UNA LLENGUA MODERNA, ÀGIL, SENZILLA I... CORRECTA

Francesc Puigpelat escrivia abans-d'ahir un article a l'AVUI titulat "TV3 i el catanyol" en què, després de repassar lleugerament els problemes de "contaminació lingüística" que pateix el català, es preguntava si TV3 havia de cedir a les pressions de la "llengua del carrer" per tal de guanyar en audiència o si, pel contrari, calia que mantingués fermament una opció de llengua correcta.

Anem a pams...

U... És cert que el castellà, majoritàriament i, en menor proporció, altres llengües com l'anglès, "contaminen" perillosament la llengua catalana d'expressions totalment alienes. És el que ja fa temps que es coneix amb el nom de "catanyol". Puigpelat en cita algunes i n'hi ha moltes més, entre elles, una de les més greus i que passa més desaperçabuda, l'omissió de pronoms febles; una de les assignatures pendents del president Montilla que, com molt bé diu l'articulista, els extermina en els seus discursos.

Cal, però, diferenciar clarament entre el català que es parla a Barcelona i la seva zona d'influència i el que podem sentir en altres racons dels Països Catalans. Malgrat que el "catanyol" avança en tots els fronts, és evident que el català es manté fort en moltes zones del domini lingüístic. Aquest és un error que patim sovint, el de prendre com a punts de referència les Àrees Metropolitanes (Barcelona, València, Palma de Mallorca...) que són importantíssims, però ´la situació dels quals no és extrapolable a la resta de territori.

Dos... No ens hauríem ni de plantejar la possibilitat que TV3 incorporés aquest "catanyol" com a registre estàndard de les seves emissions. !Què carai ens passa als catalans que ens plantegem qüestions sobre la pròpia llengua que mai cap ciutadà d'un país normal no tindria en compte i, per descomptat, molt menys encara els usuaris de la llengua castellana! Com podem arribar ni tan sols a plantejar-nos la possibilitat de preferir el "catanyol" al català correcte per tal d'obtenir més audiència televisiva (cosa d'altra banda força dubtosa).

Tres... Totalment en contra dels plantejaments finals fa Puigpelat en el seu article. Escriu erl periodista: "I aquí arribem al dilema de TV3. 1. Si s’entesta en el purisme, perdrà audiència, perquè una cadena de televisió amb un 20% de share (comptant-hi el 33) no pot modelar la llengua d’un país. 2. Si cedeix al catanyol, contribuirà a la linguofàgia i, en definitiva, a la desaparició del català. Triar no és fàcil. No m’agradaria ser a la pell de la Mònica Terribas."

Primera relliscada... el mot "purisme" per designar l'actitud dels catalanoparlants que procurem fer servir un català correcte i adequat en tot moment. Retornant als exemples del periodista... ¿Utilitzar els pronoms febles de manera adequada és ser "purista"? Expressions com "fa mala olor" o "no hi ha cap pilota" són expressions "puristes"? Potser és que ens "entestem en el purisme" quan fem servir expressions com "m'ha caigut" en comptes de "*se m'ha caigut"; "m'he adonat que..." per "*m'he donat compte que..." "està amb els braços plegats" per "*estar amb els braços creuats". O quan emprem el verb "purista" FER en les expressions següents extretes del més "pur" catanyol: "*donar una abraçada, un petó, un volt, una tombarella, una classe, vergonya, ràbia, llàstima, la impressió, la sensació..."

Segona relliscada... ¿Hem de "modelar" la llengua del país amb el "catanyol estàndard"? !Com es pot ni tan sols suggerir que la directora de TV3 s'ho hauria de plantejar!

L'adjectiu "purista" s'està fent servir cada vegada més, i de manera pejorativa, contra la gent que s'esforça per usar un català correcte. Una llengua correcta... i també, perquè en cap cas són ni han de ser elements excloents, una llengua moderna, àgil, senzilla i adaptada al registre més adequat per a cada moment i situació.

LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (2)

Que Joan Laporta és un president nacionalment compromès ho expliquen molt millor que jo aquests articulistes de prestigi:



Salvador Sostres, a l’AVUI que feia un repàs a qui o què hi havia darrere la moció de censura: “El que hi ha al fons d'aquesta moció és el mateix que hi ha en qualsevol elecció que se'ns planteja als catalans. Catalunya o Espanya. Laporta o Espanya.”



Víctor Alexandre que ens parla dels grups Godó i Prisa, principals impulsors del linxament mediàtic del president; de l’entramat que s’amaga darrere de l’Oriol Giralt: “És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país.” De com això no és un fet esportiu aïllat, sinó que forma part d’una teranyina més àmplia i tenebrosa: “Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme.” I tot per què?: “És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona.”



També és de Víctor Alexandre l’article titulat “L’odi a Laporta” que situa el cas com una metàfora de Catalunya: "No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l’exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant.[...] en el moment d’escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d’ell, però allò que més desitja l’espanyolisme és que plegui.”



Per acabar, una editorial recent de “Singular digital” titulat “De nou, legitimat” que es pregunta fins quan n’haurà de ser, de “legitimat”, el president i, de nou, es fa referència als veritables motius de la persecució a Laporta: “Algú que entén que encara hi hagi qui trobi que Laporta no està prou legitimat per continuar al capdavant del Barça? Doncs això existeix. La presidència d’una personalitat com la de Laporta (desacomplexadament catalanista i independent) fa nosa.”



La realitat, per a qui la vulgui veure, és aquesta: Laporta –i els seus companys de junta- molesten perquè són desacomplexadament catalanistes, encara més, perquè són obertament independentistes i això en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui de manera conscient o inconscient, és una postura i una actitud que han esdevingut anormals i, per tant, objectius a abatre.

LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (1)

Joan Laporta ha tornat a ser legitimat per continuar sent president del Barcelona fins al final del seu mandat, l’any 2010.

Laporta va superar el mes de juliol la moció de censura i ara la votació de compromissaris del Barça. Malgrat això, encara s’aixequen veus que intenten forçar la sortida del president... Per què? ¿Què s’amaga darrere d’aquesta mena de “clamor” antiLaporta que algú –o alguns- sembla voler escampar interessadament? ¿Tan dolenta i ineficaç ha estat la gestió de la directiva de Laporta perquè es produeixi aquest linxament mediàtic mai vist anteriorment? ¿Tan nefast ha estat el president que mereix aquests atacs que mai abans cap altre havia rebut?

Des del punt de vista econòmic la gestió de l’equip de Laporta es pot considerar molt bona (malgrat que alguns intenten desvirtuar-la sense cap mena d¡’argument sòlid). Ha eixugat el deute heretat de la gestió de l’anterior president i els ingressos actuals del club l’han situat en el tercer lloc de clubs que més ingressen.

Des del punt de vista esportiu no cal dir que l’èxit ha estat clamorós. Dues lligues consecutives i una copa d’Europa (la segona del Barça en tota la seva història) i un joc de meravella (amb l’excepció dels dos darrers anys) només comparable a l’època del Cruyff entrenador. ¿Qui no firmaria perquè cada cinc anys obtinguéssim els mateixos resultats esportius?

S’ha enfrontat institucionalment i fins i tot personalment amb els violents, amb els “Boixos nois” i ha aconseguit fer-los fora de l’estadi. Els qui durant aquests darrers anys hem pogut presenciar i patir de vegades l’actitud (i alguna cosa més) d’aquest grup parafeixista no agrairem mai prou a Laporta la seva decisió valenta i arriscada, ja que li ha comportat haver de patir situacions personals i familiars força delicades.

Laporta és independentista i aquest ha estat el seu principal problema. El Barça ha tornat amb ell al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional...

També la seva gestió ha tingut aspectes negatius, sobretot en l'aspecte esportiu durant els dos darrers anys, però aquests no poden ni comparar-se amb els que havien tingut els seus antecessors a la presidència.

Malgrat aquest balanç del tot positiu la persecució de Laporta ha estat fins i tot ferotge i, malauradament, sembla que els seus perseguidors encara no l'han donada per acabada, sobretot si, en un futur pròxim, la pilota no vol o no pot entrar.

EL CEL QUADRIBARRAT

No conec l'Amadeu Casellas... De fet, no n'havia sentit parlar mai fins ara, quan l'home porta ja 63 dies de vaga de fam per demanar el tercer grau penitenciari.

L'anarquista Amadeu Casellas és el pres més veterà del país. Va ingressar a presó per primera vegada el 1979, per robar a sucursals bancàries amb intimidació, i avui encara hi és. Ha iniciat la seva vaga de fam com a protesta per la seva situació penitenciària, perquè, segons sembla, el codi penal diu que les penes no poden superar els vint anys de presó i ell en porta gairebé trenta. Els jutges argueixen que no li poden concedir el tercer grau perquè hi ha un risc evident de fuga.

No conec l'Amadeu Casellas i segurament tampoc no compartim les mateixes idees ni tenim la mateixa ideologia. Trenta anys de privació de llibertat, però, són molts anys i seixanta-tres dies de vaga de fam són molts dies. Darrere de cada pres hi ha una història i l'Amadeu també té la seva. Una història que et fa dubtar sobre els veritables motius que impedeixen que pugui gaudir de la mica de llibertat que significa el tercer grau penitenciari. Una història que es pot seguir mínimament a través de les entrevistes que va publicar l'any 2001 "El 9 nou", o la de "La Vanguardia" de l'any 2004.

Nosaltres, però, des de la nostra vida en llibertat fem com diu el bloc "Des de la finestra": Pleguem la pancarta, anem a dinar... et deixem sol. La vida fàcil continua.

"VICKY, CRISTINA, BARCELONA" I LA NORMALITAT

La normalitat s'apropa... però renoi, com costa!

Fa uns mesos, Jaume Roures va anunciar que "Vicky Cristina Barcelona", el darrer film de Woody Allen, s'estrenaria només en versió original i doblat al català. La notícia de seguida va aixecar les queixes del ancionalisme espanyolt, tan actiu com sempre, i els seus servidors mediàtics van engegar una de les seves habituals campanyes contra la "injustícia del nacionalisme català" que fins i tot s'atrevia a estrenar pel·lícules només en la llengua del país. Alberto Fernándes Díaz, del Partit Popular, deia coses com aquesta: "aunque paguemos los impuestos en euros, nos expresamos en catalán y castellano, por eso es necesario garantizar la libertad y la pluralidad de las dos lenguas".

Finalment, s'ha hagut de claudicar i, tal com anunciava ahir a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) el director de Mediapro, Jaume Roures, la pel·lícula es podrà veure també en llengua castellana als cinemes de catalans. El que sembla, però, una derrota, caldria veure-ho com una victòria i un apropament a la normalitat.

Malgrat haver hagut de cedir, el resultat és extraordinàriament bo i ja voldríem el mateix per a tots els films que es projectessin a Catalunya. Es distibuiran 60 cintes, de les quals 5 seran en anglès, 5 més en castellà i la resta, 50 cintes, seran en llengua catalana.

Roures ho ha deixat molt clar en la seva intervenció a la UCE: "La reacció que hi ha hagut des d’alguns sectors és la demostració de la por que fa la normalitat. El fet que a Catalunya s'estrenés una pel·lícula que parla de Catalunya en català, forma part de la normalitat, però fa molta por, perquè llavors caurien els tabús que la gent no vol veure cinema en català, perquè no interessa, perquè la llengua és una barrera”.