divendres, 18 d’abril del 2008

PARLEM DE LLENGUA (i III)


Però en aquest capítol de responsables no podem oblidar-nos de nosaltres mateixos, el ciutadans catalanoparlants. Carregats de complexos i de pors contribuïm en gran manera a fer del català una llengua supèrflua, a fer del català una llengua que no és necessària per a viure a Catalunya. Contínuament, diàriament, renunciem a parlar la nostra llengua i, en alguns casos, arribem a disculpar-nos pel fet d’utilitzar-la. Vivim un procés de servilitat constant en matèria de llengua.

Per exemple, la nova immigració o els estrangers que ens visiten. Quants catalanoparlants se’ls adrecen directament en català? Quants, encara que vegin que els entenen, mantenen la llengua durant la conversa? Què pot pensar, doncs, el nostre interlocutor? Doncs que la llengua útil, la llengua de prestigi, la llengua necessària i imprescindible per viure al país no és el català, ja que els mateixos parlants canvien de llengua. La llengua veritablement útil i pràctica per desenvolupar-se en totes les activitats és el castellà.

No em vull allargar més... si de cas ja aniran sortint coses durant la xerrada... Només dir-vos que, de cara al futur de la llengua, no hem de ser ni optimistes, ni pessimistes. Com deia el sociolingüista Jordi Sedó: “les dues actituds no condueixen a res positiu. Uns i altres i per diferents motius acaben inhibint-se, acaben sent passius davant de la situació de la llengua..”

Cal, doncs, ser realistes i analitzar detingudament la situació. Cal desacomplexar-se i eliminar les pors pel que fa a l’ús de la llengua. Cal voluntat i exigència, per a nosaltres mateixos i per als nostres governants i cal que aprenguem a fer-nos respectar com a catalanoparlants.