TD8. 1 de febrer de 2007. El programa "Amics coneguts i saludats", que presenta Josep Puigbó, debat sobre el grau de compromís de governants i societat civil cap a la llengua catalana i els drets de Catalunya com a nació. Convidats: Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística de la Generalitat; Joan Ferran, diputat del PSC; el sociòleg Salvador Cardús i el professor de la Universitat Ramon Llull Ferran Sáez.

En un moment del programa, quan s'està tractant el tema del doblatge de pel·lícules al català i es comenten les enormes dificultats i inconvenients que se li presenten a qualsevol aficionat al cinema que vulgui veure determinada pel·lícula en la nostra llengua, el senyor Joan Ferran, diputat del PSC, s'atreveix a dir una bajanada impressionant com aquesta: "Potser el fet que no hi hagi més pel·lícules doblades al català està en l'escassa demanda de cinema en aquesta llengua. La societat catalana no demana cinema en català." (La transcripció no és literal perquè citem de memòria, però si que n'és el contingut de fons.) No cal dir que una afirmació com aquesta va desencadenar la indignació d'altres convidats com el senyor Pueyo el el senyor Cardús. Ells no ho van dir, però ja ho diem nosaltres: QUINES PENQUES!!!

Al final del programa, se li torna a veure el llautó al personatge en qüestió. En el moment del comiat, quan els altres convidats responen a la pregunta del presentador sobre si són o no optimistes en relació al futur de la llengua, el senyor Joan Ferran es despenja dient que "Catalunya va molt bé. Sóc optimista perquè l'atur ha disminuït i l'economia es troba en un procés de recuperació." (???). En un programa que, no oblidem, tracta del grau de compromís dels governants cap a la llengua catalana i envers els drets nacionals, el senyor Ferran respon a la pregunta sobre el futur del català amb la seva percepció sobre el percentatge d'aturats a Catalunya.

El fenomen de la Catalunya "no-identitària" i del "patriotisme social" ja té els seus seguidors que no dubten en fer-ne campanya allà on es trobin.

I pensar que aquests són els que ens governen...!

ÉS UN GOVERN?

Us recomano la lectura de l'article de l'Iu Forn "No és un govern, és una festa", publicat a l'AVUI de l'1 de febrer.

L'ironia més fina d'en Forn ens ofereix una visió, esperpèntica, però força acostada a la realitat, de l'actual govern de Catalunya.

INDEFENSIÓ.

Una senyora va al metge de capçalera. El nou doctor és sud-americà i quan la dona li comença a explicar el seu problema, la resposta -educada- del metge és: "Perdone, pero si me habla en catalán no podré visitarla."

La dona es queda perplexa. El català és la seva llengua, s'hi expressa millor. s'hi troba més còmoda. Per un moment s'atabal... Dubte... Què fa? Demana que la visiti un metge que l'entengui? Denuncia l'actuació d'aquest professional perquè està vulnerant de manera flagrant els seu dret d'expressar-se en catala?

La realitat, però, és que no es troba bé. Té feina i, com tothom, quantitat de problemes afegits. Acaba, doncs, cedint i li explica al metge què li passa en castellà.

Casos com aquest són habituals als CAPs. Casos similars es produeixen diàriament en l'àmbit judicial on una i altra vegada nosaltres, els ciutadans, hem de cedir i expressar-nos en castellà en el que és un atemptat contra un dels nostres drets principals: el de fer servir la nostra llengua en el nostre propi país.

És veritat que hauríem de ser nosaltres mateixos els que defenséssim el català, els que defenséssim el nostre dret a utilitzar-lo arreu. Però, quan et trobes malament i el que vols és que un professional et visiti i trobi la causa del teu malestar, qui està per fer de "superman" o "superwomen" de la llengua? Si estàs davant d'un tribunal, amb la situació d'angoixa que el fet comporta, qui és capaç d'exercir de "militant lingüístic" i de "defensor del català"? Som humans, ja tenim prou problemes i acabem cedint.

On és, però, l'Administració? On és, però, el Govern que ha de garantir que els nostres drets siguin respectats?

Estem d'acord que és del tot necessari que la societat civil sigui capaç de mobilitzar-se per fer del català una llengua d'ús en tots els àmbits, per fer del català la llengua de cohesió social en aquest nostre país tan divers. Però, si us plau, prou ja de carregar-ho tot damunt les espatlles del ciutadà. Prou ja de frases com "Depèn de tu". Que cadascú faci la feina que li pertoca. Nosaltres, la gent del carrer, tenim la nostra que ja és prou feixuga. El Govern i l'Administració tenen la responsabilitat de fer la seva.

Que la facin, doncs!

UNA MAJORIA PER LA INDEPENDÈNCIA

La resposta ofical d'Esquerra als articles de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Frances Vendrell ha publicat, seguint l'estructura de Carretero, dos articles al diari AVUI. El primer, ahir dissabte (27 de gener) i el segon avui diumenge.

Els articles de resposta són una nova defensa del "patriotisme social" que no aporten res de nou que ja no sabéssim. No passen de ser un resum ben sintetitzat de la nova línia que intenta seguir Esquerra per, segons els seus dirigents, arribar a assolir una majoria per la independéncia.

Tot sembla molt raonable. Esquerra, per tal d'arribar a una majoria necessaria que permeti assolir la independència, necessita entre 2,5 i 3 milions de vots. Deixo de banda l'argument que aquests vots s'han d'obtenir d'entre els votants del PSC i d'ICV, perquè -almenys fins ara- Esquerra arrenca pocs vots d'aquests sectors (observeu, si no, les darreres dades tres mesos després de les elecccions: "Les darreres enquestes constaten que des de les passades eleccions s'ha produït un descens d'ERC que, encara que lleuger (1,8 punts), li faria perdre tres diputats.").

Les tesis de Vendrell em semblen del tot lògiques i vàlides. Per assolir qualsevol objectiu polític cal una majoria que li doni suport i el camí serà lent. Un camí, un recorregut en què haurem d'atruar-nos en més d'una estació abans d'arribar al final del trajecte. Fins aquí tot correcte.

El problema és amb quins plantejaments, amb quina ideologia, amb l'aplicació de quina línia política es pensa arribar a obtenir aquests necessaris 3 milions de vots?

Vendrell, com gairebé tota la direcció d'Esquerra des del pacte per un nou tripartit, no para de citar per activa i per passiva el famós "patriotisme social". Parla d'economia, d'empresa i d'empresaris; parla del serveis que pot oferir un país, parla de cooperació internacional, parla dels científics, de la recerca biomèdica i de les energies renovables, parla -ai, Déu méu!- del civisme i fins i tot del món del disseny. I qui no pot estar d'acord amb què el nostre país excel·leixi en tots aquests camps?

On és, però tot allò que ens diferencia com a catalans i com a país de la resta del món? On són les arrels tradicionals, culturals, lingüístiques... on són les arrels nacionals? On són tots aquests elements dits "nacionals" que tots els països defensen amb ungles i dents? On són aquests elements que cap país, independent o no, està disposat a perdre i per protegir-los i afavorir-los és capaç de dictar lleis de tota mena i aplicar-les amb duresa si és necessari?

El patriotisme no necessita d'adjectius, si més no per la gent que vol la llibertat i la justícia social.

Com arribar a obtenir aquests 3 milions de vots? Si ho hem de fer acostant-nos tant a línies polítiques com les del PSC i les d'ICV, on estarà la diferència? Arribat el moment, el votant sabrà diferenciar entre el "patriotisme social" que li proposa Esquerra i el mateix que li proposen els socialistes?

Llegiu aquestes línies d'en Marçal Sintes, referides a les respostes de Carod i Puigcercós a l'article de Carretero i publicades a l'AVUI del 26 de gener:

"El que a mi em sobta és que el secretari general independentista cregui que, efectivament, l'eficàcia i la nació s'exclouen i, en canvi, no l'eficàcia i el socialisme o l'eficàcia i l'espanyolisme, per exemple. ¿Segur que el doctor Carretero s'equivoca quan diagnostica? Examinem ara la reacció de Carod, qui va discursejar que cal mirar al segle XXI i no al passat, que no s'ha de ser "essencialista" i que cal "renovar-se o morir". Se m'escapa què té a veure aquesta diguem-ne reflexió amb el que assenyala Carretero, però trobo que la cançó taral·larejada pel president d'ERC recorda desagradablement aquella altra que diu que, avui en dia i en plena globalització, nacionalismes com el català són fenòmens antimoderns, unes antigalles pròpies de tribus confoses i ignorants."

I, de cap de les maneres, voldria que en Francesc Puigpelat acabés tenint raó:

"Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari."