l'ús de material pirotècnic.

La cultura del foc és cultura catalana, cultura mediterrània i ni els governants europeus ni els messetaris poden decidir per nosaltres.

És hora de dir que ja n'hi ha prou! O plantem cara o acabaran amb la nostra cultura!

Reproduïm el manifest en defensa dels grups de cultura popular catalana que fan la seva feina amb material pirotècnic:

MANIFEST PER LA DEFENSA DELS GRUPS DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL CATALANA AMB ÚS DE MATERIALS PIROTÈCNICS.

L'aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del parlament Europeu, per tal de regular el mercat dels materials pirotècnics de la Comunitat Europea, ha comportat per part del Govern Espanyol la transposició de la Directiva mitjançant l'Ordre PRE/174/2007 amb importants limitacions per a l'ús dels artificis pirotècnics, sense realitzar distinció entre ús privat i ús per elements festius de cultura popular i tradicionals. Aquest fet comporta l'impediment de la participació d'aquests elements en les processons, seguicis festius i qualsevol acte per part de Balls de Diables, Bèsties de foc, Salt de Plens, etc.

Els materials pirotècnics són utilitzats en les diferents manifestacions de cultura popular i tradicional des del segle XIV i formen part indiscutible del patrimoni immaterial de la cultura Catalana. Avui és mante viva la tradició a Catalunya amb milers actes de foc anuals, per part de centenars de grups de Diables, besties de foc i colles infantils. Amb la vigència de la Transposició de la Directiva Europea, suposarà la desaparició de tots els grups de cultura popular i tradicional amb foc i una tradició amb més de 800 anys d'història.

LA NOSTRA (SUB) MENTALITAT NACIONAL

En una demostració més de la nostra constant i preocupant subordinació als nostres veïns de les Espanyes, el govern català ha decidit donar suport a la candidatura de Madrid 2016. La gent d’ERC (em resisteixo a posar només Esquerra) s’autoexcusen d’aquest bunyol tot dient que ells només ho fan amb l’objectiu que Barcelona sigui una subseu.

Doncs, que voleu que us digui! No sé si és pitjor el foc o les brases. Com ja han denunciat els sectors crítics d’ERC, la concessió dels Jocs Olímpics a Madrid pot suposar una injecció pressupostària de l’ordre dels 15.000 milions d’euros... no cal dir com quedarà el dèficit fiscal de Catalunya després de l’any de gràcia de 2016.

Madrid podrà augmentar i modernitzar infraestructures de tota mena, des de l’aeroport (infinitament ja superior al de Barcelona) fins a les instal·lacions esportives, tot passant per autopistes, carreteres i un llarg etcètera.

Enmig de tot això, ERC vol que Barcelona, que ja és “sub” en moltes coses, esdevingui ara també una afegitó de la “gran capital” de l’olimpisme que serà Madrid.

Home! (o dona!) potser com que Madrid no té mar ni platja (perquè encara no s’ha inventat res que pugui traslladar-les), podrem organitzar les eliminatòries de voleibol platja o fer un campionat de castells de sorra.

Sap greu, però la nostra és una (sub) mentalitat nacional...

EL REGRESSIU

S’ha estrenat El curioso caso de Benajmín Button (ignoro si hi ha una versió en català o si, com sempre, la podrem veure només en llengua castellana), una pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt i que té tretze nominacions per als Óscars de 2009.

La trama de la pel·lícula gira a l’entorn de l’envelliment. El protagonista (Brad Pitt) interpreta un individu d’edat avançada i que, en comptes de continuar envellint, es torna cada vegada més jove. Quan té cinquanta anys, s’enamora d’una dona de trenta i ambdós han de fer front al problema que representa el fet que ella cada vegada és més gran i, en canvi, ell es torna més jove cada any que passa.

M’ha sorprès aquest argument perquè m’ha vingut al cap un excepcional conte de Manuel de Pedrolo, El regressiu, que formava part del recull Trajecte final.

L’argument de la pel·lícula sembla ben bé inspirat en aquest relat fantàstic de l’escriptor de l’Aranyó. La història de Pedrolo, escrita el 1974, és exactament la mateixa; l’autor jugava amb la idea de viure contracorrent, i va crear un personatge, un vell de 78 anys, que en comptes de fer-se gran cada cop era més jove.

No he vist la pel·lícula d’en Pitt, però estic segur que el conte de Pedrolo va molt més enllà en els seus plantejaments. La Barcelona que imagina Pedrolo és una ciutat superpoblada que ha anat estenent els seus límits des de Malgrat fins a Tarragona i fins a Igualada. Hi ha zones molt poblades que s’anomenen Formiguers. El ciment ho envaeix tot i els edificis s’amunteguen enganxats l’un a l’altre sense deixar gairebé espai per a res més.

La superpoblació comporta innombrables problemes i existeix un rigorós control de natalitat. Els ancians que viuen massa anys són retinguts i, de vegades, desapareixen misteriosament. És en aquest context que apareix una nova “malaltia”: sense saber ben bé per què, algunes persones velles comencen a rejovenir-se.

El protagonista de la història és un home que ha d’amagar la seva “malaltia” i ha d’autoprotegir-se contra el ritme d’una societat que l’exclou i el margina. Ens adonem de com tothom que no és considerat “normal” se’l qualifica immediatament de malalt. De fet, no fa pas tant que l’homosexualitat era considerada (i encara hi ha qui la considera) una “malaltia”.

Són especialment colpidors els fragments que tracten de la relació que el “malalt” manté amb una altra dona i també ho és l’esgarrifós final que ens planteja el conte.

Són molt il·lustratives les paraules que s’inclouen a la contraportada d’una de les edicions que s’han fet del recull: “...no us queixeu si el volum us sembla massa curt. Torneu a començar; segur que, si heu llegit de pressa, us heu deixat alguna cosa...”

Potser ara algú es desfarà en elogis sobre la història i la trama de la pel·lícula que s’estrena aquesta setmana. Una veritable llàstima oblidar que un dels nostres millors escriptors ja l’havia feta servir per tractar i aprofundir en els problemes i les injustícies de la nostra societat.

POBLE D'EMPENTA...

Que Déu ens agafi confessats! S'ha obert la veda perquè tothom pugui fer la seva versió de Els Segadors.

Ara, li ha tocat el torn a un tal Sr. Miquel Galimany que s'ha llençat al "ruedo" i ens proposa una nova lletra per al nostre himne nacional. Veiem-ne alguns fragments:

Catalunya gran casal:
Benvinguda a qui s’hi aplega
-qui se senti català-
per fer gran la nostra terra.

Sembvla que, preocupat per la immigració, transforma el país en un gran casal on càpiga tothom (serà la "casa gran"?).

Tant si giren temps feixucs,
Com si arriba la bonança
Llaurarem nostre destí
Sense perdre l’esperança.

De segadors hem passat a ser llauradors (sempre són més pacífics...) i, això sí, continuem sent el poble que sempre espera, el poble de l'esperança.

Tots endavant!
Tots endavant!
Tots endavant!
Som un poble d’empenta.
Tots endavant!

Bé... potser el Sr. Galimany és de Premià de Mar, conegut amb el lema de "Premià, poble d'empenta"...

Doncs ja ho sabeu... Animeu-vos, encomaneu-vos a la Mare de Déu de l'Empenta i proposeu la vostra lletra per a un himne català més solidari i aigualit.