Bocairent... la Vall d'Albaida... País Valencià... Països Catalans... 12 d'agost de 2007...
Un sotrac durant les vacances. Ha mort Lluís Maria Xirinachs...
Mentre el Sr. Montilla, actual president de la Generalitat, defensa l'actuació del govern de Madrid pel que fa a les inversions a Catalunya, recordo la figura d'en Xirinachs... Veig encara el seu rostre serè, impassible davant de la presó Model de Barcelona, dotze hores cada dia durant prop de dos anys, fins que no es va aprovar la llei d'amnistia.
Mentre els clients d'Endesa denuncien que no poden fer reclamacions en català, recordo l'any 1977, quan duia al meu cotxe un adhesiu amb el rostre del lluitador antifranquista. Llavors es presentava com a senador independent per Barcelona i va sortir escollit amb més de mig milió de vots.
Mentre la premsa internacional es fa ressò del gran col·lapse que pateix Barcelona, recordo la figura del llavors senador Xirinachs, dempeus, rígid, amb un posat digne, al bell mig d'un hemicle amb tota la resta de polítics asseguts. Com una mena de metàfora, ell continuava dempeus, continuava la lluita, mentre altres semblaven haver arribat al seu objectiu: escalfar cadires.
Mentre els empresaris es queixen que les diferents obres s'allarguen massa i anuncien més i immediats col·lapses, recordo un Xirinachs ja més cansat, un Xirinachs ja malalt, de nou, però, dempeus, aquesta vegada davant de la Generalitat per demanar la independència del seu i nostre país: els Països Catalans.
Mentre els nostres actuals polítics i governants, des del seu lloc d'estiueig, potser en pantaló curt i prenent una cervesa, es desfaran en elogis sobre la persona i la personalitat d'en Xirinachs... Mentre el país se'ns enfonsa cada dia una miqueta més... Mentre la llengua pateix i gairebé ningú parla ja de Països Catalans... la veu d'en Lluís Maria Xirinachs ens recordarà una i altra vegada que "he viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa."
Bocairent... la Vall d'Albaida... País Valencià... Des d'aquest racó dels seus i nostres Països Catalans, des d'aquest petit poble de la nostra nació, les seves darreres paraules m'esperonen a continuar la lluita:
"Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi."
Xirinachs: continuarem dempeus!
