MONTILLA, PUIG I EL CATALÀ

Dos apunts més sobre les controvertides declaracions d'en Felip Puig sobre el català del president de la Generalitat.

Primer apunt. Felip Puig declarava, no sabem si volent dissimular les seves afirmacions, que "no sóc un integrista lingüístic. Tinc molts amics amb els quals parlo en castellà."

El senyor Puig deixa al descobert dos dels principals errors que cometem des de fa anys els catalanoparlants. D'una banda, parlar en castellà a persones que, no només ens entenen perfectament en català, sinó que moltes estan en condicions de parlar-lo. D'altra banda, el fet d'anomenar "integristes" aquells catalanoparlants que procurem fer servir sempre la nostra llengua al nostre país.

Els ciutadans que intentem fer del català una llengua normal d'ús i de referència, i que ho fem d'una manera tan senzilla i tan poc agressiva com és parlar-la en el seu propi territori, abans érem considerats com a "maleducats" i ara com a "integristes". I això ens ho diuen els mateixos conciutadans de pàtria i de llengua.

Segon apunt. He sentit en una d'aquestes famoses tertúlies d'intel·lectals que tan proliferen en el mercat audiovisual, que el fet que Montilla destrossi el català és un fet normal i lògic, habitual a l'àrea metropolitana i que... atenció!... forma part de l'evolució de la llengua (??!!).

Sí, és cert... les llengües no són elements estàtics. Les llengües són elements vius que evolucionen, canvien, es modifiquen, s'empobreixden o s'enriqueixen i, també, viuen i moren.

Sí, és cert... El català -com el castellà, l'anglès, o el danès- no és el mateix ara que fa cent anys, ni evidentment és idèntic al català d'Ausiàs March o de Joanot Martorell. Només les llengües "mortes" com el llatí romanen inalterables.

Ara bé, pretendre que el català del president de la Generalitat o el que parlen milers de persones a l'àrea metropolitana de Barcelona és el producte d'un "procés evolutiu" de la llengua catalana, això no s'ho pot empassar ningú.

No és un procés evolutiu... és un procés degenaratiu. Algunes caracerístiques fonètiques pròpies de la llengua catalana, com és el cas de la sonoritat identificadora de determinades consonants o grups consonàntics: el cas de les elisions en els contactes de les tires fòniques; l'obertura i tancament de les vocals; la vocal neutra, en el cas del català oriental, són un clar exemple d'un procés degradatori de la llengua oral que s'acosta cada vegada més a la seva veïna el castellà.

El procés fonètic es viu també en els elements sintàcits o de formació del discurs. Moltes de les frases que sentim (o potser també que ja pronunciem) són calcs sintàctics del castellà. Només heu de parar l'orella quan aneu pel carrer, quan sentiu la ràdio o quan mireu la televisió.

Aquesta tendència "evolutiva" de la llengua no és res més que un procés d'absorció del català per part del castellà. ¿Si algun dia la fonètica catalana és igual a la castellana, i la sintaxi i la formació del discurs és una simple traducció de la llengua espanyola, estarem parlant una llengua diferent o podrem dir que hem "evolucionat" cap a una nova forma dialectal, amb més o menys matisos diferents, de la nostra llengua veïna?