Ja es cansa de sofrir la nostra nació.
Jo lo veig ja venir el dia que els romans
trauran indignament de Roma sos tirans.
La vostra destrucció, la mort de tots los teus,
serà el premi degut que us donaran los déus.
I tu, afronta de Roma, i tu, tirà pervers,
el major, el més cruel que hi haja en l'univers,
tu, qui m'has reduïda a est horrorós estat,
causa de ma desditxa i ma infelicitat,
vulguen los cels, oint la veu de mon dolor,
castiguar ta crueltat amb crueltat major.
Joan Ramis, Lucrècia
Joan Ramis i Ramis (1746-1819) va viure a la Menorca ocupada per francesos i britànics. Durant el domini d'aquests darrers va escriure la major part de la seva obra catalana; en tornar els espanyols per obra i gràcia del Tractat d'Amiens el 1802, va abandonar definitivament el nostre idioma pel dels nous posseïdors de l'illa. Lucrècia és una obra neoclàssica de l'any 1769, quan només tenia 23 anys i Menorca tornava a ser britànica des de 1763.
S'ha dit que Lucrècia era una obra contra la dominació britànica, però aquesta teoria ha estat descartada pels entesos en la matèria. S'acostuma a dir que és una obra que reivindica la virtut en un sentit més aviat classicista (no exactament la virtut cristiana, sinó la de tradició renaixentista). Lucrècia, en no poder viure en la virtut per la tirania de Tarquino, s'estima més suïcidar-se que conviure en la deshonra, entesa en aquest sentit de manca de virtut.
Trobo que els versos que he transcrit tenen bastanta força i que es podrien reivindicar molt més en molts sentits. Per exemple, encaixen com un guant en la situació de prostració política que viu «la nostra nació». És optimista de cara al futur, d'una manera un pèl bel·licista que recorda també Els Segadors, i el final de l'obra crida a l'acció immediata per venjar les injúries i el despotisme del tirà.
Diu l'arxicitat Ferrater i Mora a Les formes de la vida catalana que «una de les formes de la vida catalana és la continuïtat», perquè «a Catalunya presenta una tal vigoria que ens permet ensenyorir-nos d'una part essencial de la seva ànima». Per a ell, la continuïtat no és manca de revolucions o «brusquedat i àdhuc la violència, sinó procurar que s'incorporin a una tradició anterior, la impliquin i la conservin». Això vol dir que el català està entre els anglesos, que són pura continuïtat, i els francesos, que cada dos per tres es revolucionen i trenquen amb el seu passat (teòricament).
Això, la «santa continuïtat», que deia l'Ors, es pot agafar amb pinces i podríem trobar, en la història recent de Catalunya, deu mil exemples que demostren com s'ha oblidat la tradició i la història pròpies. No és pas viure del passat, sinó tenir-lo en compte, aprendre'n, construir un projecte comú des d'unes arrels.
Pel que fa a la literatura catalana, els trencaments en la tradició són un reflex d'aquesta continuïtat torturada. Ja deia el valencià Almudèver l'any 1581, sobre Ausiàs March, en la seva Defensa de l'idioma:
...si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu en tan gran descuit, ans oberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarides que amb contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren; perquè de aquelles i amb aquelles vos adornàsseu i enriquésseu en les conversacions i ajusts de persones avisades; majorment que par que açò redunde en deshonra vostra, vist que los estranys les amen, estimen i tenen, i encara les s'apliquen, que tàcitament és mostrar que aquells tals millor ho gusten i entenen que vosaltres. I que açò sia veritat, prova's entre les altres amb les obres de aquell vostre excel·lentíssim poeta i estrenu cavaller Mossèn Ausiàs March, que essent natural de València, los catalans lo s'han volgut aplicar, i los castellans han treballat d'entendre'l, fent-lo en acadèmies públiques llegir.
La major part de la literatura catalana medieval va restar en l'oblit més ignominiós durant segles, fins la Renaixença. Molta de la mal anomenada literatura de la decadència, de la qual forma part Ramis i Ramis, va passar inadvertida també fins el XIX i el XX. Per exemple, la Lucrècia no es va conèixer a Catalunya fins mitjan segle XX. Per aquesta raó, els versos que citava al començament no han pogut fer gaire fortuna, per exemple, contra el franquisme, o com a reivindicació de la llibertat política dels Països Catalans. En primer lloc, pel desconeixement gairebé total durant dos segles. En segon lloc, perquè ara que es coneix, ningú no el llegeix. En tercer lloc, perquè la continuïtat a Catalunya pot ser un fet, però està molt poc reivindicat.
Anem, pues, cavallers, prenim un nou valor:
el motiu qui nos mou no pot ésser millor.
Anem sens més tardar, dignes romans, partim.
Què esperam? Què aguardam? En què nos detenim?
Preparam als tirans la mort i la ruïna.
Vengem a los romans, vengem a esta heroïna.
I, si Lucrècia morta ensenya los humans
que encara la virtut habita amb los romans,
la sua mort venjada avisarà los reis
a detestar el vici, a respectar les lleis.
