El Tractat dels Pirineus; la batalla d'Almansa; el President Companys; la Constitució de l'Havana; Lluís Maria Xirinacs; 100 anys de l'estelada; Jaume I; el general Moragues; 10.000 a Brussel·les per l'autodeterminació; el Museu d'Història de Catalunya...
ERC ha estat el partit que més ha hagut de (auto)justificar-se davant els mitjans per tal de demostrar als seus electors les bondats i les virtuts del pacte de finançament per a Catalunya.
Joan Ridao, secretari general d’Esquerra, ha estat un dels més “didàctics” a l’hora d’explicar els motius del definitiu “sí” del seu partit.
En aquests dies, Ridao ha dit:
“ERC opta claríssimament pel gradualisme. Necessitem algun oasi en el camí...” Aquest “gradualisme” em recorda força “el peix al cove” pujolià que durant anys ha blasmat ERC. Sempre se’ns havia dit que aquesta política era pròpia del nacionalisme de dretes més conservador. Que ha canviat, perquè ara ja no sigui així, sinó una etapa en el camí vers la independència?
“En aquest procés, hem perdut l’independentisme maximalista(?) [...] el fet d'estar al govern ja ha fet que l'independentista conservador(?) hagi deixat de fer costat a ERC Tenim espai per avançar en l'àmbit de l'independentisme més modern, comprensiu i gradualista...”
“Maximalisme, tendència que defensa les idees, les actuacions màximes, més radicals...” L’independentisme maximalista és, doncs, conservador? El nou independentisme d’esquerres, el modern, és clar, és comprensiu(?) i gradualista?
“La clara vocació com a partit de govern i l’opció claríssima en el finançament han situat ERC en una vocació d’independentisme modern, allunyat de les tesis d’aquest independentisme més sentimental. S’ha produït allò que en termes mercantils en diem operació acordió: estic convençut que en aquest camí hem perdut molta gent que tenen pressa. I crec que hem substituït aquests independentistes per uns de nous i hem incorporat al que representa ERC gent de l’òrbita del PSC. Són pocs però qualitativament importants, com Josep Ramoneda o López Burniol”.
L’independentisme que no està d’acord amb les tesis d’ERC és, segons podem extreure de les manifestacions del Sr. Ridao, conservador, passat de moda, sentimental, atabalat i poc assenyat... A més, ERC, sempre segons les seves reflexions, està contenta i alleujada d’haver-se desempallegat d’aquest independentisme de màxims i celebra la incorporació d’aquests nous independentistes de caire modern, assenyats i conscients que, en tot aquest tema de l’assoliment d’un Estat propi, cal anar molt a poc a poc, sense fer gaire soroll i, sobretot, sense presses i sense molestar ningú.
ERC es congratula a més que la pèrdua de militants i de bona part de l’electorat que els havia dipositat la seva confiança, hagi estat substituït per uns quants (pocs, reconeix) “nous independentistes” que es mouen a l’entorn del PSC...
Sí, es veritat que són pocs, però... carai!, és que són tan qualitativament importants!
Us recomano que llegiu, a l’entorn d’aquestes declaracions, l’article de l’Héctor López Bofill, Carta a Joan Ridao.
