dimecres, 31 de gener del 2007

INDEFENSIÓ.

Una senyora va al metge de capçalera. El nou doctor és sud-americà i quan la dona li comença a explicar el seu problema, la resposta -educada- del metge és: "Perdone, pero si me habla en catalán no podré visitarla."
La dona es queda perplexa. El català és la seva llengua, s'hi expressa millor. s'hi troba més còmoda. Per un moment s'atabal... Dubte... Què fa? Demana que la visiti un metge que l'entengui? Denuncia l'actuació d'aquest professional perquè està vulnerant de manera flagrant els seu dret d'expressar-se en catala?
La realitat, però, és que no es troba bé. Té feina i, com tothom, quantitat de problemes afegits. Acaba, doncs, cedint i li explica al metge què li passa en castellà.
Casos com aquest són habituals als CAPs. Casos similars es produeixen diàriament en l'àmbit judicial on una i altra vegada nosaltres, els ciutadans, hem de cedir i expressar-nos en castellà en el que és un atemptat contra un dels nostres drets principals: el de fer servir la nostra llengua en el nostre propi país.
És veritat que hauríem de ser nosaltres mateixos els que defenséssim el català, els que defenséssim el nostre dret a utilitzar-lo arreu. Però, quan et trobes malament i el que vols és que un professional et visiti i trobi la causa del teu malestar, qui està per fer de "superman" o "superwomen" de la llengua? Si estàs davant d'un tribunal, amb la situació d'angoixa que el fet comporta, qui és capaç d'exercir de "militant lingüístic" i de "defensor del català"? Som humans, ja tenim prou problemes i acabem cedint.
On és, però, l'Administració? On és, però, el Govern que ha de garantir que els nostres drets siguin respectats?
Estem d'acord que és del tot necessari que la societat civil sigui capaç de mobilitzar-se per fer del català una llengua d'ús en tots els àmbits, per fer del català la llengua de cohesió social en aquest nostre país tan divers. Però, si us plau, prou ja de carregar-ho tot damunt les espatlles del ciutadà. Prou ja de frases com "Depèn de tu". Que cadascú faci la feina que li pertoca. Nosaltres, la gent del carrer, tenim la nostra que ja és prou feixuga. El Govern i l'Administració tenen la responsabilitat de fer la seva.
Que la facin, doncs!

1 comentari:

Anonymous ha dit...

Fins que no apliquem la màxima d'en Salvador Cardús "s'ha acabat el bròquil!" no hi haurà res a fer.