dissabte, 30 de maig del 2009

EL BARÇA: EINA FONAMENTAL DE CATALANITAT (i 2)

El periodista Iu Forn escrivia a l’Avui: “El Barça d'enguany ha significat una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani.

Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix Coliseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.”

Espanya i els espanyols ho saben; de vegades molt millor que nosaltres mateixos i per això intenten per tots els mitjans “espanyolitzar” els èxits esportius i socials del club. Alguns exemples:

1. Abans de la final de Roma, ja es va nomenar Josep Guardiola candidat al premi “Príncipe de Asturias”. Després de l’èxit rotund del barcelonisme, el RACC ha tingut tota la pressa del món per presentar també la candidatura del club al premi “reial”.

!
Com els agradaria poder mostrar la imatge de l’entrenador del Barça o, més encara, del mateix Joan Laporta com a representant del club, rebent el premi de mans del rei d’Espanya! Dues de les persones més desacomplexadament catalanes participant en aquesta maniobra desnaturalitzadora.

2. Esperanza Aguirre repetint fins a set vegades la paraula “España” (amb un P explosiva) per referir-se al Barça i a la final de la Champions.

3. El senyor Zapatero (el de “apoyaré el Estatuto...”) barrejant el triomf del Barcelona amb tots els elements possibles d’espanyolització: “Hemos ganado la Eurocopa, hemos ganado la Champions y ahora hay que ganar el Mundial porque el futbol español está en el mejor momento de su historia.”

4. Llegiu les declaracions del senyor José Antonio (bonic nom!) Vera, director de publicacions de La Razón. Un petit fragment (n’hi ha més i de molt sucosos): "De modo que alegrémonos de la victoria de un club español que juega con más españoles de origen que otros de su misma categoría, y apreciemos a Barcelona como la segunda capital de España que es, al catalán como una lengua tan española como el castellano, al igual que lo son la senyera, els segadors, la Generalitat, el Camp Nou y el Barça. Es lo que más fastidia a los independentistas. Que digamos que cuando gana el Barça, gana España "

La llista és inacabable, com inacabables són les argúcies i paranys que contínuament ens planteja Espanya per intentar aigualir la catalanitat del Barça i, de retruc evidentment, la nostra pròpia catalanitat.

I fixeu-vos que he estat parlant de catalanisme, quan realment crec que l’actuació del club va molt més enllà. No és només un catalanisme centrat en tòpics o elements culturals, sinó que hi ha un rerefons molt més important, una actitud molt més clara que provoca que, en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui per activa o per passiva, esdevingui una postura anormal i, per tant, un objectiu a abatre.

divendres, 29 de maig del 2009

EL BARÇA: EINA FONAMENTAL DE CATALANITAT (1)

No escriuré sobre del Barça des del seu vessant estrictament esportiu, sinó que m’agradaria reflexionar sobre el Barça com a fenomen de masses i, per tant, com a element simbòlic, com a punt de referència i com a plataforma de difusió d’idees i de valors.

Quan el Barça guanya, una mena d’histèria col·lectiva sembla apoderar-se de la col·lectivitat. Una explosió d’alegria envaeix les llars i milions de persones embogeixen per l’èxit esportiu d’un equip de futbol. Agradi o no agradi, aquest triomf als terrenys de joc esdevé una catarsi col·lectiva que ultrapassa l’àmbit merament esportiu.

Tothom ocupa posicions. Els polítics s’apressen a ocupar espais a la llotja, a declarar el seu amor etern pels colors blaugrana i a procurar ocupar un espai privilegiat que els permeti aparèixer a les fotografies i a les televisions.

És, doncs, d’una importància fonamental exercir el control d’aquest fenomen social de masses que és el Futbol Club Barcelona. Els més vells recordem com el franquisme va controlar fins que va poder les diferents directives blaugrana. Després, ja en èpoques més democràtiques, també podem tenir presents les etapes en què, Núñez primer i, més tard Gaspar, van controlar el club. Èpoques, de les quals podem destacar aspectes econòmics i alguns èxits esportius, però tots estaríem d’acord que van ser uns anys profundament tristos per a la catalanitat del club i pel seu arrelament social i nacional.

Tot això va canviar amb l’arribada de Joan Laporta i les seves juntes directives. La catalanitat del club va tornar a ser un element clau i molt important en els esquemes que imposaria el nou president i la seva directiva.

Catalanitat clara, sense complexos de cap mena. Catalanitat a casa, però també a fora. El Barça, amb en Laporta, dèiem en un article de fa gairebé un any, “ha tornat al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional...”

El catalanisme del club portes enfora ha estat decisiu perquè, entre altres coses, el català fos llengua oficial en la darrera final de la Champions. El catalanisme del club, representat en aquest cas pel seu entrenador, ha estat el que ens ha permès sentir l’ús habitual del català, en una mostra de profunda normalitat, en les diferents rodes de premsa arreu de l’Estat.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure comportaments reivindicatius massius com el de la final de copa a València.

El catalanisme del club és el que ens ha permès veure a l’Olímpic de Roma la més gran quantitat de banderes estelades que mai havíem vist juntes en una final internacional. És el que ens ha permès veure quantitat de pancartes explicant al món que Catalunya no és Espanya. És el que ha permès veure l'estelada en mans d’algun jugador i també a la rua celebrada ahir pels carrers de Barcelona.

El catalanisme del club és el que ha promogut que fins i tot jugadors vinguts de fora s’hagin dirigit en català al públic del Camp Nou.

Un catalanisme que, a més, es projecta més enllà de les fronteres estatals.

ACTE D'INICIATIVA INTERNACIONALISTA A ESPLUGUES

Des del col·lectiu indepedentista La Guitza ens han fet arribar aquest cartell sobre l'acte de presentació a Esplugues de la candidatura Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els pobles.

L'acte tindrà lloc, avui, 29 de maig, a les 19.30 h, al CEIP Gras Soler, C. Baronessa de Maldà, 28-30, d'Esplugues de Llobregat.

dijous, 28 de maig del 2009

RECORDEM...

Recordem pares… avis… amics...
que ens semblaven immortals

dimecres, 27 de maig del 2009

EL CATALÀ JA HA GUANYAT LA CHAMPIONS

Esportivament parlant, no sé pas què passarà avui. Tot és a l'aire i en el fons depèn de si la pilota vol o no vol entrar.

Avui, però, ja hi ha un trionfador clar de la Champions 2009. El català és per primera vegada a la història de la competició, llengua oficial. Les comunicacions de les autoritats o de l'organizació amb els aficionats blaugranes seran (també) en català; díptics i informacions per escrit en català, megafonia al camp en anglès, italià i català.

I això s'ha aconseguit gràcies, no al govern català o als nostres polítics d'un o altre signe, sinó únicament i exclusiva al club, al Barça.

Això sí, els milions de seguidors catalans que veurem el partit per televisió ens haurem d'empassar obligatòriament la retransmissió en espanyol, ja que ni Antena 3 ni Canal + pensen emetre-la en català. Una cosa fàcilment assequible gràcies a les noves tecnologies -emissions per satèl·lit, TDT- que fan que sigui del tot possible retransmetre el partit en les dues llengües.
Malgrat tot, ja fa dies que el català ha guanyat la Champions 2009.