ERC ha estat el partit que més ha hagut de (auto)justificar-se davant els mitjans per tal de demostrar als seus electors les bondats i les virtuts del pacte de finançament per a Catalunya.
Joan Ridao, secretari general d’Esquerra, ha estat un dels més “didàctics” a l’hora d’explicar els motius del definitiu “sí” del seu partit.
En aquests dies, Ridao ha dit:
“ERC opta claríssimament pel gradualisme. Necessitem algun oasi en el camí...” Aquest “gradualisme” em recorda força “el peix al cove” pujolià que durant anys ha blasmat ERC. Sempre se’ns havia dit que aquesta política era pròpia del nacionalisme de dretes més conservador. Que ha canviat, perquè ara ja no sigui així, sinó una etapa en el camí vers la independència?
“En aquest procés, hem perdut l’independentisme maximalista(?) [...] el fet d'estar al govern ja ha fet que l'independentista conservador(?) hagi deixat de fer costat a ERC Tenim espai per avançar en l'àmbit de l'independentisme més modern, comprensiu i gradualista...”
“Maximalisme, tendència que defensa les idees, les actuacions màximes, més radicals...” L’independentisme maximalista és, doncs, conservador? El nou independentisme d’esquerres, el modern, és clar, és comprensiu(?) i gradualista?
“La clara vocació com a partit de govern i l’opció claríssima en el finançament han situat ERC en una vocació d’independentisme modern, allunyat de les tesis d’aquest independentisme més sentimental. S’ha produït allò que en termes mercantils en diem operació acordió: estic convençut que en aquest camí hem perdut molta gent que tenen pressa. I crec que hem substituït aquests independentistes per uns de nous i hem incorporat al que representa ERC gent de l’òrbita del PSC. Són pocs però qualitativament importants, com Josep Ramoneda o López Burniol”.
L’independentisme que no està d’acord amb les tesis d’ERC és, segons podem extreure de les manifestacions del Sr. Ridao, conservador, passat de moda, sentimental, atabalat i poc assenyat... A més, ERC, sempre segons les seves reflexions, està contenta i alleujada d’haver-se desempallegat d’aquest independentisme de màxims i celebra la incorporació d’aquests nous independentistes de caire modern, assenyats i conscients que, en tot aquest tema de l’assoliment d’un Estat propi, cal anar molt a poc a poc, sense fer gaire soroll i, sobretot, sense presses i sense molestar ningú.
ERC es congratula a més que la pèrdua de militants i de bona part de l’electorat que els havia dipositat la seva confiança, hagi estat substituït per uns quants (pocs, reconeix) “nous independentistes” que es mouen a l’entorn del PSC...
Sí, es veritat que són pocs, però... carai!, és que són tan qualitativament importants!
Us recomano que llegiu, a l’entorn d’aquestes declaracions, l’article de l’Héctor López Bofill, Carta a Joan Ridao.
2 comentaris:
Subscriuria al cent per cent les paraules d’en López Bofill però em grinyola que vulgui arreglar-ho des de dins. És humà, i de bon rebut, la fidelitat a un projecte, fins i tot per ell que si no erro la memòria fa al voltant d’un any que es va incorporar. (per cert, va tenir problemes d’entrada del tot injustificables).
Les argumentacions d’en López Bofill són totalment certes, però hagués estat molt contundent finalitzar la carta amb un: “és per això que deixo el projecte, ja que no és per fer el que fem que l’hi vaig donar el meu suport”.
Crec que és inútil tractar d’arreglar ERC caldrà més sotracs electorals, molts més dels que el país es pot permetre. Tinc la mateixa sensació que amb els independentistes que voten CiU des de fa trenta anys. Cap de les dues formacions mourà un sol peu per avançar cap a la independència. Les dues estan entestades en gestionar les engrunes autonòmiques. Cap de les dues creu en les possibilitats del país.
Suposo que no hauria de contestar, però al cap i a la fi això també serveix de debat.
Quan corria l’any 87, i següents, es parlava del independentisme de saló, per denigrar les persones d’ERC que treballaven per la llibertat plena del nostre país fent el que fan els parlaments, declaracions d’intencions, com la declaració sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya impulsada per ERC.
Podríem parlar també del gradualisme que significa tot el procés de reforma de l’estatut o de millora del finançament, campanyes iniciades en solitari per ERC i que finalment s’han portat a terme, segurament amb un salt qualitatiu menor del que volem però sense renunciar mai a seguir avançant cap a la independència. Per sort sempre hi ha qui vol anar més enllà, qui diu que aniria més ràpid, qui assegura ser més fidel a la pàtria i les seves essències i curiosament (com aquells que anomenaven als d’ERC com independentistes de saló) s’entesten més en atacar als independentistes que als espanyolistes. Si els independentistes dediquéssim la meitat de temps a lluitar contra Espanya en comptes de lluitar contra els altres independentistes potser aniríem més de despresa en aconseguir l’objectiu anhelat. Dissortadament ens perd l’essència.
Jordi F.
Publica un comentari a l'entrada