PER RIURE... O PER PLORAR?

Els ciutadans de Barcelona encara no tenen llum... RENFE anuncia restriccions de trens... el Prat continua amb els seus problemes de sempre... l'ús del català a les Universitats és inferior al 50%... el govern d'Espanya es passa pel forro l'Estatut, els traspassos i el que calgui... els nostres polítics semblen viure en un món diferent del que vivim nosaltres, pobres mortals... La relació la podríem anar allargant i vosaltres mateixos podeu, si voleu, continuar afegint-hi tot allò que se us acudeixi.

El país es troba immers en una crisi provocada que l'està fent retrocedir en molts àmbits i espais. Ara bé, la gran preocupació d'aquesta mena de conglomerat anticatalà que ha vingut a denominar-se "Ciudadanos-ciutadans" és el programa dedicat a Euskadi que va emetre TV3 el passat dimarts dia 24 de juliol. El programa en particular i TV3 en general, segons aquests "il·luminats", crea "ficcions nacionalistes i manipula l'opinió pública respecte la realitat política catalana".

I és que Miquel Calçada, en fer un programa sobre Euskadi, li va conferir el grau d'Estat o de Nació. Aquest fet és tan greu, que passa per damunt de tots els altres problemes en què ens trobem immersos i obliga els nostres "amics-amigos" a demanar explicacions en la pròxima sessió de control de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

!!Quins grans objectius socials, polítics i culturals tenen aquest "grupet-grupito" de descendents de Felip V!!

Per riure....o per plorar?

UN PAÍS A LES FOSQUES

Ens hem quedat a les fosques.... Fa anys, però, que no sabem trobar-hi la llum. El territori es degrada, el país decau i va perdent llocs en la llista dels més desenvolupats d’Europa. Des de l’any 1992 que les inversions estatals a Catalunya són minses i en cap cas ni tan sols poden cobrir els dèficits naturals provocats pel creixement demogràfic i urbà d’aquests darrers 15 anys.

El Carmel... el caos del Prat.... els eterns problemes amb les rodalies de RENFE.... les comunicacions per carretera... el peatge (tot el país és un país de peatge).... i ara, l’apagada monumental que deixa sense energia elèctrica més de 350.000 persones. La societat actual té una dependència extraordinària de l’electricitat. Sense energia elèctrica tot es col·lapsa, i no m’estic referint a aires condicionats o altres elements prescindibles, sinó a tots els problemes que aquesta apagada ha comportat, entre altres, a hospitals, comerços i gent gran.

El país recula. El país està perdent el tren que ens hauria de conduir als primers llocs europeus. Per què? Com? Sincerament, i a risc que em titllin de paranoic obsessiu, crec que tot forma part d’un pla perfectament preparat i premeditat.

La Cambra de Comerç i el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya (poc sospitosos de pertànyer al “complot independentista”) han denunciat, amb xifres a la mà, que els catalans paguem el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però només rebem el 15 per cent de les inversions. No cal dir el que passa amb les balances fiscals, que encara estem esperant que es publiquin.

Tot allò que ens ha d’arribar d’Espanya…. malament! Desclot, en el seu article diari a l’AVUI, ja comenta la insistència que mantenen les empreses d’àmbit estatal en incloure una E i una N a les seves sigles: “L’únic problema de tot plegat, a part d’aguantar la projecció patriòtica constant, desacomplexada i aliena, és que la vocal o la consonant són garantia de catàstrofe segura. Totes les empreses que les contenen es defineixen per traure un gran rendiment de la colònia catalana i per invertir-hi el mínim justet per continuar traient-ne profit. Tan justet, que els trens no funcionen, els avions no tenen lloc i la llum se’n va. Al darrere del caos sempre hi ha una gran E”.

No cal dir que si visiteu els webs d’aquestes grans companyies elèctriques ja sabeu quin és l’idioma amb què us hi haureu de moure. No us penséssiu pas que tenen algun respecte per al país responsable de la quarta part dels seus ingressos.

Mentrestant, el territori continua fent marxa enrere o, en el millor dels casos, s’ha quedat estancat en una posició que ens és completament desfavorable. Hi ha solució? Alguns creiem que sí que existeix un camí –l’únic camí viable- que pot conduir-nos a una solució definitiva. Ara bé, mentre anem dubtant, rumiant i intentant aconseguir adhesions, potser que fem alguna cosa. El periodista David González escriu: "I és clar, mentre no arriba, l’onada, vull dir la independència, em pregunto què fan els independentistes (ERC), què fan els sobiranistes/autonomistes (CiU) i els autonomistes/ federalistes (PSC) per frenar aquesta deriva que portem cap a un país de tercera regional i en posició de descens. Què fan quan es negocien uns pressupostos de l’Estat (inversions en infraestructures), quan s’ha de desplegar un Estatut (competències), quan s’ha de votar un president del govern aquí o allà (aliances)..."

Què fan? Què fem?

"PREFEREIXO DONAR SUPORT A LA MÚSICA EN CASTELLÀ"

El Sr. José Luís Morán, director del Festival Internacional de Benicàssim, s’ha despenjat amb unes declaracions al diari AVUI en què afirma que “prefereix donar suport a la música en castellà”. Fins aquí podria ser una de tantes declaracions que, des del punt de vista de l’opinió i del dret individual, ens veuríem obligats a acceptar, encara que el plantejament sigui del tot nefast per al futur de la llengua catalana.

Anem, però, una mica més enllà i veiem com argumenta el Sr. Morán la seva opinió:

Jo, sincerament, no crec en nacionalismes, crec més en la gent que mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més gent. Entenc els que defensen les seves arrels i ho respecto, però no ho comparteixo. Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que els que canten en euskera, català o gallec. No es tracta de reduir, sinó de tendir a un món en què ens puguem comunicar tots millor i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos. Però més que boicotejar qualsevol cultura, el que busquem és recolzar la comunicació massiva, és arribar al màxim de públic.

Ja ho veieu: cantar en català (i en euskera i en gallec i…) no és una acte de normalitat ni de comunicació. És un acte nacionalista. Cosa que no passa, evidentment, quan cantes en castellà o en anglès, ja que llavors l’idioma emprat és en pro de la millor comunicació. Des de quan els espanyols fan nacionalisme de i amb la seva llengua? Mai de la vida. En canvi, quan emprem el català (o l’euskera, o el gallec, o…) estem caient en el provincialisme absurd de sempre que ens impedeix arribar a la gran massa de gent que no parla la nostra llengua. Tossudament i amb una gosadia que és equivalent a la nostra gran ignorància, ens entestem a mirar-nos el melic, a tancar-nos en nosaltres mateixos i a negar-nos l’accés a la comunicació de masses.

Potser que aquest senyor es plantegi la possibilitat de promocionar únicament la música que soni només en anglès… Les seves ànsies de comunicació no nacionalista s’examplarien i més ara que des de la conselleria d’Ensenyament ens volen promocionar tant la llengua britànica. Més encara… que promocioni també la música en xinès (uns 1.200 milions de parlants) podrà arribar a molta més gent…