SOM A L'ALBADA...

El vídeo i el so tenen poca qualitat, però la interpretació continua esgarrifant-nos...

Aquí en teniu la lletra:

Cant de la muixeranga

Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar.

Som a l’albada
i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.

Som a l’albada
i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.

Des de l’hivern
mouen els brots
que l’arbre cobriran de flor.

Des de les serres
a la mar i a les estreles,
un país ardent
engendrarà
l’enyorada llibertat.

Des de la història
ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d’endreçar
i portar a l’avenir.

Poble menut,
harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.

L’aire està moguent per la
llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.

I si voleu fer una passejada per les lletres del darrer treball de El Tall, Vergonya, cavallers, vergonya, cliqueu aquí.

CATALUNYA DECIDEIX!

Fa uns dies que s'ha posat en marxa la primera consulta sobre la independència de Catalunya convocada en una xarxa social. El grup Catalunya decideix al Facebook ha engegat una consulta sense cap mena de restricció en la procedència dels votants; l'únic condicionat és que només es pot efectuar un únic vot per usuari. A dia d'avui, prop de 40.000 usuaris ja han exercit el seu vot. La majoria s'inclina pel sí (prop de 33.000).

Us animem a participar-hi i a difondre aquest espai del Facebook. Qualsevol iniciativa és bona per tirar endavant el projecte d'aconseguir un Estat propi per al nostre país.

SOM ELS BONS I GUANYAREM

"Aquesta és la meva darrera columna a l'AVUI, no pas per voluntat pròpia sinó perquè el director Carles Flo ha decidit acabar amb ella."

Així comença el que és el darrer article de Salvador Sostres a l’AVUI. Demà, dijous, ja no col·laborarà en aquest diari que, de la mà de Vicent Sanchis, li va obrir les portes el 16 de juliol de 2001. Fa, doncs, més de 8 anys. "Clausurar 8 anys i mig així de sobte no és fàcil ni agradable," escriu en el seu comiat.

La seva columna, Llir entre cards, no ha deixat mai indiferent a ningú. S’hi podia estar d’acord i celebrar efusivament cada ratlla de les que escrivia. S’hi podia estar totalment en contra i ofendre’s, escandalitzar-se i indignar-se a mesura que s’avançava en la lectura. El que mai ens podia passar quan el llegíem és que romanguéssim indiferents.

Polèmic i polemista; agressiu, mordaç, provocador… però també conseqüent, lleial i incombustible.

He de confessar que, malgrat que en alguna comptada ocasió he format part de la llarga llista d’ofesos o escandalitzats, sempre, després dels titulars de primera pàgina, començava a llegir el diari per la seva columna. Formo part, doncs, d’aquells a qui dirigeix un dels seus agraïments. D’aquells als que "encara que no ens coneguem, hem fet junts aquest camí des del principi fins al final."

M’ho he passat molt bé llegint-te, Salvador. Quan obri l’AVUI, segur que et trobaré a faltar. Sé, però, que continuaràs escrivint en el teu bloc i procuraré fer-hi cap, sovint. De moment, em quedo amb les teves darreres paraules a l’AVUI que, si m’ho permets, faré també meves:

"En fi, algun dia havia d'arribar l'adéu. Ha estat un honor, he procurat escriure amb honor i jugar-me la pell fins a l'última coma per les persones i les coses que estimo i en què crec. Això no és una rendició. Queda molt per fer. Som els bons i guanyarem.

"

SOBRE CAL PARLAR DE LLENGUA...

Malgrat la boira, el bloc d'en David Vila i Ros, dedica un espai a parlar del darrer programa de CAL Parlar de Llengua.

Entre altres coses diu: "L’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure."

Podeu llegir-lo aquí.

QUI TEM LAPORTA?

L'actual president del F.C. Barcelona, el senyor Joan Laporta, deixarà el càrrec amb uns resultats que ningú, objectivament, dubtaria de qualificar com els millors de la història del club. Des del punt de vista esportiu, a l’espera del que pugui succeir enguany: tres lligues i dues Champions, a més d’una copa del Rei i un llarg etcètera de copes de menys relleu. Sense oblidar l’espectacle: un joc apassionant que fa les delícies dels espectadors i que desperta elogis i enveges arreu del món.

Des del vessant econòmic: la facturació i els beneficis del club han augmentat i també ho ha fet el nombre de socis i de simpatitzants del club. Hi ha un projecte de reforma de l’estadi que, una vegada solucionats els entrebancs i els pals a les rodes que se li col•loquen, convertirà el Camp Nou en un estadi del segle XXI.

Des del punt de vista social, el club ha retornat a les seves arrels de catalanitat, aquelles que mai hauria d'haver perdut, però que, en certs moments, van arribar a difuminar-se. La Fundació del club que, fins que Laporta va irrompre amb la seva Junta tenia una activitat reduïda, ha multiplicat les seves accions. Així, ha posat en marxa els XICS, centres extraescolars en diversos continents en els quals s’ofereix reforç escolar, assistència sanitària, suport psicosocial i accés a l’esport i el lleure als infants més vulnerables, i es vetlla també per l’equitat de gènere. Les JES (Jornades d’Esport Solidari), un programa que té com a objectiu la formació d’educadors en la utilització de l’esport com a eina educativa i d’integració social. Ha reforçat els seus vincles amb l’ONU a través de convenis amb la Unicef, la UNESCO (sensibilitzar sobre el paper de l’educació i l’esport en el desenvolupament i benestar dels joves) i UNHCR/ACNUR (programes en camps de refugiats d’arreu del món).

En un altre ordre de coses, no cal dir que els Boixos Nois són gairebé història passada. Mentre tots els clubs del món pateixen les actuacions d’aquests grups feixistes que s’emparen en el futbol per mostrar les seva part més violenta, el F.C. Barcelona, amb Laporta al capdavant, s’hi va enfrontar directament i ha aconseguit, no sense problemes, eradicar-los pràcticament del Camp Nou.

Davant d’aquest currículum que firmarien sense dubtar-ho tots els presidents de clubs de futbol, s’alcen contínuament les veus que qüestionen la figura de Laporta. El arguments que utilitzen són diversos i variats i canvien segons l’època. Normalment se centren sempre en la personalitat del president: egocèntric, engreït, prepotent... són algunes de les floretes amb què solen obsequiar-lo els seus detractors. Darrerament, l’argument més utilitzat és aquell que ens parla d’un Laporta que manipula i utilitza el Barça per preparar-se un lloc en la seva futura carrera política. Aquest argument ve sovint acompanyat de les crítiques que se li fan pel fet de parlar obertament de catalanitat, sense subterfugis de cap mena, i de voler per al seu país un futur de normalitat lingüística, cultural i també política i nacional; és a dir, la independència.

Alguns periodistes i determinada premsa, així com uns quants intel•lectuals i bastants tertulians habituals del país; sense oblidar, és clar, tota la “Brunete mediàtica” d’arreu de les Espanyes, obvien i obliden tots els aspectes positius (que són molts) de “l’era Laporta” i se centren a remarcar i magnificar tot allò que els pot servir per enverinar el dard que, en forma de crítica o comentari, llençaran després contra la seva persona.

Em pregunto... qui tem Laporta?