CAL PARLAR DE LLENGUA... 25 PROGRAMES

ETV Llobregat va emetre, el dimarts 17 de juliol, el programa número 25 de CAL PARLAR DE LLENGUA.

El mes de gener de 2005, la CAL d’Esplugues presentava un projecte de programa de televisió a la direcció d’ETV Llobregat, la televisió que emet des d’Esplugues per a gairebé tota part sud de la comarca del Baix Llobregat. El projecte consistia en l’emissió d’un programa mensual de televisió, ideat, produït, dirigit i presentat per la CAL d’Esplugues que tractaria temes diversos units per un fil conductor: la llengua catalana, que seria l’eix central a l’entorn del qual giraria cada programa.

El programa número 1 s’emetia el mes de maig de 2005. El tema central era La llengua als Instituts i els convidats van ser la lingüista i escriptora Carme Junyent; el professor de l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues, Santi Campo; i la Mercè Alert, estudiant de 1r de Batxillerat a l’Institut Maria Aurèlia Capmany de Cornellà.

Des de llavors, 24 programes més, 15 durant la primera temporada i 9 en aquesta segona que ha finalitzat el mes de juliol d’enguany.

En els 15 primers programes, la síntesi dels quals vam aplegar en un petit llibre, vam poder parlar, sempre a l’entorn de la llengua, sobre temes diversos com la immigració, el Correllengua, els ajuntaments del Baix, el projecte de nou Estatut, els Serveis de Català, la música al Baix, la premsa local, els Països Catalans, les televisions locals, l’esport a Esplugues o la immigració marroquina a la comarca. També vam mantenir dues converses molt interessants, una amb el sociolingüista Jordi Solé i l’altra amb la poetessa de Sant Feliu Joana Raspall.

La segona temporada la vam estructurar de forma diferent. Cada programa dels 9 emesos ha comptat amb la participació de dos o tres contertulians relacionats amb Esplugues o amb el Baix Llobregat i, a més, la d’un convidat o convidada especial.

Així, per CAL PARLAR DE LLENGUA, han desfilat personatges coneguts i reconeguts com Enric Gomà (guionista de sèries com Poble Nou, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres o Temps de silenci i, més recentment, director de Caçadors de paraules); Matthew Tree (conegut escriptor, periodista i tertulià habitual de programes de ràdio i televisió); Oriol Junqueras (llicenciat en Història i també conegut tertulià); Patricia Gabancho (escriptora, autora de El preu de ser catalans); Màrius Serra (traductor, escriptor, enigmista, verbíbor); Víctor Alexandre (escriptor, autor, entre altres, de l’obra de teatre Èric i l’exèrcit del Fènix); Jaume Piquer, Jimmy Jazz (activista i dinamitzador cultural) i, en el darrer programa, la popular cantant Núria Feliu.

Cadascun dels programes d’aquesta segona temporada incloïa una part dedicada al món de la glosa i la cançó improvisada als Països Catalans. Així, hem pogut conèixer i gaudir de les diferents tonades que componen aquest ric univers de la glosa de la mà dels millors especialistes del moment. Durant aquests 9 programes, hem pogut escoltar tonades com la dels glosadors de Menorca; la jota de les terres de l’Ebre; la cançó de simbomba mallorquina; les corrandes del Carolino; els transglosadors; el garrotín de Lleida. la cançó de pandero o les Nyacres de l’Empordà. Tonades que sempre han estat introduïdes per una petita explicació a càrrec del conegut músic i compositor Marcel Casellas.

25 programes... comparats amb les grans xifres que es mouen en els mitjans audiovisuals poden semblar poca cosa. Us ben assegurem, però, que signifiquen molt. La llengua és present en tots els àmbits de la nostra vida. Malgrat això, cap televisió del nostre país li ha dedicat 25 programes. ETV Llobregat i la CAL ho han fet. Convidats diversos, temes i notícies diferents girant al voltant de l’eix central de la llengua.

Ens permetem manllevar unes frases de la introducció al llibre Caçadors de paraules, perquè expressen a la perfecció el que –si hi busquem bé- podem trobar en el rerefons de CAL PARLAR DE LLENGUA:

Qui té por de la llengua? Per què quan dèiem que preparàvem un programa sobre el català, gairebé tothom arrufava el nas? [...] Què és una llengua?La llengua és la vida. A la manera de Flaubert, tots i cadascun de nosaltres podem dir en veu alta: “La llengua sóc jo”.

Amb la llengua ens seduïm i ens enganyem, ens divertim i ens avorrim... Sense la llengua no hi ha pensament, perquè pensem en paraules. Dediquem gran part del nostre temps a fer anar la llengua. Sense la llengua, no sabríem viure, ens acompanya des del primer any de vida fins al dia en què pronunciem les fatídiques últimes paraules...

25 programes... més de 2 anys de feina... 25 programes que són una invitació a l’esperança, perquè una llengua que té al darrere tanta gent diversa té totes les de guanyar.

25 programes... Res, però, no s’aconsegueix sense l’esforç diari, sense la feina de veritat, la que fem dia a dia.

La feina, doncs, continua...

Bon estiu... i que tingueu -i que tinguem- molt bona feina!

24 DE JUNY. LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT

NIT DE FOC

Ja les podeu fer ben altes,
Les fogueres d’aquest any:
Cal que brillin lluny i es vegin
Els focs d’aquest Sant Joan

24 de juny. La nit dels solstici d’estiu, la nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El cerimonial de recollir llenya es remunta a l’antiguitat en què tothom col·laborava i contribuïa que els castells de foc servissin per a destruir, purificant-ho, tot allò que ja era obsolet, caduc o nociu per a la gent i la comunitat. Els diferents focs que s’encenen aquesta nit tenen un gran poder de purificació. La fascinació que el foc exerceix, i els diferents rituals que es donen al seu voltant durant la celebració, com els de saltar les fogueres, acostar els nens a la vora, llançar objectes personals o tirar cabeces d’all per menjar-les després, conflueixen en una creença comuna: la nit de Sant Joan, el foc allunya els mals esperits.

El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

LA FLAMA DEL CANIGÓ. SÍMBOL D’UNA UNITAT.

Des de l’any 1955, en què Francesc Pujades, d’Arles de Tec, va pujar per primera vegada al cim amb uns feixos de llenya, la Flama del Canigó ha anat evolucionant. A partir del 1964, la flama ja roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà des d’on, cada 22 de juny, es torna a pujar al cim del Canigó per tal de continuar la cerimònia simbòlica de regeneració i, després, tothom qui ho vol pot prendre la flama per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

A Perpinyà, amb la flama regenerada, símbol de la unitat dels Països Catalans, s’encén, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi han pujat el diumenge abans. Posteriorment, i amb la flama d’aquesta foguera, s’encén de nou el llantió del Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Cal que es vegin de València,
De Ponent i de Llevant...
I en fareu també a la Serra
Perquè les vegin més enllà.

L’any 1972, la Flama arriba per primera vegada a Esplugues. Des de llavors, i ja fa 35 anys, aquest símbol d’unitat dels Països Catalans ha arribat a la nostra ciutat de la mà de l’Espluga Viva per tal que tots els pobles del Baix Llobregat puguin recollir-lo i encendre amb ell totes les fogueres de la nostra comarca. La lectura del Manifest i la interpretació de la Moixeranga (l’himne oficiós dels Països Catalans) acompanya un acte carregat d’intencions i de simbolisme.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

I el crit d’una sola llengua
S’alci dels llocs més distants
Omplint els aires encesos
D’un clamor de Llibertat!

LLENGUA, CULTURA I LLIBERTAT!

FRANKFURT... TORNEM-HI!

Crèiem que, després de les declaracions assenyades d'escriptors com Eduardo Mendoza, el "problema" de qui havia d'anar a Frankfurt estava ja més que enterrat. Mendoza va ser rotund i clar quan afirmava que "està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà. El català és un fenomen en si mateix i hauria de ser protagonista únic a la Fira". Eduardo Mendoza va destacar que " la catalana és una literatura europea de molt antiga tradició, amb els seus clàssics, i que encara avui està viva –més viva que la holandesa o la sueca- però que es manté en una situació rara sense Estat que la faci oficial".

Espanya, però, torna de nou a la càrrega i aquesta vegada en fa de portaveu la ministra de Cultura de l'Estat espanyol, Carmen Calvo. La ministra lamenta que els alemanys es perdin autors com Juan Marsé o Carlos Ruiz Zafón. "Me parece que hay tan buena literatura i cultura catalana en castellano como en catalán y que en consecuencia seria bueno mostrarla tanto en una com en otra lengua. [...] No podemos, pero, intervenir porqué el Ministerio de Cultura sólo ha ayudado para que, pro primera vex, se invitara a una región espanyola..."

No sé si cal repetir i insistir en els arguments de sempre.... la cosa ja cansa... Haurien d'anar a Frankfurt els escriptors francesos de la Catalunya Nord? Formen part de la cultura catalana totes les manifestacions culturals i artístiques que es fan als Països Catalans? D'aquesta manera, la Feria d'Abril, les diverses "romerias", les sevillanes, els balls amazigs, xinesos, paquistanesos... són cultura catalana? Qualsevol escriptor que viu al nostre país i que escriu, no només en castellà, sinó en qualsevol de les 300 llengües que s'hi parlen, és un escriptor que forma part de la literatura i la cultura catalanes?

El que dèiem... ja cansa...

Mentrestant, Biel Majoral, poeta i cantautor illenc, no anirà a la Fira de Frankfurt perquè va posar com a condició interpretar la cançó del mestre i dramaturg Pere Capella, "Jo sóc català". Serà, potser, perquè la cançó diu coses com: "Jo sóc balear, / jo sóc de Mallorca, / català insular./ Tot el meu passat /que la història allunya, /el tenyeix de glòria/ la Gran Catalunya. "

ELECCIONS...TAL COM RAJA

Quatre petites reflexions, tal com ragen, sobre les passades eleccions municipals...

L'abstenció. A cada elecció perdem un llençol a la bugada. Els percentatges abstencionistes augmenten a cada convocatòria. El problema principal és que no podem fer-ne una lectura del tot coherent perquè cadascú, segons quin siguin els seus propis interessos, es fa una imatge tipus de l'abstencionista. La realitat, però, és que aqueta imatge homogènia no existeix i dins de l'abstenció hi trobaríem una amalgama difícil de separar i de percebre com un col·lectiu o col·lectiu concrets. Segur que hi podríem localitzar des de l'antisistema, al descontent, al desenganyat, a l'incrédul, al radical de dretes o d'esquerres, a l'anarquista fins a una gran massa de gent que passa de les eleccions com passa d'absolutament tot el que no sigui intentar passar-s'ho bé. És evident, però, que hi ha una part important que creu que el seu vot no serveix de gaire i que mani qui mani tot seguirà igual; per tant, decideix no anar a votar.

El vot en blanc. Una opció, potser, més conseqüent. Gent, segurament, que creu en el sistema, si més no perquè no sembla haver-n'hi un altre de millor, però que no li agrada com està funcionat o com l'estan fent funcionar. Gent que voldonar un toc c'atenció als polítics perquè canviïn la seva actitud i les seves estratègies. De difícil classificació, també, semblen, però, gent preocupada, des d'una o altra opció, pel funcionament i pel futur del país.

Plataforma per Catalunya. La seva incidència en vots i en regidors diuen que no és important i que no cal precoupar-se'n gaire. Alerta! El futur d'aquest país passa, entre altres coses, per la convivència i la cohesió. Passa per la integració i l'acostament entre les diverses comunitats lingüístiques i culturals que hi vivim. L'ideari de PxC va en contra de tot això. És un ideari clarament racista i un gran perill per al desonvolupament de la societat catalana del futur.

Les CUP. Les Candidatures d'Unitat Popular no són flor d'un dia ni han aparegut de sobte. La seva història es remunta ja a les primeres eleccions democràtiques de l'any 1979. És possible que hagin arreplegat bona part del vot descontent d'Esquerra i del nou vot jove, però també és veritat que moltes d'aquestes candidatures han realitzat un autèntic treball de base, un treball municipal que les ha situat on són ara. Fins i tot a Esplugues vam tenir la nostra CUP. No vam tenir, però, prou paciència o potser no vam saber fer-ho, el cas és que les vam deixar perdre pel camí. Vis des de la distància dels anys, segurament ens vam equivocar.

Esplugues. Què voleu que us digui? Tot segueix igual i això no és bo... Però la realitat és aquesta: 4 anys més (i van...) de majoria absoluta socialista. Ja cal que ens preparem!

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ...

En aquesta edició s'ha decidit introduir la llengua castellana. Després de moltes discussions, s'ha arribat a la conclusió que molta gent que no sap català havia d'entendre el conflicte.

Els companys de la Plataforma popular contra el Pla Caufec, que editen una revista informativa, han decidit, segons ens diu la nota que figura en la darrera edició, la 3a, que el castellà passa a ser llengua d'ús habitual en la publicació.

Deixant de banda el fet que tothom pot expressar-se en la llengua que desitgi (encara que això seria tema d'un altre debat, llarg debat, perquè no és tan real com sembla...almenys pel que fa al català) el que ens sembla fora de lloc completament és l'argument que es fa servir per tal d'introduir l'espanyol -una vegada més!- en una publicació editada als Països Catalans.

Potser creieu que la gent no pot entendre mínimament un text escrit en català?

Si us plau... ¿Que potser els titlleu d'ignorants o de persones amb un enteniment tan reduït que són incapaços de comprendre de què els parla un article escrit en una llengua romànica com el català? ¿Que no és aquest el mateix argument (el de la no comprensió) que fan servir des de fa anys i anys els enemics del català, els defensors d'un bilingüisme alienador, fals i demagògic? Aquests mateixos bilingüistes que usen sempre i arreu el castellà?

Potser és que hem de partir de la base que la llengua que ens cohesiona és el castellà? I les més de 300 llengües diferents que es parlen només al Principat? Si volem arribar a tothom, amb aquesta mena d'arguments, caldria extendre el missatge a moltes altres llengües.

No és aquest el cas... i ho sabeu.

Si creiem en la llengua catalana. Si volem que el català sigui la llengua d'ús habitual al nostre país, la llengua de cohesió social, la llengua que uneixi cultures i gent vinguda d'arreu, aquest no és el camí. El poc que avancem per situar el català al lloc que li correspon, la lluita i el treball de molta gent es desfà, es dilueix en el no res cada vegada que es prenen decisions d'aquest tipus.

En agradaria molt, desitjaríem que en els propers números això canviés. Que les publicacions del nostre país, totes les publicacions, s'adonessin de la importància del idioma que fem servir quan comuniquem, perquè la llengua -ja ho hauríem de saber tots plegats-és molt més que simple comunicació.

A més, no ho dubteu, la gent interessada en saber sobre el Pla Caufec ho entendrà, segur!, encara que l'informeu només en la llengua d'aquest territori, en la nostra llengua, en català.