Els partidaris del pacte per al finançament estan movent tots els elements propagandístics i publicitartis de què disposen per tal de convèncer-nos que ha estat la gran jugada catalana del segle.
Mentre, les opinions desfavorables restren amagades i gairebé apartades dels grans mitjans de difusió. Només hi apareixen les queixes de CiU que, en ser partidistes, no acaben tampoc de trobar terreny adobat per arrelar-hi.
Continuo sense entendre un borrall de tot plegat... Ara bé, per experiència desconfio de tots aquests grans muntatges propagandístics dels nostres polítics i poso més la meva confiança en persones com les que us he anat referint en anteriors articles.
A ris de ser titllat, com ens diu Joan Ridau d'ERC, "d'indepedentista maximalista", us recomano la lectura de l'article Espanyolitis aguda, d'en Salvador Cardús.
Un petit tast:
No voldria perdre ni un minut més amb Espanya. Un paràgraf encara és massa. Sobretot, perquè les seves arrogàncies són fruit dels nostres acovardiments, dels agraïments exagerats i mesells, que afavoreixen una mena de concepció feudal de la política en la qual es veu que cal agrair a l’amo la generositat d’haver fet –una mica de– justícia.
1 comentari:
Per desgràcia, Catalunya ja ha perdut 200 milions de minuts amb Espanya. D'altra banda, quina mena d'estratègia és aixecar-se d'una taula de negociacions amb triomfalismes inusitats? En les taules de negociació hom cedeix, l'altra banda cedeix, i els gestos que s'imposen són els de respecte i/o, si escau, resignació. Una atitud més moderada, més de "no és el millor finançament, però no hem pogut més", hauria estat més assenyada. Primer, el triomfalisme ha estat rebut, a Catalunya, amb escepticisme: són massa anys i la població catalana s'ha fet massa vella com perquè l'ensarronin tan fàcilment. Segon, el triomfalisme ha estat aprofitat per Espanya per fer noves demostracions catalanòfobes. En part, crec que això segon és positiu: com més tibin la corda, més fàcilment es trencarà. Però el comportament sectari dels "triomfalistes" és inadmissible. Hem de denunciar també que, tant entre els "triomfalistes" com els "catastrofistes" hi ha gent que sembla que només vol cavar una fossa més fonda entre els nyerros d'ERC i els cadells de CiU. Quin contrast amb el PP-PSOE. El PP-PSOE saben barallar-se per tot allò que Pat Buchanan anomena les "culture wars" (que si Educació per la Ciutadania, que si els drets dels homosexuals, que si negociació amb ETA o no negociació, etc., etc., etc.). Però, en el moment de la veritat, el PP-PSOE va, s'asseu i pareix el govern Patxi López a les Vascongades. Els envejo. Ja podríem haver aprofitat aquests malaguanyats 200 milions de minuts per aprendre alguna cosa. Canviaria 1000 Carod i 200 Mas per 1 Olivares o 1 Zapatero.
Publica un comentari a l'entrada