PER UNA TELEVISIÓ EN CATALÀ ALS PAÏSOS CATALANS!

Per la supervivència de la televisió en català als Països Catalans!

Per l'espai de comunicació de les llengües catalana, basca i gallega!

Col·labora en la Iniciativa Legislativa Popular!

Acció Cultural del País Valencià ha engegat la campanya per una Televisió sense fronteres. Des de la CAL ens hi hem adherit, juntament amb altres organitzacions del país.

Es tracta de posar en marxa una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. El projecte de llei es presentarà a la Mesa del Congrés espanyol avalat per un grup de persones de reconegut prestigi que fan d’impulsores del projecte, i a partir d’aquest moment es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat espanyol.

Per què aquesta ILP? Primer, per posar solució a l’intent de l’actual Govern valencià de tancar TV3 al País Valencià, a través de la plena legalització de les seves emissions. Segon, per assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació.

Des de la CAL d’Esplugues volem demanar-vos la col·laboració i participació en aquesta campanya. Us demanem que es feu fedataris d’aquesta ILP. Des de la CAL farem tots els tràmits necessaris, coordinarem la campanya des d’Esplugues i us oferirem tot el suport i informació que necessiteu.

Com ens fem fedataris? La persona que recull signatures es diu fedatària, que vol dir que dóna fe que les signatures recollides són reals, i simplement ha de fer tres passes: primer, emplenar una declaració jurada facilitada per l’organització de campanya i fotocopiar el seu Document d’Identitat; segon, enviar la declaració jurada juntament amb la fotocopia del DNI a la CAL d’Esplugues i, tercer, començar a recollir signatures entre persones amigues i conegudes. Us farem arribar un manual pràctic de fedatari i els fulls de signatures, i us resoldrem qualsevol dubte que us pugueu plantejar. Penseu que sigui quin sigui el nombre que recolliu us assegurem que seran totes molt importants.

Trobareu tota la informació al web de la CAL d’Esplugues o a Televisió sense fronteres.

Podeu contactar amb nosaltres a través de caldesplugues@caldesplugues.cat

RENFE, PSC I INDEPENDÈNCIA

Us comento tres de les darreres notícies aparegudes als mitjans….

La transferència de les rodalies de Renfe pactada entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat ja ha topat amb l’oposició dels sindicats. El comitè d'empresa de Renfe ha convocat dues jornades de vaga en Renfe per als dies 9 i 10 de juny en protesta per un dels punts de l'acord tancat recentment..

El punt en concret és el que diu que si l’any 2011 Renfe i el Govern català no arriben a un acord perquè l'operadora segueixi prestant aquests serveis, els actius i el personal que la companyia explota poden traspassar-se a la Generalitat.

El que avui passa a Renfe, ha passat també a Justícia i a altres departaments quan hi ha hagut la possibilitat que la Generalitat se’n fes càrrec. La línia dels sindicats majoritaris a Catalunya és una línia d’ideologia clarament espanyola. Els seus elements referencials i la seva política sindical és –sempre ho ha estat- espanyola. Les seves actuacions responen sempre a aquests criteris establerts sobre la base d’un projecte sindical espanyol.

PSC? La veritat és que trobava molt més clarificadores les sigles PSC-PSOE ja que responien molt més a la realitat d’un partit que es mou sota les coordenades imposades per la seu central de Madrid.

Per a què serveixen els 25 diputats catalans del PSC? Per sumar vots en el grup socialista del Congrés dels diputats a Madrid. Fets com els succeïts durant el debat sobre “el estado de la nación” no són aïllats i s’han produït un munt de vegades.

En les votacions d’aquest darrer debat a Madrid, els 25 diputats del PSC van votar, entre altres, contra una resolució sobre finançament autonòmic i sobre la gestió de l’aeroport del Prat que ja havien estat aprovades pel Parlament de Catalunya l’any passat amb el vot dels socialistes catalans.

Heribert Barrera, històric d’ERC, ha escrit un article al diari Avui sobre la proposta de Joan Carretero. D’aquesta manera, Barrera s’afegeix al debat sobre la viabilitat de la independència de Catalunya i l’estratègia que cal fer servir per assolir l’Estat propi.

Ahir escrivíem que “ens cal sumar”. No hi ha dubte que és l’únic camí possible i per sumar caldria, com diu Barrera que "les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles. Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot.

Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre."

XERRADA SOBRE MUNICIPALISME

La Guitza, el col·lectiu independentista i revolucionari d'Esplugues, organitza per al proper diumenge dia 24 de maig una interessant xerrada sobre municipalisme rupturista, social i popular.

XERRADA SOBRE MUNICIPALISME -

Per un municipalisme rupturista, social i popular.

Diumenge 24 de maig - Cal Suís (C/finestrelles 32-38, Esplugues de Llobregat) a les 19.00h.

Organitza:

La Guitza. Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat.

Intervindran:-

Àlex Maymó [Regidor de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Molins de Rei].

Aitor Blanc [Portaveu de Gent de Gramanet (GG) de Santa Coloma de Gramanet].

Marc Serrà [Portaveu de L'Altraveu (L'A) de Castellar del Vallès].

Esteve Costa [Portaveu de La Guitza - Col·lectiu Independentista i Revolucionari d'Esplugues de Llobregat].

ENS CAL SUMAR

Ens cal sumar, escriu Vicenç Partal en el seu darrer article. Un escrit motivat per la presentació ahir del grup Sobirania i Justícia, encapçalat per Agustí Bassols, ex conseller de Justícia i Governació d’un dels governs de Jordi Pujol. Darrere d’ell, entre altres, hi podem trobar el també ex conseller Joan Vallvé, conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; l’ex president de l’institut Català de Crèdit Agraria, Manuel Cerdeña, o l’ex alcalde de Lleida Manel Oronich. A més, compta amb adhesions de figures com la del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit o la de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

Malgrat que en Partal diu no està d’acord amb els fronts patriòtics (en una al·lusió a al Regarupament de Joan Carretero), tot l'article ens condueix a aquest objectiu: assolir una majoria parlamentària favorable a la independència. La frase final en resumeix tot el contingut: ens cal sumar.

Ens cal sumar perquè el sentiment independentista és cada vegada més fort, però també cada vegada més dispers. Els grups, plataformes, partits i col·lectius proliferen en excés, moguts per les diferents maneres de traçar el camí cap a l’Estat propi i també –per què no dir-ho?- moguts per interessos personals i personalistes.

Cadascú pot tenir les seves “tàctiques”: ERC la pluja fina i el patriotisme social; les CUP el treball des de la base per aconseguir una majoria social favorable a la independència; el Reagrupament de Carretero el front transversal i nacional; Sobirania i Progrés l’espai transversal de la societat civil, generador d’idees i opinions; La Plataforma pel Dret a Decidir, amb escissió o sense, pel dret a l’autodeterminació; Catalunya Acció situant la independència pel 2014; el Cercle d’Estudis Sobiranistes treballant en la confecció d'un argumentari jurídic sobre la viabilitat del procés d'independència; Sobirania i Justícia amb l’objectiu de sensibilitzar la societat catalana en favor de la independència...

Aquesta relació és només una mostra... També hi ha el PSAN, Maulets, Partit Republicà, Cercle Català de Negocis, la Xarxa independentista, 10.000 en xarxa per l’autodeterminació, Catalunya Estat Lliure... i me’n deixo moltes més.

La independència en democràcia només pot arribar mitjançant una majoria parlamentària que la proclami. Una majoria que només es pot aconseguir si aconseguim sumar esforços.

Ens cal sumar.

EL TERCER CONGRÉS CATALANISTA

Des de fa ja temps s’està duent a terme a diferents llocs del territori el 3r Congrés Catalanista, que té els seus antecedents en els anys 1880 i 1883, quan van tenir lloc el primer i segon congrés respectivament.

Aquells dos congressos van tenir com impulsor Valentí Almirall i els resultats van remarcar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgís de les mateixes arrels de la nostra realitat nacional.

La realitat és que aquest tercer congrés està passant pràcticament inadvertit per a la majoria de la població i, no cal dir-ho, per a la major part dels mitjans d’informació del nostre país. Incomprensiblement, els nostres diaris, ràdios i televisió no s’han dignat ni a fer-ne menció.

Per què? ¿No estaríem d’acord tots plegats que el moment històric que estem vivint hauria de ser propici a la reflexió sobre on som i cap on volem anar com a país? ¿No consideraríem, com diu el manifest del Congrés, que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes?

El Congrés presenta per tal que siguin debatudes, tot un seguit de ponències de la mà d’experts en els diferent àmbits de la societat: societat i valors; economia i innovació; cultura i llengua; política i campanyes. Només cal que hi doneu un cop d’ull perquè s’adoneu de la importància que tenen tots els temes tractats de cara al futur del país.

El Congrés disposa també d'un bloc obert a les opinions i comentaris de tothom que vulgui dir-hi la seva.

Si alguna cosa es troba a faltar en el catalanisme del segle XXI és la total absència de projecte polític per al nostre país. Anem a remolc d’Espanya i això ens està resultant fatal, i no només des del punt de vista més cultural o lingüístic, sinó molt més enllà: ens va fatal nacionalment, que vol dir que ens afecta també –i de quina manera!- en les vessants socials i econòmiques.

Els nostres representants polítics semblen viure més pendents de conservar els seus escons i els seus despatxos que no pas de dissenyar un projecte nacional propi que aporti solucions efectives als nostres eterns problemes com a país. Els independentistes i els sobiranistes, farts i desil·lusionats, ens hem dedicat a construir la nostra pròpia “barraqueta”, on potser ens sentirem més còmodes i podrem reviure de nou el sentiment d’esperança i d’engrescament polític.

Joan Carretero deia ahir en una entrevista que la proliferació de moviments independentistes o sobiranistes (el darrer dels darrers, Sobirania i Justícia, d’Agustío Bassols) li recordava La vida de Bryan... Us en recordeu, d’aquesta pel·lícula? Els grupúsculs d’alliberament proliferaven com els bolets i l’únic que aconseguien era fer la vida més còmode i fàcil als invasors.

QUI S'ATREVEIX?

La xiulada al rei i a l’himne espanyol del passat 13 de maig ha fet córrer rius de tinta a les pàgines dels mitjans d’un i altre bàndol; els tertulians de les diferents emissores han xerrat àmpliament sobre el fet durant els darrers dies; els polítics de torn han corregut a fer les seves declaracions i, com sempre, els representants catalans han fet mans i mànigues per sortir guanyadors en aquest art de nedar i guardar la roba en què són tan experts. Mentre, els independentistes de peu hem vist la xiulada com un avenç més cap a la sobirania i l’estat propi.

En tot aquest allau de declaracions, xerrades, articles i sentiments no he trobat una reflexió més adient, més assenyada i més encertada que la del periodista Francesc Puigpelat:

La xiulada. La xiulada a l’himne espanyol a Mestalla va ser colossal. Però també va ser superficial, epidèrmica. L’afecció catalana va xiular com a mostra d’un sentiment de rebuig i per expressar la seva desafecció cada cop més gran envers Espanya. Però tot plegat queda en anècdota. No es governa a cop de xiulets. Es governa amb els vots. I, quan arriba el moment de votar, ¿per qui es decanten els catalans? Pel PSOE amb la E ben grossa d’Espanya. Dimecres, Zapatero li etzibava a Duran Lleida: “Vostè parla en nom de Catalunya, però a Catalunya guanyem nosaltres”. És una veritat com un temple. Catalunya té un gran repte pendent: que l’antiespanyolisme creixent manifestat a la xiulada deixi de ser un mer fenomen sentimental i esdevingui una alternativa política amb cara i ulls. Qui s’atreveix?

Aquesta és la realitat i aquest és el gran interrogant. Deixem-nos de xerrameca i anem per feina.

Qui s’atreveix?

ESGUARDS, CREACIÓ I INFORMACIÓ

Cal donar la benvinguda a la Xarxa a un nou web d'arrels valenciana: Esguards.

Esguards és un web de "creació i informació" de la qual és autor el periodista Daniel Martín, juntament amb el dissenyador gràfic i de pàgines web Francesc Llorenç. El web integra vídeos, fotos i escrits.

Un sol escrit, de moment, Naixement, és una autèntica confessió i reflexió sobre els sentiments que embolcallen la persona quan vol dur una idea al terreny de la realitat: Il·lusió, dubtes, por, cansament, felicitat...

Esguards s'estrena amb el documental Al Tall, cantar rasant a la terra, on mitjançant l'estrena del nou disc del grup Al Tall s'aprofundeix en l'evolució d'una formació clau per la recuperació de la història i la cultura valenciana. A través del documental, Martín reflexiona sobre la manera en què la política ha influït en la creació artística i sobre les pressions a què sovint es veuen sotmesos els autors. El documental analitza la transició valenciana i els primers governs democràtics, alhora que reflexiona sobre el futur de la societat valenciana.

Visiteu Esguards, val la pena.