Parlem massa sovint dels problemes que afecten la llengua, dels seus enemics i de la tèbia (o freda) actitud dels mateixos catalanoparlants.
Avui, però, parlarem de dues actituds fermes i decidides en pro del català. Dues actituds que fan que el català esdevingui una llengua normal, com qualsevol altre llengua del món.
La primera actitud ferma que fa que parlar català esdevingui un fet totalment normal és la de l’entrenador del F.C. Barcelona, Josep Guardiola. En Pep, quan un periodista se li dirigeix en català, ell li respon en la mateixa llengua. Tant és si estan a Madrid, a Sevilla, A la Corunya, a Lisboa o a Basilea. Amb tota la normalitat del món (com sempre hauria de ser) l’entrenador del Barça respon amb la seva llengua i la llengua pròpia del seu país. I això davant de tímides queixes d’algun periodista de llengua espanyola. Queixes, d’altra banda, perfectament respostes, i amb tota l’educació del món, per en Guardiola que, malgrat tot, no ha cedit ni un moment en la seva actitud.
La segona actitud lingüística a destacar, és la de l’artista mallorquí Miquel Barceló. Aquest ciutadà dels Països Catalans ha donat tota una lliçó a nosaltres, gent del Principat, tan atemorits a l’hora de fer servir la pròpia llengua. Miquel Barceló va pronunciar el seu discurs en la inauguració de la cúpula de la sala dels Drets Humans de l’ONU, íntegrament en català. En el català de Mallorca. Des del famós discurs de Pau Casals de l’any 1971, no s'havia viscut una mostra tan ferma de catalanitat a la seu de les Nacions Unides.
La traductora no va poder traduir les paraules en català de Barceló davant Ban Ki-moon; perquè no en sabia. Res, però, va impedir que la nostra llengua sonés amb força, i amb total normalitat, en l’acte d’inauguració.
La situació de la nostra llengua provoca que actituds que haurien de ser del tot normals passin a ser considerades com a excepcionals.
Benvingudes sian, però!
