PREMIS JOAN COROMINES 2009. FOTOGRAFIES

Ahir, 24 d'abril, va tenir lloc l'acte de lliurament dels VIII Premis Joan Coromines a l'Espai Jove del barri de Gràcia a Barcelona.

Davant d'un nombrós públic, es van anar lliurant els diferents guardons a les persones i entitats premiades enguany.

Per ordre de fotografia, podeu veure, el President del nucli de la CAL de Gràcia inaugurant l'acte i, després, els diferents guardonats: Antoni Canu, Centre de Recursos Montesori, Llibreria Ona, Club Súper3, Cavall Fort i Vicenç Partal. Posteriorment podem veure una imatge de Víctor Alexandre que va serl'encarregat de fer la conferència habitual dels premis. La darrera fotografia és una imatge de la primera fila de la sala amb tots els premiats.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (5)

Passem per alt, de moment, les 102 paraules que van encendre totes les alarmes i van esverar molta gent.

Seguim endavant i reflexionem sobre els 171 mots que les segueixen.

¿Per què, ens hauríem de preguntar, una força independentista hauria de donar suport a un govern que no avança vers la sobirania? Sí, ja sé que hi ha tots aquests eufemismes que s’han hagut d’inventar de manera ràpida i apressada. Entre els més destacables aquell que ens parla d’un patriotisme social o aquell altre que ens diu que estem provocant una pluja fina.

Cal no amagar les pròpies idees (si és que encara perduren) i dir les coses pel seu nom. Cal fer fora aquest doble llenguatge que alguns independentistes propers al “patriotisme social” fan servir. Davant dels militants i dels simpatitzants, en els mitjans de difusió de consum intern del partit, utilitzen les paraules i les construccions semàntiques que fa anys (com corre el temps!) feien servir de manera habitual. Tremoleu però quan es posen la corbata... Com per art de màgia lingüística ni els mots, ni el lèxic, ni l’entonació, ni el llenguatge no verbal és el mateix.

La classe política hauria d’estar al servei del ciutadà. Això és el valor que se li suposa. El país, el benestar de la gent que el compon, els seus drets humans, en els quals cal incloure els nacionals, lingüístics i culturals, han de ser el primer objectiu d’una persona que es dediqui a la política.
Sabem, però, que aquesta obligació ben sovint no es compleix i que hi ha persones en el món de la política que són corruptes. Més greu encara, però; hi ha persones que, sense arribar a ser corruptes, cauen en aquest parany agredolça que representa el poder. Aquest poder els fa anteposar altres interessos per davant d’aquells que haurien de ser prioritaris.

Si cap polític hauria de tenir aquest comportament, un que treballi per la sobirania, per la independència del seu país ha de ser , si cal, encara més estricte en el seu comportament institucional.

En la teoria democràtica, un poble pot castigar els representants polítics que hagin actuat de manera inadequada. Això, però, queda difuminat en el món de la teoria, ja que votem llistes tancades i si volem repudiar algú en particular haurem de repudiar la llista sencera.

Semblaria del tot lògic, doncs, que a l’hora d’emetre el nostre vot, poguéssim decidir entre un o altre candidat en unes llistes completament obertes. Això, però, només es pot aconseguir amb una nova llei electoral que, malgrat ser una qüestió prioritària, legislatura darrere legislatura es va deixant de banda.

Aquestes reflexions ja s’acaben... Ens resten només 91 paraules de Patriotisme i dignitat

FLAMENC CATALÀ I RUMBA HISTÒRICA

Demà, 25 d'abril, a partir de les 19.30 h, un recorregut audivosual a l'entorn del món del flamenc català i de la rumba històrica.

Ens veurem al Centre Cultural L'Avenç, C. Àngel Guimerà, 27-29 d'Esplugues de Llobregat.

No t`ho perdis!

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (4)

Catalanisme polític... Autonomisme... Federalisme...
Fem pedagogia...
Patriotisme social...
Catalanisme d’esquerres...

Pluja fina...

Al llarg dels anys (o dels segles) des de Catalunya ens hem esforçat perquè ens “entenguessin”. Els grups polítics de torn han maldat per fer “pedagogia” a les Espanyes perquè –deien- la marginació absoluta que des de fa segles patim com a país era deguda a la desconeixença.

Durant anys i anys des de Cambó a Jordi Pujol, des de Macià i Companys fins a Carod Rovira, els nostres polítics han traçat un full de ruta basat sempre en el pactisme. A l’empar de diferents sigles i de diferents qualificatius, tots s’han esforçat fins a l’extenuació a dialogar amb el govern espanyol de torn. Tots en major o menor grau s’han vist obligats a acceptar el que els polítics “de la Meseta” decidien que ens “tocava”.

Ha quedat més que demostrat que Espanya només ens vol si acceptem la renúncia d’allò que som. Espanya només ens accepta si fem del català una llengua “domèstiques”. Espanya només ens accepta si acceptem formar part d’un cos nacional que ens estrany totalment aliè, més enllà d’una història de mal veïnatge, de guerres, traïcions i opressions continuades.

El nostre horitzó polític no pot ser el de dedicar-nos a fer governable l’Estat espanyol; a fer que una Espanya que no ens vol es faci més gran, més dinàmica, més rica amb bona part de la riquesa que generem des dels Països Catalans.

Digueu-li com vulgueu: autodeterminació, sobirania, independència... Només ens cal un objectiu clar i, més encara, un full de ruta per arribar-hi.

Tot el que es desprèn de les 417 paraules de Patriotisme i dignitat, no es troba gaire lluny d’aquestes altres:

Si fem una mirada a la nostra història contemporània, de tot el segle XX ençà, podria semblar com si el catalanisme, com a moviment polític, en realitat no tingués sentit en ell mateix, sinó en la mesura que intervé en l'escena espanyola com a element modernitzador i democratitzador de l'Estat, esdevenint així molt més un matís que una idea, una branca que un tronc, un apèndix que no pas un cos sencer. L'objectiu, doncs, d'aquest catalanisme ha estat -i continua sent- actuar com un complement positiu d'Espanya, procurant, això sí, obtenir-ne beneficis per a Catalunya, des de la influència que, a Madrid, pugui exercir-se amb un grapat de diputats catalans, en particular quan el partit espanyol al govern no disposa d'una majoria suficient que li asseguri tranquil·litat i estabilitat. S’ha dit que no hi ha altre raó, altre sentit i altre objectiu per al catalanisme que no sigui actuar com a factor regenerador d'Espanya.

Al costat d'aquest catalanisme col·laboracionista, subordinat, dependent, que surt de Catalunya, però que s'acaba a Espanya, n'hi ha hagut sempre un altre. Potser hi ha estat en un format latent, minoritari, sense gaire ressò públic, però no per això ha estat menys real i, sobretot, menys catalanista. Aquest catalanisme nacional no es considera cap variant d'Espanya, cap part d'altre país que no sigui ell mateix, ja que té sentit per ell mateix.

El primer catalanisme pot definir-se autonomista, federalista o confederalista o, més ambiguament, nacionalista, però no es planteja cap futur per a la nació catalana sense Espanya, fora d'ella o al marge del seu poder polític. Però, sincerament, estic convençut que és ja un model esgotat, que pertany al passat, perquè és incapaç de trobar solucions als grans problemes de la Catalunya d'avui i satisfacció plena per a tants projectes col·lectius com hi ha empresos pensant en el demà.

Amb Espanya no hi ha res a fer i aquest país té prou sentit per ser interlocutor directe amb Europa i el món. El catalanisme històric no ha anat més enllà del primer vers de l'Oda a Espanya de Joan Maragall, aquell que s'encalla en l'Escolta, Espanya, una vegada i una altra. El catalanisme nacional de les noves generacions ja s'ha llegit tot el poema i ha arribat al darrer vers: Adéu, Espanya!

És potser un article antic de Joan Carretero? Potser d'algú de les CUP?

Doncs no, res de res. Aquestes paraules (377) estan extretes d’un article de Josep-Lluís Carod Rovira de 29 de desembre de 2004.

Han passat prop de cinc anys.

Que cadascú reflexioni i n’extregui les seves pròpies conclusions.

25 D'ABRIL: EL FLAMENC I LA RUMBA HISTÒRICA

TIC de l'Esplugua Viva, L'Avenç i la CAL d'Esplugues et conviden a l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 25 d'abril, a partir de les 19.30 h, al Centre Cultural l'Avenç.

Clica damunt la imatge, o aquí, per veure tota la informació.

T'hi esperem!

SANT JORDI

Enguany, que una rojor de llum i sang

de clariana als cims més alts s'augura,

el corser és més lleuger, subtil i blanc:

li ha nascut una ala a cada flanc

i, de brunzent que va, ni s'afigura.

Enguany ha renillat més fort que mai,

que ja pressent la fi que li arriba

dels camins sense terme de l'espai:

que en aquells cims d'aquella llum aspriva

haurà l'etern repòs que no hagué maien

un ferm monument de roca viva.

Sant Jordi, preneu els esperons,

som el jovent que ve al vostre darrera,

ens sentim cavallers i ens adelera

perdre'ns amb vós endins els horitzons

dalt del corser de nostres passions.

Ventura Gassol

LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA: EL GENERAL MORAGUES

Demà, 23 d'abril, dia de Sant Jordi, ETV Llobregat emetrà, a les 22 h, el programa La Clau de la nostra història que tractarà sobre la figura del general i patriota català Josep Moragues.

Quan parlem de l’11 de setembre, dins de l’imaginari popular se’ns presenta la figura del conseller en cap Rafael de Casanoves abraçat a la bandera de Santa Eulàlia. Segurament és la imatge més coneguda del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió que va acabar amb les llibertats catalanes.

Sovint, però, oblidem una altra figura importantíssima dins d’aquesta guerra. Un home que no era de llinatge noble, però que que va arribar ser el militar català de més alta graduació i que, com a escarment per a tots els catalans, va ser objecte de la més dura repressió per part del govern de Felip V.

Josep Moragues formava part del grup anomenat Els Vigatans que, durant els anys 1713 al 1715 van patir una ferotge persecució i repressió. Van ser executats cinc dels nou alts comandamens del grup, entre ells, Bac de Roda i el mateix general Moragues.

Josep Moragues va ser jutjat, torturat i executat el 27 de maig de 1715. Se li retiren públicament tots els honors militars, se'l descalça i se'l vesteix amb una camisa de penitent. És arrossegat per un cavall a través dels carrers de Barcelona fins arribar al patíbul on és degollat, decapitat i esquarterat. El seu cap, com a escarni, va ser exposat en una gàbia de ferro que es va penjar a la Porta del Mar de la muralla de Barcelona, amb una inscripció que deia:

Josep Moragues, per haver comès el crim d’una rebel lió contumaç, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, va ser pres i executat per la justícia.

Malgrat els precs de la seva vídua, la gàbia hi romangué dotze anys.

Tindrem com a convidats:

Àngel Casals. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona.

Jordi Cañameras. Professor d’Història de L’IES OLORDA de Sant Feliu de Llobregat.

Josep Catà. Professor d'Història. Des de 1993 s’ha dedicat a la investigació sobre els segles XVII i XVIII a Catalunya i ha publicat nombrosos treballs. Entre ells, el llibre Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736).

El programa es podrà veure en redifusió.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (3)

Quina és la situació política que es viu actualment al país?

Quin és el grau de desafecció dels ciutadans envers els seus representants polítics?

Per què estan proliferant des de la societat civil les plataformes independentistes?

Aquests són els tres interrogants bàsics que, en 166 paraules més, es planteja l’article Patriotisme i dignitat.

El ciutadà en general i l’independentista en particular està esgotat, políticament parlant, de tanta frase buida de contingut, de tanta informalitat, de tanta barra política que els seus representants esgrimeixen de manera contínua. Aquesta actuació, allunyada de la ciutadania, està provocada per l’encegament que els provoca la seva petita parcel·la de poder i que els arriba a fer creure que actuen de manera correcta.

Cada vegada es fa més difícil confiar en els nostres polítics. En alguns ja no hi confiàvem gaire, però altres havien aconseguit despertat en tots nosaltres un element indispensable per generar confiança: la il·lusió i l’esperança. Aquests sentiments s’han vist traïts i així ho demostra el creixement de l’abstenció electoral que sembla ser l’únic índex que augmenta de manera contínua.

També són signes d’aquest cansament, d’aquesta falta de confiança i d’il·lusió, la davallada soferta per ERC en les darreres eleccions o el fort creixement experimentat pels corrents crítics dins del propi partit.

Més encara; l’independentista, cansat i desil·lusionat, cerca altres mitjans on poder renovar aquells sentiments que el feien viure el dia a dia amb més ganes de treballar per un futur, que també veien com més real i proper. D’aquí prové la creació de xarxes, plataformes, grups, entitats que, en un nombre molt elevat i veient la manca de reacció dels partits polítics que haurien de representar-los, intenten fer-ne un paper substitutori.

És bona per al país aquestas proliferació de col·lectius? En principi sí, perquè canalitzen les inquietuds de molta gent; a la llarga no, perquè si algú ha de portar la independència en aquest país seran les forces polítiques, serà el nostre Parlament.

Perquè si d’alguna cosa en podem estar ja convençuts és que només hi ha dos camins possibles per al nostre país: seguir com fins ara, amb tot el que això comporta de, en el millor dels casos, eterns estires i arronses, o bé optem per l’altra via, que no és altra que la de l’Estat propi.

I això és el contingut de les properes 403 paraules de Patriotisme i dignitat.

1.072 a 142 0... PATRIOTISME I DIGNITAT (2)

Les primeres 237 paraules de l'article Patriotisme i dignitat ens col·loquen en la situació actual i ens ajuden a fer una mica de memòria, cosa a la qual sembla que no estiguem gaire acostumats. Sovint oblidem perquè vam començar aquesta aventura d’un nou Estatut, perquè vam dir que sí al text que va sortir del Parlament i també perquè vam creure que calia votar no a aquell text passat pel “cepillo” (ribot en català) del socialista senyor Alfonso Guerra.

Sovint oblidem perquè molts de nosaltres ens vam apuntar a ERC...

Tres punts clau:

Primer: Liquidació del “deute històric” que, segons diuen, tenia l’Estat espanyol amb Andalusia. Total, 1.200 milions d’euros cap a les arques andaluses... i tot dins del termini prefixat.

Segon: La crisi sembla no existir per a signar un aval per un total de 9.000 milions d’euros per a una coneguda caixa d’estalvis presidida per un dirigent regional del PSOE. Tampoc sembla que hi hagi cap mena de crisi per augmentar l’aportació espanyola al Fons Monetari Internacional. 4.000 milions més que se’n van qui sap on...però segur que lluny de Catalunya.

Tercer: Els greuges a Catalunya són continus i augmenten dia a dia. Han passat... tres anys!! de l’aprovació de l’Estatut i, entre moltes altres coses que han anat succeint, no s’han produït traspassos tan importants com els dels aeroports de Barcelona, Reus i Girona; les rodalies de Renfe o les beques universitàries. A més, les contínues dilacions per resoldre el finançament no fan més que accentuar aquesta sensació de presa de pèl que pateix el país. Les xifres de les quals es parla arriben a ser fins i tot ridícules pel que necessita Catalunya.

A aquests tres punts clau, s’hi afegeix el sainet del Tribunal Constitucional, la decisió del qual s’ajorna i s’ajorna, amb el llançament paral·lel de globus sonda en forma de notícies perquè poc a poc ens anem preparant per al cop definitiu.

I el problema principal és que tot això s’està duent a terme amb la passivitat d’una classe política que sembla està aletargada i que, evidentment, no es troba a l’alçada de les circumstàncies i de les exigències i necessitats del país. Un país que s’enfonsa cada dia una miqueta més des del punt de vista econòmic, social, polític i nacional.

Uns per activa i altres per passiva són corresponsables de la política negociadora que s’està seguint i que fa que Catalunya perdi posicions, de manera lenta, però continuada, no només en relació als països més desenvolupats d’Europa, sinó fins i tot dins del mateix Estat espanyol.

Tot això ens porta a les 166 paraules següents...

1.072 a 142 0... PATRIOTISME I DIGNITAT (1)

Abans de començar...

Crec que un dels principals problemes que, de manera reiterada, ens autocreem els nacionalistes és el de la divisió. Aquest “autoproblema” s’aguditza encara més quan el traslladem a l’independentisme. La història del moviment independentista modern (que s’iniciaria amb la creació del PSAN, el 1968) es troba farcit d’escissions. Com deia aquell patriota: “d’escissió en escissió fins a la puresa total”. FNC, PSAN, PSAN-Provisonal, IPC, MDT, BEAN, N d’E, ERC i un llarg etcètera són sigles, moltes d’elles, producte d’aquest moviment ”escissionari” del qual semblen beure tots els que lluiten per la independència del nostre país.

Aquest "virus" de l'escissió sembla fins i tot afectar les plataformes que havien de ser més unitàries. Aquest és el cas de la Plataforma pel Dret a Decidir que, ha passat de ser una autèntic motor engrescador i mobilitzador, integrador d’un ampli espectre d’ideologies polítiques diverses, a “ beure” també d’aquesta beguda enverinada que és la divisió interna i, és clar, la consegüent escissió del moviment.

Abans de començar...

Com a independentista, no sóc gens partidari de la proliferació de partits, moviments, grups i grupets que tenen si més no el mateix objectiu: l’obtenció d’un Estat propi per al nostre país. Crec que no hauria de ser tan complicat aparcar diferències ideològiques per, a la manera de l’enyorada Assemblea de Catalunya, trobar tres, dos o simplement un punt d’unió que ens permeti avançar junts, en bloc, fins a l’assoliment de la plena sobirania.

Abans de començar...
Per això vaig creure en el seu moment en la Crida Nacional a ERC, aquell manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que proposaven que ERC aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquella ERC que va despertar il·lusions, va crear expectatives i va renovar esperances.

Volia deixar ben clara la meva posició abans d’intentar iniciar unes reflexions a l’entorn de l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat.

La publicació dissabte passat d’aquest article va disparar les alarmes interiors a ERC i des de llavors s’ha encetat un debat que, honradament crec, era la primera intenció del líder del moviment crític Reagrupament.cat.

Un article de 1.214 paraules (amb el word són fàcils de comptar!) de les quals només 142 (tornem´hi al registre del Word!) ens parlen veladament de la creació d’un nou moviment. Els eixos claus que han encès tots els llums vermells dins i fora d’ERC són aquestes paraules: “Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya [...]La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.”

Primer punt a destacar: parla de "candidatura d'ampli espectre" i fins i tot deixa la porta entreoberta per tal que sigui ERC la que la lideri.

Crec que massa gent només s’ha llegit aquestes 142 paraules i ha obviat la resta. Titulars dels diaris, converses de cafè i tertúlies de ràdio i televisió ho centren tot en una síntesi subjectiva d'aquests 142 mots.

Em proposo, doncs, deixar-les de banda i reflexionar, a mesura que el temps m’ho permeti, sobre les 1.072 restants.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: CATORZE POEMES, CATORZE CANÇONS

El passat 12 de març, dedicàvem el programa CAL Parlar de Llengua a fer un recorregut breu per la poesia de Maria Mercè Marçal. Des de llavors, que anem penjant tot un seguit d'articles que intenten aprofundir dins d'aquesta obra des de la perspectiva que la poeta li volia donar: la recerca constant d'una veu de dona.

Enguany, i de manera casual, la Fundació Maria-Mercè Marçal ha dut a terme una iniciativa molt especial: el disc "Maria-Mercè Marçal. Catorzepoemes, catorze cançons" que es repartirà gratuïtament per la diada deSant Jordi amb el diari Avui.

El disc inclou catorze poemes de Marçal, musicats i interpretats percantants de renom de diferents estils i generacions: Maria del Mar Bonet, Gerard Quintana, Marina Rossell, Guillermina Motta, Toti Soler, JabierMuguruza, Lídia Pujol, Txiki Berraondo i Anna Subirana, Teresa Rebull,Túrnez i Sesé, Sílvia Pérez Cruz, Marga Bufí, Mercè Serramalera i MariaCinta.La direcció artística a estat a càrrec del músic Enric Hernàez i la portada l'ha duta a terme l'artista Perejaume.

El resultat: un disc preciós i variat, ple de subtilitats i amb textos i música de la millor qualitat. Segur que us encantarà.

Reserveu, doncs, el vostre exemplar de l'Avui del dia 23.