divendres, 20 de març del 2009

MARIA-MERCÈ MARÇAL: TERRA DE MAI (2)

Es fa difícil escollir un poema d’entre els quinze que componen el poemari Terra de Mai. Personalment, m’inclino per Sextina dels sis sentits per dos motius principals: el primer, pel significat que pren l’exploració del cos de l’amant i el segon, per l’ús meravellós que la poeta fa de la sinestèsia.

La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultat d’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.

El cos femení és un dels elements claus de la lírica marçaliana. La riquesa del cos femení que aporta noves imatges referents a un món íntim, silenciat, mancat de paraules i de conceptes. Eleva a nivell líric, amb la creació de noves metàfores, les relacions sexuals vistes des d’uns ulls de dona, en particular les lèsbiques.

En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.

Diré besllums de l’olor de la poma,
la trena dels colors a la geniva,
el deliri dels dits llepant la molsa,
la música dels ulls, com un carboncle,
el cor del sexe, obert a la mirada:
tu, que ets avui el meu sisè sentit.

Tots els sentits avui tenen sentit
en tu i en mi i en la pell de la poma,
que encetem amb saliva a la mirada,
que falirem amb orelles i geniva.
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle
vibrant sota els dits tebis de la molsa.

Daus de mirall multipliquen la molsa
al jardí extrem on res no va en sentit
contrari, i in amb força de carboncle
trimfa la veu vella de la poma,
i la serp del desig, a la geniva,
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.

Tempto, amb la serp, els calls de la mirada
i enlairo les banderes de la molsa.
Reptant, pel nus dels vents i la geniva,
dins de tu trobo i sento el meu sentit.
Tot astre roda a l’encalç de la poma
que pren l’atzar amb flama de carboncle.

Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle,
quan véns, amb dents i llengua a la mirada,
i culls tot el plaer, com una poma
assaonada. Sents? Sobre la molsa
la mort sols és un nom sense sentit
quan m’escoltes l’olor amb la geniva.

I la nit se’ns desferma a la geniva,
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.
Els llavis toquen besos de mirada
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit
res que no sigui verd sabor de molsa
i palpa el goig que batega a la poma…

Quan dic la poma ullpresa a la geniva,
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.

dijous, 19 de març del 2009

MARIA-MERCÈ MARÇAL: TERRA DE MAI (1)

Terra de Mai és un recull de quinze poemes escrits l’any 1982 i publicats en el poemari La germana, l’estrangera de 1985. Representa una evolució important en la poesia de Maria Mercè Marçal, ja que, d’una banda, representa la seva transició al lesbianisme –i, per tant, a la poesia lèsbica- i, d’altra banda, comporta una espectacular experimentació lingüística i poètica.

Marçal utilitza la sextina, una de les formes més complicades en poesia i que va ser inventada pel trobador Arnaut Daniel.

La sextina es una poesia que té sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes.

El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal. En paraules de Josep-Anton Fernández: Terra de Mai és l’exploració d’una geografia ignota, la del cos de la dona estimada, però també la d’un espai utòpic en què el jo femení es reflecteix en l’altra dona. [...] Els poemes són una font de gran plaer, una jouissance lingüística que coincideix amb una explosió de plaer sexual lèsbic.

En els versos de Terra de Mai, Marçal utilitza una mena d’escriptura del cos, del cos femení i també el concepte de jouissance (aquest concepte el va introduir Luce Irigaray, feminista francesa, en el sentit de desig i paler femení).

[...]
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...

Hi ha els teus dits, de les mans i dels peus, vianants
Que truquen a la porta, i els meus llavis els obren
[...]
El paisatge divers de la bola del món
És el teu cos, avui, ofert, com un deliri
De terra, al meu deler de boca viatgera
Cos, ment, sexe, desig, plaer... tot s’aplega per formar un univers femení:

Diré el que més m’agrada de tu: barca,
llengua, tendresa, ulls, genives, cingles,
dents, duna, pena, lluna, pit, oratge,
natges, somriure, dits, desig, cintura,
pell, arbre, boca, cabells, risc i ventre,
foscor, follia, raó, rella, sexe...

ELS MATEIXOS AMB COLLARS DIFERENTS?

Alguns vídeos sobre l'actuació policial d'ahir.

Blip.TV




Els mateixos amb collars diferents?

dimecres, 18 de març del 2009

ELS ANYS NO HAN PASSAT

Avui, en alguns moments he tingut la sensació que els anys no havien passat i que la plaça de la Universitat o els jardins del Palau Robert formaven part de l'escenari d'un reportatge clandestí de la dècada dels seixanta o dels setanta.

Els que un o altre cop hem hagut de córrer davant una mena de gladiadors amb porra crèiem que això ja s'havia acabat i que, si més no, els mètodes en democràcia havien de ser diferents.

Increïble la desproporció exagerada de les càrregues policials que ens ha fet veure que encara hi ha moltes coses que arreglar i moltes coses per les quals lluitar.

dimarts, 17 de març del 2009

MARIA-MERCÈ MARÇAL: BRUIXA DE DOL (2)


El darrer poema de Bruixa de dol és el titulat 8 de març i el seu sentit és inequívoc.

Podem observar que està introduïda per una divisa força eloqüent:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

La lluna de nou; l’element simbòlic per excel·lència del femení. Totes les dones alçaran les mans i faran el signe de la dona per tal d’obrir un espai en aquest món patriarcal tancat per al gènere femení.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

La bruixa, la lluna, la nit... Les dones, hereves de totes les dones transgressores simbolitzades per l’element simbòlic de la bruixa, subvertiran la història; subvertiran el patriarcat que les ha relegat a una situació d’invisibilitat i, amb la subversió arribarà la llibertat.

dilluns, 16 de març del 2009

MARIA_MERCÈ MARÇAL: BRUIXA DE DOL (1)

Aquest és el segon poemari de Maria-Mercè Marçal que se centra més en el tema dona. Cal crear un nou univers simbòlic. Noves maneres de dir. Modelar sentits diferents per a les paraules ja existents. Cercar metàfores distintes.

Ja no m'enartes, sol,
vaixell salvat de l'ombra,
que és l'ombra qui m'ha pres.
El cranc d'aquestcrepuscle
se m'ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.

Igual que a Cau de llunes, la lluna segueix sent un símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

En aquest poemari apareix un nou element carregat de simbologia: la bruixa.

La bruixa, encarnadora d’un poder ocult, monstruós, postergat socialment en el terreny del malefici i del perill. La bruixa com a representant de la marginalitat i de la història negada, de la llengua abolida. La bruixa sota la imatge del dol a causa de la llarga història de repressions que ha patit. La bruixa, símbol d’un model determinat de dona, el de la dona transgressora.

Marçal, però, entén el feminisme com un aliança entre tots les dones i així ens ho exemplifica en el món simbòlic de les bruixes i les fades:


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

diumenge, 15 de març del 2009

MARIA-MERCÈ MARÇAL: CAU DE LLUNES



A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta divisa del seu primer llibre Cau de llunes representa una autèntica definició de la poeta. El jo poètic pren la veu en nom de molts de les seves companyes que estan marcades per una triple opressió i, alhora, per un sentiment triple de rebel·lia. Uns quants anys després, quan va aplegar la seva obra poètica en un sol volum, el títol del recull retornava de nou a aquesta joc triple de contraris que quedava resumit en la dicotomia opressió-rebel·lió. Llengua abolida, -el títol- feia al·lusió a aquesta veu femenina, la veu de les dones que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la mateixa manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de les nacions sense estat.

La seva primera declaració d’intencions és clara: cal subvertir l’ordre dominant. Marçal ens comunica una realitat molt evident: ningú no ha escollit viure en una o altra opressió; ens ha vingut donada per raons d’una herència impossible de controlar. Això, però, no és el més important; el que de veritat importa és tenir consciència de la pròpia situació i assumir-la, com un primer pas per tal de subvertir-la. Marçal assumeix plenament la seva condició (que fa extensiva a altres dones) i d’aquest procés en fa un element de rebel·lió.

En aquesta primera divisa la poeta subverteix també el llenguatge mitjançant una poderosa eina: la ironia. D’aquesta manera llença el seu primer dard enverinat per tal de denunciar el llenguatge i la cultura fal·locèntrica imperant. Els seus versos són una paròdia en veu femenina de l’acció de gràcies de la tradició jueva que agraeix a Déu “el fet de ser home, de pertànyer al poble escollit, i haver nascut lliure i no esclau”.