Vaga de bloc per la sobirania (93)
xaviermir Vaga de bloc dilluns, 1 de setembre de 2008 17:19h
Dia 93 de la vaga (tornat ja del viatge).
xaviermir Vaga de bloc dilluns, 1 de setembre de 2008 17:19h
Dia 93 de la vaga (tornat ja del viatge).
dilluns, 1 de setembre del 2008
TANQUEM EL PARÈNTESI
El mes d'agost ha arribat al seu darrer dia, i amb ell pràcticament tanquem el parèntesi del període estival de vacances.
El calendari del mes dedicat al primer emperador romà, ens deixa amb el conte de mai acabar del finançament, que continua ocupant el temps dels polítics. Mentre, l'Estat espanyol ens ofereix dues possibilitats, una d'oberta i clara, i l'altra de més amagada i pèrfida. Primera possibilitat: accepteu la proposta de mínims que us oferim... Segona possibilitat, si no l'accepteu, ens esperarem a la sentència del Tribunal Constitucional que, entre altres coses, segur, segur, segur... que es carregarà el principi de negociació econòmica bilateral.
Sorpresa a Palagrugell! L'única regidora del Partit Popular a l'ajuntament de la ciutat ha votat a favor que l'estelada onegi a la façana de la Casa de la Vila durant els propers 10 i 11 de setembre. Qui va votar en contra? La majoria de regidors del PSC... Ja sabem que és una anècdota, però... ¿És possible que fins i tots els membres del Partit Popular li passin la mà per la cara a la gent del PSC? ¿Fins aquí arriba l'espanyolisme del socialistes catalans?
En el post "El cel quadribarrat" ja vam comentar el cas del pres Amadeu Casellas. Avui, ja fa setanta-dos dies que Casellas va iniciar la seva vaga de fam per exigir la concessió del tercer grau penitenciari. Des de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, on és ingressat a causa del seu delicat estat de salut, el pres anarquista ha escrit una carta on explica els motius que l'han conduït a la seva protesta: "La meva denúncia i protesta és per als qui, com jo, són pobres, obrers, o gent que, simplement, venim de llocs marginats. Ni nosaltres, ni les nostres famílies, no podem comprar la llibertat, i hem de lluitar amb els pocs mitjans de què disposem; ben contràriament als Julián Muñoz, Javier de la Rosa, els Alberto, Mariano Rubio, els del cas Filesa, Mariano Conde, Barrionuevo, Conde, Rafael Vera, Puigneró...i un llarg etcètera. En el meu cas, com en el de tants altres companys, he acomplert el màxim de presó establert pel codi penal vigent: 20 anys, o 30 amb el codi antic."Carme Junyent, la coneguda lingüista de la Universitat de Barcelona i presidenta del Grup d'Estudi de les Llengües amenaçades (GELA), ha incidit de nou en els perills, gairebé imminents, en què es troba la llengua catalana. Ho ha fet ja altres vegades per referir-se a les diverses situacions sociolingüístiques que es viuen i es pateixen en els diferents territoris dcls Països Catalans. Aquesta vegada, però, s'ha referit a Andorra, un país que té com a única llengua oficial el català.
Malgrat aquesta oficialitat, la situació de la llengua al Principat andorrà és d'una precarietat molt gran. El català es troba immers en un procés de regressió lingüística 
que fa que la professora Junyent afirmi "que està a les portes d'esdevenir una llengua en perill d'extinció." El fet andorrà és una demostració clara que ni les lleis, ni fins i tot l'oficialitat única són garanties perquè una llengua com el català pugui desenvolupar-se normalment. A Andorra, l'ús social del català ha tingut una davallada impressionant que ha fet que es passés del 50% de fa deu anys al 29% actual.
que fa que la professora Junyent afirmi "que està a les portes d'esdevenir una llengua en perill d'extinció." El fet andorrà és una demostració clara que ni les lleis, ni fins i tot l'oficialitat única són garanties perquè una llengua com el català pugui desenvolupar-se normalment. A Andorra, l'ús social del català ha tingut una davallada impressionant que ha fet que es passés del 50% de fa deu anys al 29% actual.Per garantir la pervivència del català com a llengua d'ús, com a llengua comuna, com a llengua nacional, és evident que necessitem de les lleis i que necessitem de la protecció dels que ens governen. Però, per damunt de tot, i el cas andorrà n'és un bon exemple, és imprescindible que guanyem el carrer lingüísticament, que guanyem nous àmbits d'ús per al català, que fem de la llengua catalana la llengua d'interacció habitual als Països Catalans.
I això no ens ho donaran les lleis ni els governants. Això depèn exclusivament de la nostra consciència i actitud lingüístiques.
dijous, 28 d’agost del 2008
UNA LLENGUA MODERNA, ÀGIL, SENZILLA I... CORRECTA
Francesc Puigpelat escrivia abans-d'ahir un article a l'AVUI titulat "TV3 i el catanyol" en què, després de repassar lleugerament els problemes de "contaminació lingüística" que pateix el català, es preguntava si TV3 havia de cedir a les pressions de la "llengua del carrer" per tal de guanyar en audiència o si, pel contrari, calia que mantingués fermament una opció de llengua correcta.
Anem a pams...
U... És cert que el castellà, majoritàriament i, en menor proporció, altres llengües com l'anglès, "contaminen" perillosament la llengua catalana d'expressions totalment alienes. És el que ja fa temps que es coneix amb el nom de "catanyol". Puigpelat en cita algunes i n'hi ha moltes més, entre elles, una de les més greus i que passa més desaperçabuda, l'omissió de pronoms febles; una de les assignatures pendents del president Montilla que, com molt bé diu l'articulista, els extermina en els seus discursos.
Cal, però, diferenciar clarament entre el català que es parla a Barcelona i la seva zona d'influència i el que podem sentir en altres racons dels Països Catalans. Malgrat que el "catanyol" avança en tots els fronts, és evident que el català es manté fort en moltes zones del domini lingüístic. Aquest és un error que patim sovint, el de prendre com a punts de referència les Àrees Metropolitanes (Barcelona, València, Palma de Mallorca...) que són importantíssims, però ´la situació dels quals no és extrapolable a la resta de territori. Dos... No ens hauríem ni de plantejar la possibilitat que TV3 incorporés aquest "catanyol" com a registre estàndard de les seves emissions. !Què carai ens passa als catalans que ens plantegem qüestions sobre la pròpia llengua que mai cap ciutadà d'un país normal no tindria en compte i, per descomptat, molt menys encara els usuaris de la llengua castellana! Com podem arribar ni tan sols a plantejar-nos la possibilitat de preferir el "catanyol" al català correcte per tal d'obtenir més audiència televisiva (cosa d'altra banda força dubtosa).
Tres... Totalment en contra dels plantejaments finals fa Puigpelat en el seu article. Escriu erl periodista: "I aquí arribem al dilema de TV3. 1. Si s’entesta en el purisme, perdrà audiència, perquè una cadena de televisió amb un 20% de share (comptant-hi el 33) no pot modelar la llengua d’un país. 2. Si cedeix al catanyol, contribuirà a la linguofàgia i, en definitiva, a la desaparició del català. Triar no és fàcil. No m’agradaria ser a la pell de la Mònica Terribas." Primera relliscada... el mot "purisme" per designar l'actitud dels catalanoparlants que procurem fer servir un català correcte i adequat en tot moment. Retornant als exemples del periodista... ¿Utilitzar els pronoms febles de manera adequada és ser "purista"? Expressions com "fa mala olor" o "no hi ha cap pilota" són expressions "puristes"? Potser és que ens "entestem en el purisme" quan fem servir expressions com "m'ha caigut" en comptes de "*se m'ha caigut"; "m'he adonat que..." per "*m'he donat compte que..." "està amb els braços plegats" per "*estar amb els braços creuats". O quan emprem el verb "purista" FER en les expressions següents extretes del més "pur" catanyol: "*donar una abraçada, un petó, un volt, una tombarella, una classe, vergonya, ràbia, llàstima, la impressió, la sensació..."
Segona relliscada... ¿Hem de "modelar" la llengua del país amb el "catanyol estàndard"? !Com es pot ni tan sols suggerir que la directora de TV3 s'ho hauria de plantejar!
L'adjectiu "purista" s'està fent servir cada vegada més, i de manera pejorativa, contra la gent que s'esforça per usar un català correcte. Una llengua correcta... i també, perquè en cap cas són ni han de ser elements excloents, una llengua moderna, àgil, senzilla i adaptada al registre més adequat per a cada moment i situació.
dimarts, 26 d’agost del 2008
LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (2)
Que Joan Laporta és un president nacionalment compromès ho expliquen molt millor que jo aquests articulistes de prestigi:
Salvador Sostres, a l’AVUI que feia un repàs a qui o què hi havia darrere la moció de censura: “El que hi ha al fons d'aquesta moció és el mateix que hi ha en qualsevol elecció que se'ns planteja als catalans. Catalunya o Espanya. Laporta o Espanya.”
Víctor Alexandre que ens parla dels grups Godó i Prisa, principals impulsors del linxament mediàtic del president; de l’entramat que s’amaga darrere de l’Oriol Giralt: “És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país.” De com això no és un fet esportiu aïllat, sinó que forma part d’una teranyina més àmplia i tenebrosa: “Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme.” I tot per què?: “És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona.”
També és de Víctor Alexandre l’article titulat “L’odi a Laporta” que situa el cas com una metàfora de Catalunya: "No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l’exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant.[...] en el moment d’escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d’ell, però allò que més desitja l’espanyolisme és que plegui.”
Per acabar, una editorial recent de “Singular digital” titulat “De nou, legitimat” que es pregunta fins quan n’haurà de ser, de “legitimat”, el president i, de nou, es fa referència als veritables motius de la persecució a Laporta: “Algú que entén que encara hi hagi qui trobi que Laporta no està prou legitimat per continuar al capdavant del Barça? Doncs això existeix. La presidència d’una personalitat com la de Laporta (desacomplexadament catalanista i independent) fa nosa.”
La realitat, per a qui la vulgui veure, és aquesta: Laporta –i els seus companys de junta- molesten perquè són desacomplexadament catalanistes, encara més, perquè són obertament independentistes i això en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui de manera conscient o inconscient, és una postura i una actitud que han esdevingut anormals i, per tant, objectius a abatre.
Salvador Sostres, a l’AVUI que feia un repàs a qui o què hi havia darrere la moció de censura: “El que hi ha al fons d'aquesta moció és el mateix que hi ha en qualsevol elecció que se'ns planteja als catalans. Catalunya o Espanya. Laporta o Espanya.”
Víctor Alexandre que ens parla dels grups Godó i Prisa, principals impulsors del linxament mediàtic del president; de l’entramat que s’amaga darrere de l’Oriol Giralt: “És cert que al davant d'aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d'interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país.” De com això no és un fet esportiu aïllat, sinó que forma part d’una teranyina més àmplia i tenebrosa: “Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme.” I tot per què?: “És un fet que l'independentisme està creixent i s'imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona.”
També és de Víctor Alexandre l’article titulat “L’odi a Laporta” que situa el cas com una metàfora de Catalunya: "No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l’exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant.[...] en el moment d’escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d’ell, però allò que més desitja l’espanyolisme és que plegui.” 
Per acabar, una editorial recent de “Singular digital” titulat “De nou, legitimat” que es pregunta fins quan n’haurà de ser, de “legitimat”, el president i, de nou, es fa referència als veritables motius de la persecució a Laporta: “Algú que entén que encara hi hagi qui trobi que Laporta no està prou legitimat per continuar al capdavant del Barça? Doncs això existeix. La presidència d’una personalitat com la de Laporta (desacomplexadament catalanista i independent) fa nosa.”
La realitat, per a qui la vulgui veure, és aquesta: Laporta –i els seus companys de junta- molesten perquè són desacomplexadament catalanistes, encara més, perquè són obertament independentistes i això en un país com el nostre, ple de catalans mentalment espanyolitzats, ja sigui de manera conscient o inconscient, és una postura i una actitud que han esdevingut anormals i, per tant, objectius a abatre.
LAPORTA, UN PRESIDENT NACIONALMENT COMPROMÈS (1)
Joan Laporta ha tornat a ser legitimat per continuar sent president del Barcelona fins al final del seu mandat, l’any 2010.
Laporta va superar el mes de juliol la moció de censura i ara la votació de compromissaris del Barça. Malgrat això, encara s’aixequen veus que intenten forçar la sortida del president... Per què? ¿Què s’amaga darrere d’aquesta mena de “clamor” antiLaporta que algú –o alguns- sembla voler escampar interessadament? ¿Tan dolenta i ineficaç ha estat la gestió de la directiva de Laporta perquè es produeixi aquest linxament mediàtic mai vist anteriorment? ¿Tan nefast ha estat el president que mereix aquests atacs que mai abans cap altre havia rebut?
Des del punt de vista econòmic la gestió de l’equip de Laporta es pot considerar molt bona (malgrat que alguns intenten desvirtuar-la sense cap mena d¡’argument sòlid). Ha eixugat el deute heretat de la gestió de l’anterior president i els ingressos actuals del club l’han situat en el tercer lloc de clubs que més ingressen.
Des del punt de vista esportiu no cal dir que l’èxit ha estat clamorós. Dues lligues consecutives i una copa d’Europa (la segona del Barça en tota la seva història) i un joc de meravella (amb l’excepció dels dos darrers anys) només comparable a l’època del Cruyff entrenador. ¿Qui no firmaria perquè cada cinc anys obtinguéssim els mateixos resultats esportius?S’ha enfrontat institucionalment i fins i tot personalment amb els violents, amb els “Boixos nois” i ha aconseguit fer-los fora de l’estadi. Els qui durant aquests darrers anys hem pogut presenciar i patir de vegades l’actitud (i alguna cosa més) d’aquest grup parafeixista no agrairem mai prou a Laporta la seva decisió valenta i arriscada, ja que li ha comportat haver de patir situacions personals i familiars força delicades.
Laporta és independentista i aquest ha estat el seu principal problema. El Barça ha tornat amb ell al camí de la catalanitat compromesa: Correllengua, Seleccions catalanes, Països Catalans, bandera i himne nacional, llengua (només cal recordar l'actitud davant d'Air Berlin), projecció internacional... També la seva gestió ha tingut aspectes negatius, sobretot en l'aspecte esportiu durant els dos darrers anys, però aquests no poden ni comparar-se amb els que havien tingut els seus antecessors a la presidència.
Malgrat aquest balanç del tot positiu la persecució de Laporta ha estat fins i tot ferotge i, malauradament, sembla que els seus perseguidors encara no l'han donada per acabada, sobretot si, en un futur pròxim, la pilota no vol o no pot entrar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
