La resposta ofical d'Esquerra als articles de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Frances Vendrell ha publicat, seguint l'estructura de Carretero, dos articles al diari AVUI. El primer, ahir dissabte (27 de gener) i el segon avui diumenge.
Els articles de resposta són una nova defensa del "patriotisme social" que no aporten res de nou que ja no sabéssim. No passen de ser un resum ben sintetitzat de la nova línia que intenta seguir Esquerra per, segons els seus dirigents, arribar a assolir una majoria per la independéncia.
Tot sembla molt raonable. Esquerra, per tal d'arribar a una majoria necessaria que permeti assolir la independència, necessita entre 2,5 i 3 milions de vots. Deixo de banda l'argument que aquests vots s'han d'obtenir d'entre els votants del PSC i d'ICV, perquè -almenys fins ara- Esquerra arrenca pocs vots d'aquests sectors (observeu, si no, les darreres dades tres mesos després de les elecccions: "Les darreres enquestes constaten que des de les passades eleccions s'ha produït un descens d'ERC que, encara que lleuger (1,8 punts), li faria perdre tres diputats.").
Les tesis de Vendrell em semblen del tot lògiques i vàlides. Per assolir qualsevol objectiu polític cal una majoria que li doni suport i el camí serà lent. Un camí, un recorregut en què haurem d'atruar-nos en més d'una estació abans d'arribar al final del trajecte. Fins aquí tot correcte.
El problema és amb quins plantejaments, amb quina ideologia, amb l'aplicació de quina línia política es pensa arribar a obtenir aquests necessaris 3 milions de vots?
Vendrell, com gairebé tota la direcció d'Esquerra des del pacte per un nou tripartit, no para de citar per activa i per passiva el famós "patriotisme social". Parla d'economia, d'empresa i d'empresaris; parla del serveis que pot oferir un país, parla de cooperació internacional, parla dels científics, de la recerca biomèdica i de les energies renovables, parla -ai, Déu méu!- del civisme i fins i tot del món del disseny. I qui no pot estar d'acord amb què el nostre país excel·leixi en tots aquests camps?
On és, però tot allò que ens diferencia com a catalans i com a país de la resta del món? On són les arrels tradicionals, culturals, lingüístiques... on són les arrels nacionals? On són tots aquests elements dits "nacionals" que tots els països defensen amb ungles i dents? On són aquests elements que cap país, independent o no, està disposat a perdre i per protegir-los i afavorir-los és capaç de dictar lleis de tota mena i aplicar-les amb duresa si és necessari?
El patriotisme no necessita d'adjectius, si més no per la gent que vol la llibertat i la justícia social.
Com arribar a obtenir aquests 3 milions de vots? Si ho hem de fer acostant-nos tant a línies polítiques com les del PSC i les d'ICV, on estarà la diferència? Arribat el moment, el votant sabrà diferenciar entre el "patriotisme social" que li proposa Esquerra i el mateix que li proposen els socialistes?
Llegiu aquestes línies d'en Marçal Sintes, referides a les respostes de Carod i Puigcercós a l'article de Carretero i publicades a l'AVUI del 26 de gener:
"El que a mi em sobta és que el secretari general independentista cregui que, efectivament, l'eficàcia i la nació s'exclouen i, en canvi, no l'eficàcia i el socialisme o l'eficàcia i l'espanyolisme, per exemple. ¿Segur que el doctor Carretero s'equivoca quan diagnostica? Examinem ara la reacció de Carod, qui va discursejar que cal mirar al segle XXI i no al passat, que no s'ha de ser "essencialista" i que cal "renovar-se o morir". Se m'escapa què té a veure aquesta diguem-ne reflexió amb el que assenyala Carretero, però trobo que la cançó taral·larejada pel president d'ERC recorda desagradablement aquella altra que diu que, avui en dia i en plena globalització, nacionalismes com el català són fenòmens antimoderns, unes antigalles pròpies de tribus confoses i ignorants."
"Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari."
3 comentaris:
Amt tots els meus dubtes sobre la fiabilitat de les enquestes, sembla força clar que ERC s'acosta perillosament a les tesis socialistes, cosa que podria conduir-la a un afebliment. El votant del carrer, el no "entès" en política, acabarça que no sabrà distingir entre el que li diu un socialista i un d'ERC.
L'independentisme extraparlamentari no ha deixat mai d'existir. ERC no és l'única representant de l'independentisme.
El problema és la nostra autoestima. El que és bo per altres nacions, el que és imprescindible i vital per a altres països, sembla que per nosaltres sigui una mena de joc de fireta del qual en prescindim. Tenim por o potser vergonya? Ens falta més orgull nacional.
Publica un comentari a l'entrada