divendres, 22 d’agost del 2008

LLENGUA, POLÍTICA I NACIÓ

Tres notícies dels darrers dies que s'interrelacionen i que ens mostren clarament com és impossible deslligar la llengua de la política, perquè el poder aconseguir una situació de normalitat per a la llengua catalana depèn, fonamentalment, de l'evolució política que pateixin a curt termini Catalunya i els Països Catalans.

Primera. Les declaracions del filòleg alemany Til Stegmann a la Universitat Catalana d'Estiu: "No seria necessari impartir classes d'espanyol a Catalunya. El més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona [...] La Constitució espanyola no és respectuosa amb les altres llengües de l'Estat perquè les supedita a l'espanyol, quan totes haurien de tenir el mateix dret. [...] No hi ha ni un sol nen que no aprengui castellà a Catalunya perquè és una llengua que és a tot arreu i s'aprèn al carrer."


Segona. El secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, tot fent referència a les declaracions de Til Stegman, ha afirmat que "és obvi que la gent a Catalunya parlaria castellà encara que no s'ensenyés a les escoles catalanes. [...] La normalitat de la llengua catalana només arribarà quan Catalunya tingui un estat propi. Si l'islandès (300.000 parlants) o l'hongarès (14 milions de parlants) no estan en perill és precisament perquè Islàndia i Hongria tenen un estat." Bernat Joan també ha augurat possibles friccions i enfrontament dins del Govern tripartit a causa de la tercera hora de castellà.

Tercera. Víctor Alexandre posa el dit a la nafra en el seu darrer article "Espanyolisme amb aval catalanista". Algunes de les realitats que ja estem vivint i patint després del suport polític d'ERC i d'ICV a un govern socialista a Catalunya: "ERC pot passar de tenir 21 diputats a tenir-ne només entre 12 i 15; ICV pot acabar convertint-se en un partit merament testimonial (i més després del paper de Saura respecte al finançament). [...] El projecte polític nacional del PSC és el mateix que el del PSOE i el d'aquest és una còpia acolorida del del PP. [...] El mètode socialista és més sibil·lí que el del PP, però devastador: Desaparició de les sibles al·lusives al País Valencià en la denominació del PSPV-PSOE; projecte del PSC de canvi de la denominació "Catalunya" per la de "Comunitat Catalana". [...] El PSC no s'ha catalnitzat, sinó que ha estat ERC la que s'ha espanyolitzat."

Les declaracions d'Stegmann enllacen directament amb les de Bernat Joan. La submissió lingüística, de la mateixa manera que la submissió econòmica, no són res més que les conseqüències derivades de la submissió política. Un estat propi no és la panacea ni la solució a a tots els problemes que pateix la societat catalana. És només un camí d'inici, l'únic camí possible si és que realment aspirem a ser un país capdavanter dins d'Europa, si és que realment volem una societat catalana més lliure i més justa. El futur dins d'aquest camí seria el que nosaltres mateixos volguéssim i fóssim capaços de construir. No com ara, dins d'un estat que ens està ensorrant cada vegada més a tots els nivells, tant econòmics, com lingüístics, com nacionals.

I les dues primeres declaracions es reflecteixen en l'article d'en Víctor Alexandre. Ha quedat demostrat que no es poden donar patents de catalanitat de forma gratuïta al PSC. Un PSC que està governat cada vegada més pel sector espanyolista, majoritari des de fa ja anys, però que ja ha pres les regnes del partit i que, de manera molt subtil i "delicada" està intentant conduir el país a ser i, el que és pitjor, a acceptar ser, un apèndix d'aquesta Espanya centralista, unitària i retrògada.