Els nois d'Estopa, en un país normal i bilingüe de debò, parlarien en català en les entrevistes a TV3. Però Estopa és, entre altres coses, un símbol. Un símbol combatiu.
Si els nois d'Estopa, nascuts i criats a Catalunya, no senten seu el català, i són tan espanyols que no saben ni on para el país que en teoria els ha ofert el futur, i aquests nois es multipliquen per milers, i centenars de milers, a tots els suburbis metropolitans, i són el fracàs més flagrant de la política educativa de Catalunya, si tot això és així, el país ho té molt malament.
Cap polític, de cap partit, no parla d'aquest tema en aquests termes. (Pàg. 103).
Catalunya, ja és hora que trenquem el tòpic, no és un país d'acollida: és un país d'indiferència. Tanta indiferència que la indiferència acaba sent suïcida. (Pàg. 105)
La societat catalana haurà de fer, més d'hora que tard, un debat seriós per decidir què vol fer amb la seva llengua. Si la vol llençar per la borda, ho deixem tot tal com està, i en dues o tres generacions ja no se'n cantarà ni gall ni gallina. Però si es vol continuar amb aquest llegat de fa ml anys, aleshores s'han de prendre mesures antipàtiques i rigoroses. (Pàg. 112)
El conseller d'Educació no ha convidat pas la ministra espanyola a conèixer la realitat del Baix Llobregat. Ha fet tot el contrari: ha dit que potser sí que la canalla d'Olot no sap prou bé el castellà. I el català, conseller? Com el pensa aprofundir al Barcelonès? (Pàg. 115)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada