L’any 1964 va aparèixer un llibre que va causar impacte: Els altres catalans. L’obra, un estudi sociològic, en feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Viuen una situació ambigua, d’indefinició; viuen desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Viuen, també, molts d’ells en situacions de marginalitat econòmica i social. L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el cultural, social i polític. Malgrat que l’autor no considerava ni important ni transcendental el tema de la llengua si que deia coses com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”
El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que es preocupaven per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del tot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?
Avui, en Paco Candel, ja no hi és. Malgrat la seva obra periodística i narrativa posterior (més de 50 llibres) sempre serà l’autor de Els altres catalans. Ha mort als 82 anys en un país al qual el van obligar a emigrar i que ell va acabar fent seu. Sempre ens quedarà el seu missatge: “si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”
Mentre que els que tenen por de la llengua, perquè saben que darrere hi ha també l'esperit, preparen la seva estratègia per acabar amb la immersió lingüística, una de les poques eines amb cara i ulls del procés de normalització, mentre ells s'esmolen les ungles, el president de la Generalitat, senyor José Montilla, feia mans i mànigues en un programa de TV1 per tal de sortir-se de preguntes relacionades amb el doble càrrec de la seva esposa o el perquè, un socialista com ell que no es cansa de cantar-nos les excel·lències de l'escola pública, porta els seus fills a l'escola privada. Per cert... si la Catalunya real és la que estava representada pel públic preguntaire, estem ben arreglats!
