EL PREU DE SER CATALANS ( II ).

Continuem una mica amb l'extraordinari llibre de Patrícia Gabancho. Un llibre del qual en Quim Monzó ha dit que "Gabancho retrata un paisatge del qual cap polític -de cap partit- s'atreveix a parlar. Contra el clixé autocomplaent, diu: "Catalunya no és un país d'acollida: és un país d'indiferència." Una recomanació: Miquel Pueyo (secretari de Política Lingüística, partidari de defugir les profecies pessimistes que "només fan que desmobilitzar" i que "cal confiar més en el país") millor que no el llegeixi. La resta de ciutadans, que no se'l perdi."

Més fragments:

"Avui la societat catalana troba, astorada, que la llengua recula, que la cultura es desconeix, que la tradició es perd, que la nova immigració s'acull al castellà omnipresent i que demanar un aigua amb gel en un bar qualsevol és una utopia perquè la resposta és, amb sort, "no entiendo?" i amb menys sort, un gest de fàstic. "(Pàg. 46).

"Hi ha una part important de la població catalana que no té cap contacte amb la cultura catalana i que viu immersa en l'imaginari espanyol." (Pàg. 48).

"Oi que no podem dir-ne catalana de la cultura catalana que es fa a València perquè se'ns empipen els ultres i els espanyols? Per què hem de dir-ne catalana de la cultura espanyola que es fa a Catalunya?" (Pàg. 55).

"Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de l'experiència, varia segons amb quina llengua l'absorveixis. No és el mateix la cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de l'entorn on construeixes la teva vida, si n'és una altra. No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l'Eixample, un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix programa escolar." (Pàg. 57).

"Ser bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant d'origen: els castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per pura ignorància, per manca de recursos personals, les generacions joves ho solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència cultural." (Pàg. 57).

Aneu-ho paint... Ja continuarem....

EL PREU DE SER CATALANS ( I ).

En anteriors missatges ja havíem comentat la sortida al carrer del darrer llibre de la periodista i escriptora Patrícia Gabancho: "El preu de ser catalans". Un llibre que inclou un subtítol esfereïdor: Una cultura mil·lenària en vies d'extinció."

Fixeu-vos on rau l'aspecte aterridor del subtítol. No diu, com sovint ers deia fins ara, "en perill d'extinció", sinó que la paraula que fa servir és "en vies d'extinció". El procés, doncs, està ja engegat i tot és qüestió de temps.

El llibre ens parla de cultura. De cultura en general i de la catalana en particular. Entre les seves pàgines hi navega un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradicions i renúncies. Patrtícia Gabancho fa un repàs a tota aquesta càrrega que omple aquest vaixell que ens condueix -sense remei?- a la fi de la nostra cultura.

Veiem-ne alguns fragments:

"No hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat sense llengua." (Pàg. 27).

"Una cultura és una tradíció i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és nomes pròpia, sovint compartida." (Pàg. 39).

"La cultura catalana, avui, no està vertebrant res." (Pàg. 41).

¿"Per què, doncs, hen de considerar catalana la creació d'un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà? ¿Són catalanes les cançons d'Estopa?" (Pàg. 44).

Continuarà....

DEL TOT DESMOBILITZATS.

Es convoca una vaga de mòbils... El motiu, importantíssim: les companyies apugen el preu de l'establiment de trucades. Seguiment: gairebé innexistent.

Es convoca un acte de desobediència civil vers Renfe. El motiu no cal ni mencionar-lo. Objectiu: que la gent viatgi sense pagar un sol dia. Seguiment: irrisori, gairebé ridícul.

Parlem molt.... Protestem indignats al bar, a la feina, a casa... amb la família, amb els veïnes, amb els amics...

Parlem molt (i potser també escrivim molt) però... què fem? Ja ho deia el Montilla (i disculpeu la ironia) Fets i no paraules.

CALDESPLUGUES.CAT

Finalment, la CAL d’Esplugues ja té el domini .CAT.

El fet de disposar d’aquest domini ens identifica dins la xarxa, dins del món dels internautes com a usuaris d’Internet que, no només ens expressem en llengua catalana, sinó que formem part d’un determinat grup lingüístic i cultural. A més, el .CAT és un fet excepcional que serveix també per ressaltar a nivell mundial l’existència de la cultura catalana.

Ara també és el moment de recordar tots els que van lluitar per aconseguir aquest domini. En primer lloc, l’Associació punt CAT que va liderar tot el procés fins al final. En segon lloc, i no per això menys importants, les més de 90 entitats de tots els Països Catalans (la CAL entre elles) que s’hi van adherir i, també, a les més de 68.000 persones que hi van donar suport.

Un fet que demostra que, quan anem junts i units, som forts.

La feina, com gairebé sempre, continua a través del web de la Fundació .Cat.

Recordeu... http://www.caldesplugues.cat

BON DIA, BON DIA AL MAITÍ...

Sensibilitat, emoció, esperança.

Una imatge per a l'esperança. Una imatge per continuar creient en els Països Catalans, en la llengua, en la cultura i en la llibertat.

El programa "Caçadors de paraules" ens va mostrar ahir la imatge de 14 nens i nenes que aprenen en alguerès. Els únics nens i nenes del món que estan aprenent en alguerès.

Els petits cantaven una cançó infantil per a l'hora de llevar-se: "Bon dia, bon dia al maití...". L'accent català de l'Alguer ressonava i ens conduïa cap a aquells versos de Salvador Espriu dedicats a un altre poeta, Rosselló-Pòrcel:

"Estimat Rosselló, si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de llevant, a l' Alguer, i senties amb mi com és viu, i arrelat, i tan clar, aquest nostre parlar català de l' Alguer, com et diu el teu nom i somriu la ciutat de l' Alguer, allunyat amic meu que ara ets als xiprers, a l' indret on comencen a obrir el record i el veler el camí que et va ser sempre car, el camí de la mar de l' Alguer."

Ara que es parla tant (o tan poc) d'identitat i de llengua, podeu fer una prova. Si escolteu els nens i nenes de l'Alguer cantant la seva cançó de bon dia i no se us posa la pell de gallina, o no sentiu una mena d'esgarrifança qu us recorre l'espatlla, o no sou capaços de sentir cap mena d'emoció interior, no us càpiga cap dubte, esteu espanyolitzats fins al moll de l'ós.