L'EDAT D'OR (III)

Seguim amb aquest 2008 poètic...

L’amor a la paraula, a la llengua, al poema. Un amor entrelligat, formant un tot amb la paraula, en el poema Un dia com aquest. El poeta intenta recuperar un amor a través del record i no té altra eina que l’escriptura, que el poema, que la paraula; i, només amb aquesta unió entre amor, record i paraula, podrà –podrem- viure el present.

Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
[...]
Potser fou un dia com aquest
que comença allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules...

L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.

I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.

En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.

¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,
llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?
Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier
magnífic
que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:
rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà.

Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVI) O... AGÈNCIA TRIBUTÀRIA CATALANA?

Agència Tributària Catalana....?

Si us plau, siguem una mica seriosos.

Aquesta agència que ens han presentat amb bombos i platerets el nostre president, Don José Montilla i la resta del seu seguici (curiosament, CiU la màxima responsable de la creació d’aquesta agència, no hi era) no és res més que una simple descentralització administrativa de l’Agència Tributària de l’Estat (que no ho oblidem, continua sent l’espanyol). Només recapta els impostos creats per la Generalitat i els que l’Estat espanyol hagi tingut a bé cedir-nos. Res més.

Els diners continuen anant a parar al mateix lloc de sempre.

L'EDAT D'OR (II)

L’amor de Epístola per a unes noces. El sentiment que aboca el camí fet en companyia. Anys, temps, records, poden enfortir també l’amor. La quotidianitat, les coses més senzilles, el conviure –que no és el mateix que viure- poden també consolidar, refermar i intensificar l’amor.

Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en uns temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oregi
càlid del repte amable de viure junts.

Un sentiment, però, que com retrata el poema Pluja, si bé pot resultar enfortit amb el pas del temps, també, embolicat en la fina i tensa teranyina teixida pels anys, pot esdevenir fugisser, temporal i, com tot, arribar a la mort.

Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

L'EDAT D'OR (I)

El nou any ha començat poètic...

El poemari L'edat d'or, de Francesc Parcerisas, ens parla del pas del temps, del record, de la vida i de la mort. Ens parla també de l'amor... de l'amor divers... de diversos amors...

En els poemes Triomf del present i Retrobament hi podem trobar el triomf d’un determinat tipus d’amor: l’amor que respira valentia, gosadia, audàcia; l’amor que és atrevit, que s’arrisca.

Només a la cambra anònima
d’un hotel, al llit on jeuen,
com si justament avui
acabessin de trobar-se,
llurs cossos evocaran,
sense vergonya, els anys
que, d’amagat d’ells mateixos,
gairebé sense saber-ho,
no han fet res més que esperar-se.

En canvi, en el poema Matí al bar, hi trobem l’antítesi d’aquest amor. És l’amor ple de dubtes, d’indecisions. L’amor poruc. El primer, és un amor que s’ha fet fort en el record. No en un record enyoradís, nostàlgic de temps “sempre millors”, sinó un record que enforteix, perquè forma part de la mateixa vida i perquè ens ajuda a configurar-nos com a éssers humans. Aquest tipus d’amor redescobreix la vida contínuament, sempre, i ho fa amb, contra i malgrat el temps. Un amor per al qual el passat només existeix en tant que esdevé present i, per tant, també futur. El segon amor, en canvi, és feliç només en una distància que ha estat creada pels propis amants. Una barrera infranquejable, sí, però perquè ells així ho han volgut.

No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

Continuarà...

ANY 2008... EL PAS DEL TEMPS...

El primer que em ve al cap en iniciar aquest nou any és com de ràpid transcorre el temps. Els dies i amb ells els anys se'ns esmunyen com aigua entre les mans.

Així que vull recomanar-vos un llibre de poemes: L'edat d'or, de Francesc Parcerisas. El recull de poemes inclosos en L’edat d’or evoquen el pas i la fugacitat del temps. Els anys, que avancen inexorablement, provoquen la pèrdua de la joventut, el desig, l’ideal, uns anhels que es relacionen amb el passat i que són evocats constantment a través del record. Allò que ha quedat enrere reviu a través d’un record que està construït en la intimitat i mitjançant la paraula poètica.

Reviure el passat fa viure el present. Existim només a través dels nostres records i, és per ells i a partir d’ells, que tornem a viure. La mort dels records és la Mort en majúscula, perquè és la fi de l’amor, de la vida, la fi d’allò que ens ha fet com som. Potser per aquest motiu un dels poemes que considero més interessants del recull és El triomf del present, perquè combina a la perfecció aquests dos termes, passat i present. El record ha mantingut viu el sentiment que permet reviure un passat que, per la força de l’amor i de la vida, esdevé present. Un present total, en què res no importa, perquè l’únic que perviu, i per damunt de tot, és l’amor:

I mentre riuen i s'estimen

van gravant, amb el foc de l'amor

que de nou els ha lligat, cegament,

a despit del curs fatal del temps

-a despit de la por i de l'experiència-,

aquest triomf exuberant del present,

un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

És un poemari, també, d'amor. L’amor dels poemes de Parcerisas és un amor intens, fruit de l’experiència i de la reflexió. És un amor, però, divers, com també ho és la persona i la vida.

Vaig a rellegir-lo i, si en tinc ganes, us en diré quatre coses...