divendres, 30 de març del 2007

EL MAL D'ALMANSA....

El mal d'Almansa a tots alcança...

El tancament del primer repetidor amb què es pot sintonitzar TV3 al País Valencià es tancarà, si res no ho evita, en una data ben significativa: el 25 d'abril.

Recordem què commemorem el 25 d'abril: tres-cents anys de la batalla d'Almansa. Direu que és una casualitat... n'estem segurs que no; els espanyols mai fan aquestes coses per casualitat. Fixeu-vos, sinó en una altra data, la de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Això va succeir un 26 de gener de 1939. Per què un 26 de gener i no el 25 o el 27? Per casualitat? Ni parlar-ne... mai no fan res perquè sí. Uns quants segles abans, el 16 de gener de 1641, les tropes catalanes van derrotar l'exèrcit de Felip IV en la coneguda batalla de Montjuïc. Per això i només per això, les tropes del general Franco van entrar un 26 de gener a Barcelona. No n'hi ha prou amb vèncer, cal, a més, humiliar.

Mentrestant, els governs català i valencià negocien un intercanvi d'emissions. Alerta, però, que una vegada més no ens colin un gol per tota l'escaire. Una de les condicions que imposa el govern de la Generalitat valenciana és que es "respectin" les denominacions oficials de la comunitat. Què significa això? Una nova renúncia...

Si finalment es claudica, oblidem-nos de sentir per TV3 denominacions com "País Valencià"; oblidem-nos de veure el mapa dels Països Catalans a l'espai del temps (pràcticament, l'únic lloc on a hores d'ara es pot veure); oblidem-nos de sentir el nom unitari de la llengua; oblidem-nos de.... Només li faltarà això a TV3, una televisió que en els darrers temps s'està decantant per utilitzar un mapa de referents culturals, socials i polítics cada vegada més espanyols.
Com diu Marc Peris en un article a l'Avanç: Personalment, el meu fàstic i la meua indignació ha superat els seus límits i no acabe de comprendre com pot ser que puguen aconseguir els seus objectius; desvertebrar un país que comparteix una llengua, una cultura i una televisió: TV3.


dilluns, 26 de març del 2007

PER UNA TELEVISIÓ D'ÀMBIT NACIONAL


Davant del perill imminent que les emissions de TV3 deixin de veure's al País Valencià i es trobin també amb serioses dificultats a les Illes, el web CRITERI llença la seva segona campanya de participació popular.

Si la primera va ser per exigir un aeroport intercontinental, aquesta se centra en demanar la continuïtat de les emissions de TV3 tant al País Valencià com a les Illes. La campanya consisteix en l'enviament (esperem que massiu) de missatges als presidents de la Generalitat catalana i valenciana, al president del Govern Balear i, també, al Ministre d'Indústria espanyol (cal que recordem que és l'inefable Sr. Clos), per tal que hi intervinguin i garanteixin que tots els ciutadans dels Països Catalans estiguin en condicions de continuar veient les emissions de TV3.

Fem pressió! Adherim-nos-hi!

MÉS RESPECTE, SI US PLAU.

Una mica més de respecte per la paraula autodeterminació, per tot el que significa i comporta. Per aquesta paraula, o en nom d'aquesta paraula, hi ha gent al món que ha sofert privació de llibertat, vexacions, tortures i fins i tot la mort. Per aquesta paraula, o en nom d'aquesta paraula, també al nostre país hi ha gent que ha hagut de passar i patir els mateixos tràngols.
Autodeterminació... independència... són mots que mereixen ser tractats d'una altra manera, d'una manera totalment diferent. Sap greu veure que el llenguatge frívol i sarcàstic sorgeixi de l'independentisme parlamentari.
En memòria de tots els que han lluitat i patit perquè aquest poble arribi algun dia a ser lliure, més respecte, si us plau.

dissabte, 24 de març del 2007

JA SÓN AQUÍ....


Sí... ja són aquí... el dimarts 27 es presenta a Esplugues la formació política "Ciutadans-Partido de la Ciudadanía".

Era d'esperar. El partit per al qual l'important "només són les persones" intenta escampar-se com una taca d'oli amb el seu missatge reduït, únic, però intens i que poc a poc va fent un cert forat. Els homes i dones de "Ciutadans", són els homes i dones de la llengua "bífida"... no m'entengueu malament, dic bífida en el sentit que a ells tant els fa el català com el castellà, perquè, clar, ells i elles són bilingües declarats. Se'ls pot aplicar el que diu Patrícia Gabancho en el seu llibre "El preu de ser catalans": Ells són els que volen que nosaltres siguem bilingües per tal que ells puguin continuar sent monolingües en castellà 4o anys més."

Ells i elles que diuen defensar tant i únicament les "persones", podrien prendre partit per la metgessa del Prat de Llobregat que ha estat acomiadada de la feina perquè ha estat denunciada per fer servir només el català. ¿Que hagués passat si el cas fos a l'inrevés i a una metgessa se l'hagués fet fora de la feina per usar només el castellà? Un cas que, d'altra banda, es repeteix cada dia en infinitat de consultes i visites mèdiques.

Benvinguts, però, la gent de "Ciutadans-Partido de la Ciudadanía" a Esplugues. Benvinguts perquè ja comença a ser hora que tothom es tregui la careta, que tothom prengui partit, que tothom reflexioni i decideixi quina Catalunya, quins Països Catalans, volem per al futur. Com deia el poeta: "i llavors que cadascú es vesteixi com més bé li plagui. I via fora! Que tot està per fer i tot és possible."


En aquest cap de setmana, que es produeix el comiat d'un dels millors músics i cantants catalans compromès amb la seva gent i amb el seu país, voldria -si per causalitat em llegeixen- fer servir unes paraules d'en Llach per recordar alguna cosa a la gent de "Ciutadans". A ells, però no només a ells, sinó també a tots aquells que volen una Catalunya conformista, una Catalunya desilusionada i alienada, a tots aquells que volen una Catalunya de llengua i cultura espanyoles que, nosaltres, alguns de nosaltres, malgrat que "coneixem/ les pedres del camí... Novament,/i deslliurats d'enyors,/som aquí / tossudament alçats./Som aquí."


Tossudament alçats....Som aquí....


dimecres, 21 de març del 2007

EL PREU DE SER CATALANS (V)

Els nois d'Estopa, en un país normal i bilingüe de debò, parlarien en català en les entrevistes a TV3. Però Estopa és, entre altres coses, un símbol. Un símbol combatiu.
Si els nois d'Estopa, nascuts i criats a Catalunya, no senten seu el català, i són tan espanyols que no saben ni on para el país que en teoria els ha ofert el futur, i aquests nois es multipliquen per milers, i centenars de milers, a tots els suburbis metropolitans, i són el fracàs més flagrant de la política educativa de Catalunya, si tot això és així, el país ho té molt malament.
Cap polític, de cap partit, no parla d'aquest tema en aquests termes. (Pàg. 103).
Catalunya, ja és hora que trenquem el tòpic, no és un país d'acollida: és un país d'indiferència. Tanta indiferència que la indiferència acaba sent suïcida. (Pàg. 105)
La societat catalana haurà de fer, més d'hora que tard, un debat seriós per decidir què vol fer amb la seva llengua. Si la vol llençar per la borda, ho deixem tot tal com està, i en dues o tres generacions ja no se'n cantarà ni gall ni gallina. Però si es vol continuar amb aquest llegat de fa ml anys, aleshores s'han de prendre mesures antipàtiques i rigoroses. (Pàg. 112)
El conseller d'Educació no ha convidat pas la ministra espanyola a conèixer la realitat del Baix Llobregat. Ha fet tot el contrari: ha dit que potser sí que la canalla d'Olot no sap prou bé el castellà. I el català, conseller? Com el pensa aprofundir al Barcelonès? (Pàg. 115)