EL "CATALÀ DE L'ANY" ORFE DE SOCIALISTES

Ahir, Pasqual Maragall va presentar el llibre de Jordi Mercader, “1.000 dies amb PM”. L’acte ens ofereix un bon exemple del que és la política o, potser seria millor dir de com són alguns dels personatges que es dediquen a aquest, en altres temps, noble art de la política.

Pasqual Maragall, aquest home que se m’ha acabat fent en certa manera simpàtic de tan veure’l en la seva faceta còmica del Polònia, va estar més sol que la una. Hi havia gent, sí, però la presència socialista va ser tan reduïda que gairebé va passar desapercebuda.

Ni Don José Montilla, ni la seva gran amiga Manuela de Madre, ni el gran portaveu Miquel Iceta, ni el portentós ministre Joan Clos, ni el seu propi germà, Ernest Maragall...

Cap dels seus antics consellers, ni Nadal, ni la Tura, ni Castells, ni el “verd” Joan Saura...

On són ara aquells grans amics, els companys de viatge i de les grans adhesions personals? On són aquells que tant l’adulaven i que mendicaven un lloc en el seu organigrama polític?

El català de l'any orfe de socialistes...

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XXIII)... O ELS MENTIDERS

En aquest nostre país dels esvorancs cada vegada costa més de creure en els polítics.

Com podem confiar en les seves paraules si ara, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, es despenja amb unes declaracions que ens deixen esmaperduts i garratibats. Resulta que tot això del transvasament del Segre ja feia temps que es coïa i que el conseller mateix n’havia parlat amb Madrid (cal no oblidar que la Generalitat, entre moltes altres competències que no té, tampoc té la de poder fer transvasaments). Ara bé, des de Madrid van donar l’ordre de no parlar-ne fins després de les eleccions, no fos cas que aquesta paraula, “transvasament”, que ha esdevingut per obra i gràcia (i desgràcia) de molts una paraula maleïda, acabés restant-los vots.

Dos aspectes importants s’amaguen al darrere d’aquest fet. El primer, la mentida, la hipocresia i l’interès electoral i només electoral de molts dels nostres personatges polítics. D’altra banda, però, queda ben evident qui és el que mana i qui és el que obeeix. El subordinat parla amb el superior i aquest li dóna una ordre que, obedient i displicent, compleix sense cap mena de protesta.

Després uns i altres s’estranyen de la poca confiança que desperten entre la gent i del perillós allunyament, que cada vegada augmenta més, del ciutadà vers la política.

BON DIA CATALUNYA!

Bon dia Catalunya!

Durant els anys seixanta, en ple franquisme i immersos en “los 25 años de paz”, un locutor obria el seu programa diari amb aquesta senzilla frase. Unes paraules que eren com una escletxa de llum en aquell cel tan tapat d’aleshores.

La llengua en general i la cançó en particular estaran en deute permanent amb en Salvador Escamilla.

Salvador, siguis on siguis la teva veu continuarà ressonat:

Bon dia Catalunya!

PRIMER PAL A LES RODES

Tot havia de ser net i clar... Tothom havia de tenir les mateixes oportunitats... Els sectors crítics enriqueixen els valors del partit... Tot pel partit i, com no!, per Catalunya...

L'executiva d'ERC ha aprovat el reglament que regirà el congrés que celebrarà el partit els dies 14 i 15 de juny. Aquest, finalment contempla que els candidats que aspirin a ocupar els principals càrrecs de la direcció hagin de ser avalats pel 5% dels militants, una opció defensada des de l’inici per l’actual president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, i pel seu secretari general, Joan Puigcercós.

Tot molt legal, segur, ningú ho dubta... ¿però que es busca amb aquesta mesura de darrera hora més quan els estatuts del partit no exigeixen cap limitació pel que fa al nombre de signatures?

Primer pal a les rodes?

ADÉU A JOSEP BENET

Reproduïm el pròleg que Josep Benet va escriure fa uns dos mesos per al seu primer llibre de memòries. És una visió pessimista de l'actual moment històric que vivim a Catalunya i que ens demostra com, de vegades, no cal anar a països asiàtics per trobar mostres de genocidis culturals i lingüístics:

"Acabo la redacció d'aquest pròleg quan sóc a punt de complir els 88 anys. D'aquests, uns 40, pràcticament la meitat, he hagut de viure'ls sota règims espanyols que han perseguit la identitat nacional de la meva pàtria, amb el propòsit de convertir-la en una regió subordinada a la nacionalitat majoritària a l'Estat espanyol, que té la capital a Madrid. Una quarentena d'anys en què he hagut de dedicar esforços i sacrificis per poder gaudir d'allò que és més elemental -llengua pròpia i identitat nacional pròpia- que els altres pobles tenen sense que ningú els ho discuteixi. En desaparèixer el franquisme, amb la transició a la democràcia, va semblar que la situació canviaria i que seria possible que les diferents nacions que componen l'Estat espanyol visquessin pacíficament i que es respectessin les seves identitats i llengües. Han transcorregut trenta anys i aquesta esperança està sent decebuda. Tornen els atacs brutals contra Catalunya, la seva identitat nacional, el seu idioma i la seva economia. Torna de nou a sembrar-se l'odi contra Catalunya. En molts moments em sembla llegir i escoltar textos anticatalans d'ahir, dels temps de Franco i de més enrere. No ens enganyem, l'ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per aniquilar la nació catalana en un termini relativament breu. Cal advertir del perill de mort que assetja la nació catalana."

JOSEP BENET I MORELL (14-04-1920 / 25-03-2008)

HONOR, GLÒRIA I RECORD!