MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (4)

Marçal va basar un dels seus poemes en una composició de la seva admirada poeta russa Anna Akhmàtova. Ambdues poetes prenen com a punt de partida un passatge bíblic: el de la dona de Lot que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrere.

El poema d’Akhmàtova, traduït per Marçal, acabava amb aquests versos:

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?

És res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà

la qui donà la vida només per un esguard.

Marçal recull el sentiment de la poeta russa per una dona, i el recrea com a símbol del silenci i l’oblit de la veu femenina al llarg de la història:

La rígida camisa de força de la sal

bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l'alba reverbera la història sense història.

El gest es perpetuagegantí i resplendent.

I en la duresa mineral impresa

fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,

la qui donà la vida només per un esguard?

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (3)

Marçal, en el poemari Raó del cos, tracta la sang del període menstrual com una mostra de vida que intenta perpetuar-se malgrat l’amenaça de la mort. Un autèntic tresor:

Com la florida
entre la neu, sobtada,
la sang, la taca:
el senyal de la pèrdua
desmentint la mort.

Per cada gest

que lleva fruit,

pròdiga

escampadissa

de flor vermella.

Vida, excés,

hemorràgia:

Imponderable

tresor

de la pèrdua.

Marçal estableix un contrast de paraules: Pèrdua, tresor, florida, fruit, mort, vida... La poeta (re)utilitza les metàfores popularment assumides:

La menstruació es presenta en les nostres vides mitjançant el concepte de pèrdua, com bé ho assenyala la poeta en el títol. Aquesta metàfora empelta de negativitat un líquid característic de dona. Tanmateix, amb els seus versos, la poeta atorga a la menstruació un bri de vida tot modificant-ne el sentit popular. Així, la menstruació torna a assumir el significat simbòlic de la sang, deslligada per complet del concepte de pèrdua, per tal desimbolitzar la vida i els valors positius que l’acompanyen. (Laia Climent).

VÍCTOR ALEXANDRE A CAL PARLAR DE LLENGUA

Avui dijous 30 de maig, a les 22 h per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua oferirà una conversa amb el periodista i escriptor Víctor Alexandre.

Víctor Alexandre és autor de llibres com Jo no sóc espanyol, El cas Carod, TV3 a traïció, La paraula contra el mur, Nosaltres els catalans... Ha publicat dues obres de ficció: El somriure de Burt Lancaster, un recull de contes en què predomina la importància de l’atzar a la vida de cadascú; i Set dones i un home sol, el seu darrer llibre, premi Mercè Rodoreda 2008.

Set dones i un home sol és un recull de set històries protagonitzades per dones. Al voltant del llit d’un hospital on es troba un home en coma, hi van desfilant la desconeguda que l’ha atropellat, la mare, la filla, l’exdona, l’amant, una infermera... dones que han format part de la seva vida. Els seus pensaments i els seus sentiments són la base de cada història, totalment diferent l’una de l’altra.

Set dones i un home sol és un llibre sobre la solitud i les relacions humanes. Un llibre sobre la necessitat d’estimar i de ser estimat.


Víctor Alexandre Benet és periodista i escriptor. Els seus inicis van ser a la ràdio. Va dirigir i presentar programes a Ràdio 4 i va ser corresponsal a Alemanya per al diari AVUI, el setmanari EL TEMPS i la cadena SER. Va presentar un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i ha estat redactor del programa Clàssica del Canal 33 i autor de diverses obres de ficció per a la ràdio. Col·labora habitualment en el diari digital Singular Digital i en el diari basc Berria. És membre del Consell Editorial del Diari de Sant Cugat.

És Premi Recull de Periodisme 1996, Premi nacional Lluís Companys 2005 i Premi Francesc Gironès 2006.

Entre altres, és autor de llibres com Jo no sóc espanyol; Despullant Espanya; El cas Carod; La paraula contra el mur; TV3 a traïció o Nosaltres, els catalans.

Ha escrit les obres de teatre Éric i l’Exèrcit del Fènix, basada en el llibre del mateix nom d’Èric Bertran i Trifulkes de la Katalana tribu.

El 2005 va escriure el seu primer llibre de ficció literària, El somriure de Burt Lancaster i recentment ha publicat Set dones i un home sol, llibre de narracions que va rebre el premi Mercè Rodoreda 2008.

El programa es podrà veure en redifusió.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSIÓ? (3)

Els esdeveniments se succeeixen sense parar. Una segona baixa important dins d’ERC, la de Jaume Renyer, jurista que va acompanyar Carod-Rovira a la Catalunya Nord per parlar amb ETA i que fins ara formava part del corrent crític Esquerra Independentista.

I una tercera... Albert Pereira, president de la federació del Camp de Tarragona, ha deixat el càrrec que tenia a l’executiva del partit, si bé continua de moment com a militant.

Dos articles molt importants. El primer, del mateix Jaume Renyer, publicat també a l’AVUI i titulat Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat. Un breu apunt:
Crec que som en un canvi de cicle en l'evolució de l'independentisme contemporani i la situació actual d'ERC em recorda, relativament, la que vaig viure l'any 1991. Llavors vaig formar part del nucli minoritari de militants que vam considerar esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que conformaven el denominat moviment català d'alliberament nacional. Anys més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic van acabar ingressant en una ERC transformada, en part també per la nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit anys més tard, sóc dels que consideren que els referents ideològics i estratègics de l'actual ERC són políticament inadequats, malgrat que els seus defensors siguin majoritaris al si del partit.

Un segon article, aquest del periodista i escriptor Víctor Alexandre, titulat L'enfonsament d'Esquerra. Alexandre, independentista reconegut i poc sospitós de poder ser titllat d’home de dretes o de submarí de convergència, com habitualment són anomenats els dissidents de la línia oficial del partit, entre altres coses, escriu:
Esquerra Republicana s'enfonsa per moments. El partit polític que l'any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L'Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l'autoestima a Catalunya s'ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s'arribi a tancar.

Alguna cosa s'està movent al si de l'independentisme. No sabem com acabarà tot plegat, però el que és segur és que ens trobem en un moment històric que pot provocar un gir important que afectarà, per bé o per mal, la trajectòria de l'independentisme modern.

1.072 a 142 o... PATRIOTISME I DIGNITAT (6)

Acabo ja aquestes petites reflexions sobre l’article Patriotisme i dignitat. En aquest breu espai de temps, una setmana, han passat moltes coses i, malauradament, en passaran moltes més encara.

Aquestes 92 paraules restants es resumeixen només en dues, que són les que donen títol a l’article: patriotisme i dignitat.

Dignitat... Crec que no cal explicar què vol dir. Per si algú se n’ha oblidat em permeto fer-vos una relació de sinònims: noblesa, decència, responsabilitat, correcció, capteniment, compromís...

Alguns, però, sembla que han confós els termes i han pres com a bona una altra accepció de la paraula. Perquè ho entengueu, uns quants sinònims sobre aquest altre sentit: càrrec, benefici, ocupació, col·locació, investidura...

Patriotisme... Potser de no sentir-la alguns ja hem oblidat el significat d’aquesta paraula. En una ràpida consulta al diccionari podem trobar-ne la definició: amor zelós a la pàtria. Zelós... nova consulta a l’IEC que ens defineix zel d’aquesta manera: Interès ardent i actiu per una causa o per una persona, cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions.

Aquesta hauria de ser la premissa de qualsevol persona que desitgi la independència: un interès ardent i actiu per Catalunya i, sobretot, una cura especial en les seves pròpies actuacions.

Hem oblidat la paraula patriotisme perquè ens han dit que era caduca, inservible. Ens han dit que per si sola no funcionava i que calia afegir-li un adjectiu que la complementés. D’aquí ha sorgit el famós eufemisme “patriotisme social” amb què ens han volgut arraconar el patriotisme a seques.

Arraconat el patriotisme, s’arraconen, alhora, els patriotes.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (2)

En aquesta etapa de la seva malaltia, Marçal entra en un fort procés d’interiorització que la condueix fins als inicis de tot. En paraules de Laia Climent:

La poeta se’n torna úter endins, cap a la seva mare, tot deixant molt d’espai en blanc en un poemari que no pot omplir de paraules. En efecte, el cos d’ella, com a filla, és transportat cap a l’interior de l’espai matern on va néixer.

Ara, en aquest procés de retorn al principi, de retorn a l’úter matern, se sent potser més filla que mare:

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants

en el trapezi

on em contorsiono

agafada a la mà de l’esglai

de l’ombra.

Continua, però, la recerca del llenguatge femení i, davant la contradicció del femení “pàtria”, mare amb nom de pare, crea una nova paraula:

Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.

A la recerca de (re)construir la història femenina, manté viu el record de les dones que la precediren i, sobretot, el de la poeta Renée Vivien:

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà
ençà i en el desig.

Com en tota la seva obra, Marçal segueix fidel fins al final al compromís que significa l’expressió literària des del propi cos com a element reivindicatiu del gènere femení:

Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vols pellar
fins a cloure en la mudesa:
inarticulada paraula viva.

FLAMENC I RUMBA EN FAMÍLIA

A l'hora de penjar aquest article, vaig estar pensant en diferents títols com: Val la pena? Esplugues, on ets? i algun altre.

Tot venia donat pel fracàs absolut de públic en l'acte del dissabte dia 25 d'abril sobre el Flamenc català i la rumba històrica. Com molt bé podeu suposar el contingut dels articles havia d'estar en consonància amb els títols que m'havien passat pel cap.

Finalment, però, he desistit perquè, com deia un dels títols candidats, no sé si realment val la pena. Em conformo, doncs, amb penjar-vos unes fotografies de l'acte.

A la primera podem veure el patriarca gitano de Lleida, Antoni Salazar que, conjuntament amb l'historiador i documentalista Manel Ponsa, han dut a terme aquest important i interessant treball de recerca sobre les arrels del flamenc català i la rumba històrica. El fòrum que van dur a terme després del documental va ser tremendament il·lustratiu, apassionant i alliçonador.

A les altres fotografies es pot veure l'actuació del grup Rumberas del Garrotan que ens va oferir un esplèndid concert, interpretant temes recuperats dels gitanos catalans de Lleida.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSÍÓ? (2)

La divisió dins d’ERC s’ha fet ja del tot evident amb la marxa del principal impulsor d’un dels sectors crítics del partit independentista. S’inicia, doncs, un període convuls fins a les properes eleccions al Parlament català.

ERC, CUP, més un possible nou partit independentista que surti de l’escissió que es produirà dins el si d’ERC, conjuntament amb sigles més residuals com Força Catalunya, poden formar l’ampli espectre de sigles independentistes davant les properes eleccions.

L’aritmètica és clara i dura: ens barallarem entre nosaltres i l’ independentisme en sortirà perjudicat, no pas tant per la lluita entre sigles, cosa que fins i tot em sembla positiva, ja que indica que la ideologia és present, força present, dins la societat catalana i que es manifesta en diferents sensibilitats a l’hora de triar el camí més adient per assolir la plena sobirania. En sortirà perjudicat perquè el vot resultarà fragmentat i, per culpa de la llei de Hondt, repercutirà en els escons que es puguin aconseguir.

Qualsevol persona amb dos dits de seny entendria que, a hores d’ara, l’ideal seria formar una única candidatura que pogués aglutinar gent diversa (la gent que es troba escampada per les diferents sigles) i pogués fer que l’ independentisme parlamentari assolís el major triomf electoral de la seva història.

Sincerament penso que aquesta única candidatura és de la que ens parlava l’article Patriotisme i dignitat. Candidatura única, d’ampli espectre, transversal que sumi i no pas que resti.

Una candidatura que podria haver-se format al voltant de les sigles d’ERC. Aquest va ser l’objectiu de fons de la Crida nacional a ERC l’any 1987 que, signada per més d’un centenar de personalitats, demanava que fos ERC la que aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquest era l’objectiu de fons del congrés de l’any 1989 que va atorgar la secretaria general a l’Àngel Colom. Aquest va ser l’objectiu de fons, renovat i enfortit, que va donar pas a Carod-Rovira en el congrés de 1996. Aquest va ser l’objectiu de fons que, en un intent ja gairebé desesperat, intentava redreçar una segona Crida nacional a ERC l’any 2007 i demanava la consolidació d'una força política majoritària que desplegués una estratègia de construcció d'un estat català propi.

Aquest era també l’objectiu que teníem al cap la majoria d’independentistes que entre els anys 1987 i 2008 hem estat donat suport a ERC. Vam creure que aquestes podien ser les sigles que, amb les portes obertes de bat a bat, unirien les diferents ideologies a l’entorn d’un objectiu comú: la independència del nostre país.

ERC, però, fa ja temps que sembla haver tancat les portes.

EL PRINCIPI DE L'ESCISSIÓ? (1)

Els esdeveniments van molt més ràpid que jo mateix a l'hora d'escriure. Quan encara no he pogut acabar de reflexionar sobre l'article Patriotisme i dignitat, m'arriba la notícia que Joan Carretero ha decidit donar-se de baixa d'ERC.

Tot es precipita... La primera reacció de l'actual direcció d'ERC ja va ser, per a mi, equivocada. Cridar l'autor d'un article, per molt crític i dissident que sigui de la línia oficial, a la seu nacional per tal de donar explicacions? Explicacions de què i sobre què? Sobre el pensament lliure d'un militant? Sobre la llibertat d'escriure on un vulgui i sobre allò que vulgui?

Davant la negativa -prevista- de Carretero a sotmetre's a aquesta mena de control de pensament, ERC respon amb una altra decisió equivocada: li obre un expedient i el suspèn temporalment de militància.

Joan Carretero ha reaccionat ràpidament i de manera fulminant: s'ha donat de baixa del partit.

El principi de l'escissió? Segurament. Què passarà a partir d'ara?

Crec que no tindré temps d'acabar la reflexió sobre Patriotisme i dignitat sense que alguna altra notícia trasbalsi el món independentista.