Raimon Pannikar és, segurament el filòsof, teòleg i pensador català viu més reconegut a tot el món. Raimon Pannikar va fer, ahir, 90 anys.
Raimon Panikkar és sacerdot catòlic, fill de pare hindú i mare catòlica. Va viatjar a l'Índia per primer cop el 1954. Aquell viatge per connectar-se amb les seves arrels hindús el va impactar profundament. En tornar va dir: Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià.
Actualment està treballant en l’edició de les seves obres completes, que constaran de dotze llibres distribuïts en divuit volums (perquè algun són dobles). Cada volum tindrà unes cinc-centes pàgines.
Pannikar escriu en sis llengües diferents. Filosofia, religió, teologia, pluralisme, diàleg interreligiós i intercultural... tot forma part del pensament del filòsof català. La seva obra és immensa en contingut i en diversitat; en quantitat i en qualitat.
Aprofitant aquest norantè aniversari del pensador català, des d’aquest bloc, volem referir-nos a un article que en Raimon Pannikar escrivia l’any 1985 titulat La trampa del bilingüisme. Amb la seva clarividència habitual i també amb un missatge clar i senzill opinava sobre determinats mal interpretacions que ments interessades han fet i fan sobre el terme bilingüisme.
Bilingüisme, ho hem dit moltes vegades, no significa repetir, traduir de manera absurda un text o un missatge. Com molt bé apuntava Pannikar: El bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria...
El bilingüisme només pot entendre’s (i de fet és el que passa sempre) com un pas cap a una situació de predomini d’una llengua, l’oficial, la comuna, la més usada, sobre l’altra:
[...] provisòria per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla.
Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta.
Una llengua és un món. Una manera única de viure i d’entendre el món que ens envolta. Una llengua no és imitació d’una altra de més poderosa ni tampoc és una simple traducció: No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Una llengua és identitat. Identitat és variació, és diversitat, és riquesa. No podem conformar-nos amb ser simples apèndixs de llengües –i de nacions- més potents i més poderoses.
El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anunciï en català.
Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia.
No es pot buscar la saviesa. Solament es possible preparar-li una morada
(Raimon Pannikar. “Invitació a la sabiduria”)
