MONTILLA RESPIRA MÉS TRANQUIL

El Molt Honorable Don José Montilla respira avui una mica més tranquil. Prop del 60% dels militants d'ERC han donat el seu vot a les dues candidatures oficialistes (amb petits matisos...llegiu personalismes Puigcercós-Carod). El tàndem Puigcercós-Ridao ha guanyat les votacions amb el 37% dels vots. Tot seguirà igual, doncs?

Caldrà esperar al pròxim dissabte on es presentaran les ponències i esmenes i on els militants, de nou, podran escollir l'executiva que haurà de conduir el vaixell d'ERC durants els propers anys.

Què pot passar?

Si els personalismes es deixen de banda (i el poder és un bon estímul per arraconar-los), les coses seguiran (amb petits retocs de cara a la galeria) exactament igual. Per què? Doncs perquè les dues candidatures oficialistes uniran esforços i el seu 60% s'imposarà.

Aquest escenari em porta a la ment un altre de molt diferent en tots els sentits, però força similar en el resultat final. Em remuntaré a un època ja llunyana: 1977. Començava la transició i, per primera vegada, hi havia eleccions democràtiques a Can Barça. Tres candidats Núñez, Ariño i Casaus. Núñez, que no havia tingut cap relació amb el Barça anteriorment (es deia que havia estat soci de l'Espanyol) era un important i conflictiu constructor de la ciutat de Barcelona. Ariño era la gran esperança de canvi, d'un canvi democràtic i catalanista. Era un home de gran carisma que procedia de la directiva anterior i que coneixia a fons el futbol base del club. Tenia el suport de gairebé totes les forces progressites i catalanistes de l'època. Casaus era el represaliat de la dictadura, història viva del Barça i home de tarannà catalanista. El duel s'establia entre Núñez i Ariño, dues candidatures totalment oposades i dues línies totalment diferents de conduir i d'interpretar el club.

El resultat final va ser: Núñez 10.352 vots; Ferran Ariño 9.537 i Nicolau Casaus 6.202. El catalanisme havia quedat dividit i fragmentat entre les candidatures Ariño i Casaus. La línia nacionalista i més progressista quedava fora del club. Casaus, en unes declaracions, va afirmar: "He perdut i me'n vaig. No vull cap càrrec." Dies després ell, com a vicepresident, i membres de la seva candidatura passaven a formar part de la junta directiva del Barça.

Entenc que potser no té res a veure amb les votacions d'ERC, i potser la comparació és una mica frívola, però, vés per on!, la situació m'ho ha fet recordar.

Ah!, per cert.... En aquella època, fa més de trenta anys, a Ferran Ariño també l'acusaven de ser un submarí de Convergència...