divendres, 1 de febrer del 2008

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVIII) O... LLENGUA I INDEPENDÈNCIA


Des de fa temps, anys diríem, (veieu article Bloc) que hi ha tot un corrent d’opinió que esmerça esforços a separar conceptes com llengua i identitat nacional, llengua i nacionalisme, llengua i independència. Els seus arguments –ben o mal intencionats- es basen en la realitat sociolingüística que vivim –o patim- els Països Catalans i en la idea que una cosa és la llengua que parles i una altra el sentiment que puguis tenir de pertinença a un país. Diuen que pots sentir-te plenament català malgrat que la teva llengua, única i exclusiva, sigui el castellà (i jo n’hi afegiria qualsevol altre: amazig, àrab, romanès...). Que pots desitjar molt més poder econòmic, polític i de tot tipus per al teu país i, fins i tot, arribar a desitjar la independència dels Països Catalans sense saber un borrall de català o bé sabent-ne, però sense fer-lo servir. La independència es pot desitjar, diuen, per motius estrictament socials, econòmics, de millora de la qualitat de vida... i pontifiquen: no cal la llengua per voler la independència.

El col·lectiu “Els altres andalusos” ha escrit aquest article en què, després de exposar tota mena d’arguments a favor de la llengua catalana acaben afegint-se a aquest corrent d’opinió que comentàvem i demanant que fem independentisme en castellà. (I per què no, ens preguntem, en amazig, en àrab o en gallec?).

Senzillament preocupant. Quan acabarem entenent que el fet de voler ser independents és perquè ho volem tot en un mateix pac: més llibertats col·lectives i individuals; més justícia social; més igualtat d’oportunitats; millor qualitat de vida... i també normalitat lingüística i cultural, normalitat nacional.

Si voldríem la independència sense la llengua? Doncs, netament i clara: no.

De la mateixa manera que tampoc la voldríem sense cap altre dels continguts indispensables que hauria de reunir el full de ruta cap a la independència.