dijous, 28 de febrer del 2008

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XXI)...0 L'AIGUA PERDUDA

Esvorancs....i fuites.

Ja sabem que la culpa de tot la tenim nosaltres, els ciutadans. Culpables d’incivisme, culpables d’imprudència quan conduïm, culpables de córrer massa amb el cotxe, culpables de no utilitzar l’esplèndida xarxa de transports públics de què disposem; culpables de no anar en bicicleta a treballar; culpables de fumar; culpables de beure; culpables d’educar malament els nostres fills; culpables de malgastar; culpables de no reciclar; culpables de deixar perdre el català; culpables de voler ser independents; culpables de no creure els nostres polítics; culpables de no anar a votar... i, evidentment, culpables de malbaratar un recurs tant imprescindible com és l’aigua.

Ens han ficat tan endins el sentiment de culpa que ens ho hem arribat a creure i, com si d’una penitència i redempció es tractés, ens llancem a fer cas de totes les campanyes i a obeir cegament totes les recomanacions amb què els pares –i mares- protectors del poble ens bombardegen un dia sí i un altre també.
Deprimits, doncs, acabem reciclant, anem en bicicleta, no fumem, no bevem, no passem de 80, estalviem aigua de les mil maneres possibles... i, oh, sorpresa!, ara ens arriba una notícia que ens alleugereix aquest feixuc sentiment de culpabilitat que arrosseguem: resulta que una canonada d’aigua que travessa Badalona té un fuita des de fa tres anys i continuarà així, pel cap baix, un any més. L’Ajuntament de Badalona i la Generalitat durant aquests anys s’han dedicat a acusar-se mútuament i poca cosa més. El cabal d’aigua que es perd diàriament és de 430.000 litres diaris, segons l’Ajuntament i de 216.000 segons la Generalitat. Sembla el mateix ball de xifres que es dóna a les manifestacions populars. De moment, pel que sembla, la Guàrdia Urbana no ha donat cap xifra al respecte.

430.000 litres diaris representen, en el tres anys que fa que dura la cosa, un total de 473 milions de litres llençats al mar. 473.000.000 de litres llençats!

I mentrestant, el ciutadà anònim, ja dependent del Prozak i del Tranquimazin, observa amb tristor com la planta del menjador se li va marcint perquè ja fa dies que no la rega com caldria.

El país se’ns escola a través dels esvorancs i de les fuites. Potser també n’acabarem sent nosaltres els culpables.