Els partidaris del pacte per al finançament estan movent tots els elements propagandístics i publicitartis de què disposen per tal de convèncer-nos que ha estat la gran jugada catalana del segle.
Mentre, les opinions desfavorables restren amagades i gairebé apartades dels grans mitjans de difusió. Només hi apareixen les queixes de CiU que, en ser partidistes, no acaben tampoc de trobar terreny adobat per arrelar-hi.
Continuo sense entendre un borrall de tot plegat... Ara bé, per experiència desconfio de tots aquests grans muntatges propagandístics dels nostres polítics i poso més la meva confiança en persones com les que us he anat referint en anteriors articles.
A ris de ser titllat, com ens diu Joan Ridau d'ERC, "d'indepedentista maximalista", us recomano la lectura de l'article Espanyolitis aguda, d'en Salvador Cardús.
Un petit tast:
No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia.