L'INSTITUT DE LA VERGONYA A "CAL PARLAR DE LLENGUA"

Ahir dijous, 13 de desembre, ETV Llobregat va emetre en directe un nou programa de CAL PARLAR DE LLENGUA.

El programa va girar a l'entorn del cas de l'Èric Bertran i el seu Exèrcit del Fènix i, més concretament, sobre el seu darrer llibre L'institut de la vergonya. Un cas d'assetjament escolar, editat per Proa.

La tertúlia va comptar amb la participació d'en Domènec Anguera, 23 anys com a mestre i 18 anys com a director de l'escola Lola Anglada d'Esplugues de Llobregat i de l'Eduard Castelló president de l'entitat Pastorets i Companyia.

Vam poder conversar amb l'Èric Bertran sobre la situació que va haver de patir durant aquells mesos, gairebé un any, posteriors a la seva actitud en defensa de l'etiquetatge en català. També vam posar sobre la taula el problema lingüístic que es viu actualment als instituts de secundària i el tancament del repetidor de la Carrasqueta que impedeix verue les emissions de TV3 al sud del país.

Trobareu més informació al web de la CAL d'Esplugues.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XIV) O...INDEPENDÈNCIA EN CASTELLÀ

Fa uns anys, vaig tenir un discussió amb un “intel·lectual” d’ERC que em va intentar convèncer que arribaria el dia que l’independentisme parlaria castellà... Doncs, bé... el dia sembla que comença a arribar i el castellà, per primera vegada, forma part d’un eslògan electoral d’ERC.

No em preocupa tant el fet que en el reportatge electoral aparegui un avi parlant castellà, sinó els arguments que s’utilitzen per justificar-ho. Diu Joan Ridao: “si fins ara el catalanisme o l’independentisme s’expressaven per la defensa de la llengua i la cultura catalanes, ara també és una manera de defensar el benestar”. Bé, no sé com s’expressava fins ara el senyor Ridao, però els independentistes sempre hem defensat la llengua i la cultura, sí... però també la llibertat i la justícia social, si més no els independentistes que tenim alguns valors d’esquerra.“L’objectiu és arribar a la gent que parla tant en català com en castellà...” Aquest és l’argument de sempre, dels bilingüistes de sempre. Amb aquest argument a Esplugues –i a tants altres llocs- suportem un bilingüisme absurd, innecessari, car i covard. Amb aquest argument s’impedeix l’ús lliure de la llengua del país. Amb aquest argument es continua titllant els castellanoparlants de gent ignorant, incapaç d’entendre i d’assumir un missatge en català.

“La inclusió del castellà revela la pluralitat i la diversitat d’aquest país...” Catalunya, un país on es parlen prop de 500 llengües, revela el seu caràcter plurilingüe amb l’ús del castellà...(!) D’aquesta manera tornem a insistir en la defensa del bilingüisme que, d’altra banda, tots sabem que és unilateral. Som només els catalanoparlants els que exercim de bilingües, perquè la immensa majoria de castellanoparlants continuen amb el seu unilingüisme que tants bons resultats els dóna.
¿I per què haurien de canviar, em pregunto, si fins i tot un partit independentista els ofereix arguments perquè la situació sociolingüística continuï tal com està?

La meva resposta continua sent la mateixa que li vaig donar a aquell “intel·lectual”: “¿Em pots explicar per què voldria una independència que abandonés la llengua i la cultura del país i em convertís en un apèndix –tant lliure com vulgueu- de la llengua i la cultura castellana?”

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XIII) O... EXTIRPEM LA CROSTA

Portaven anys intentat-ho i al final ho han aconseguit... El primer repetidor de TV3 al País Valencià, el de la Carrascleta, ha estat tancat i el sud del país ja no rep les emissions de la televisió catalana.

Els artífexs d'aquesta barrabassada diuen que és un acte legal... i potser aquest és el problema més greu, perquè, si les lleis que imperen a l'Estat espanyol i els legisladors que les apliquen permeten que es pugui impedir de visionar, en ple segle XXI, una televisió pública i democràtica i que, a més, parla en la mateixa llengua, alguna cosa greu està fallant. O potser precisament del que es tracta és d'això?

Sabem què pretenen i per què la llei els empara. El seu objectiu no és altre que el d'impedir, amb tots els mitjans possibles i al preu que sigui, un acostament entre els diversos territoris, avui esquarterats, que formen una unitat cultural, lingüística i nacional.

On són els nostre polítics, els del Principat? Els senyors Montilla, Clos, Puigcercós, Treserres, Carod Rovira... els que no s'han cansat de dir que no havíem de témer res, que el tancament no es produiria i que segur que s'arribaria a un acord .

Confiem que l'Eliseu Climent i la gent d'ACPV trobin, com sempre han fet, una sortida enginyosa, imaginativa i contundent que permeti reobrir les emissions de TV3 al País Valencià.

Enginy, imaginació i contundència... allò que més els falta als nostres polítics.

NOSALTRES SOM EL ZOO D'EN PITUS

Ha mort Sebastià Sorribas, l'autor de El zoo d'en Pitus.

El zoo d'en Pitus, com tantes coses en aquest nostre país, és més que un llibre. Sebastià Sorribas va escriure aquesta narració en ple franquisme, amb la llengua catalana mig prohibida, mig consentida, sobretot si era només a les cases i de portes endins. Molts nens i nenes -i grans també- van començar a aprendre a llegir en català, en la seva llengua prohibida i marginada, en la seva pròpia llengua en què eren -érem- analfabets gràcies a persones com en Sebastià Sorribas.

El zoo d'en Pitus és el llibre que no coneixia el nostre president Don José Montilla. És el llibre que el va fer enfadar quan li van preguntar si en coneixia el final. Un president de la Generalitat ignorant de la cultura, de la llengua i de la història del país que presideix.

Salvador Sostres, en el seu bloc i referint-se a aquest fet, no ho pot expressar millor: Hi ha una Catalunya que se sent agredida quan li pregunten pel Pitus: la seva Catalunya, que és Espanya. A vostè que li preguntin pel picha, oi? Ben segur que hi ha la Catalunya picha, la funcionària, la deficitària. Hi ha una altra Catalunya que avui està de dol perquè ahir morí un dels seus narradors més extraordinaris.

Malgrat aquesta Catalunya -que existeix, no ho dubteu- nosaltres som aquí encara i continuarem aquí, dempeus i orgullosos, gràcies a homes i dones com en Sebastià Sorribas.

Record, honor i glòria!