En aquest nostre país dels esvorancs...
Avui, l'Assemblea francesa torna a debatre la reforma constitucional que fa uns dies va refusar el Senat i que inclou el reconeixement de les anomenades "llengües regionals", entre les quals hi ha el català. L'agressiu nacionalisme francès ni tan sols va ser capaç d'admetre l'existència d'unes llengües minoritzades i minoritàries dins de les fronteres del seu Estat.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (sí, sí, de Catalunya!) exigeix al Govern català l'aplicació de la tercera hora de castellà a les escoles. Sembla el conte de l'enfadós , aquell que no s'acaba mai... Estires i arronses constants fins que, quan menys ens adonem, ens col·locaran la tercera hora... i nosaltres, encaixadors de primera com som, afegirem un greuge més als molts que ja anem trafegant amunt i avall.
Marc Belzunces ha estat citat a declarar per la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (sí, sí, de Catalunya!) acusat d'un delicte electoral. Segons informa directe.cat, en Marc va decidir, com ja havia fet 15 anys abans amb el servei militar, practicar l'objecció de consciència davant la darrera convocatòria de les eleccions espanyoles. L'administració de l'Estat espanyol l'obigava a participar en una mesa electoral i en Marc va fer cas omís de la citació per "coherència personal i intransferible". Llegiu la declaració que ha enviat al jutge.
L'Àngel Colom s'ha despenjat amb una nova proposta: vol crear una nova "Crida". Una organització més, una plataforma més per a defensar el mateix que ja defensem cinquanta mil plataformes en aquest nostre país dels esvorancs. Quantes organitzacions defensem la llengua? Quantes el dret a l'autodeterminació? Quantes l'independentisme? La nostra divisió és la força dels nostres enemics.
Els "èxits" de la "roja" han fet augmentar el nombre de nacionalistes espanyols que s'adhereixen al pamflet anomenat "Manifiesto por la lengua común". Diuen que ja són 110.470 signants (tampoc no n'hi ha per tant...ni tan sols arriben a igualar la xifra de socis del Barça).
Els "èxits" de la "roja" han fet augmentar el nombre de nacionalistes espanyols que s'adhereixen al pamflet anomenat "Manifiesto por la lengua común". Diuen que ja són 110.470 signants (tampoc no n'hi ha per tant...ni tan sols arriben a igualar la xifra de socis del Barça). Telecinco... Luís Aragonés... Iker Casillas... i ara el remat: Montserrat Caballé. La "nostra catalana universal" s'ha despenjat amb unes fervoroses i entusiastes declaracions de "patrioterisme" espanyol que han fet embogir els ciutadans i els mitjans de comunicació d'arreu de les espanyes: "Soy española de pura cepa". Va defensar el bilingüisme i va recordar que els seus pares li havien inculcat que "España es una nación a la cual todos pertenecemos."
A mi em sembla perfecte... És bo que la gent es defineixi i tots plegats coneguem qui som cadascú dels que habitem en aquest nostre país dels esvorancs. Des d'aquí, encoratjaria personatges com en Xavi, jugador del Barça i de la selecció espanyola, que fes honor al seu "Viva España" i fes unes declaracions similars. Que, com apuntàvem en el post del dia 4, tothom es definís, perquè no s'hi valen ja les ambigüitats i les mitges tintes; no s'hi val ja jugar amb dues o més baralles. Només hi ha dos projectes nacionals: l'espanyol i el català. Sería un gran exercici democràtic prendre partit obertament per un dels dos.
Prendre partit obertament, amb naturalitat i amb sinceritat. Com ha fet la Caballé. Com va fer l'escriptor i poeta illenc Biel Mesquida a la Fira de Frankfurt: "Qui us parla és un escriptor català, un escriptor en llengua catalana, més ben dit, un escriptor europeu en llengua catalana. I amoll això, ara, a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè consider que com a escriptor he de reivindicar la llengua i la literatura que s’escriu amb aquesta llengua com a dos elements fonamentals de la nostra identitat com a poble".En aquest nostre país dels esvorancs...
2 comentaris:
L'estratègia de la tensió que vol imposar el nacionalisme espanyol crec que els hi és contraproduent. Si hi ha quelcom que és considerat per la població general (= majoria silenciosa, = gent senzilla, = elements endarrerits de les masses populars) és la hipocresia. I la gent percep la hipocresia de qui demana el desmantellament de la protecció del català però alhora suplica la continuació i engroximent del sistema de protecció del castellà. En la qüestió de classes, això recorda als defensors del "laissez-faire", que justifiquen l'abaratiment de l'acomiadament de treballadors i alhora són els primers a cridar a "salvaguardar" a través de la intervenció estatal el capital de tal o tal societat en fallida.
Els més conscients, és clar, se n'adonen que el problema no és la hipocresia sinó l'opressió que l'alimenta.
La resposta des dels rengles catalanistes és diversa i això explica també l'esmicolament organitzatiu. Hi ha "capelletes", és cert, però també hi ha diferents sensibilitats. Hi ha qui demana un estat català i qui demana (utòpicament, al meu parer) la superació dels estats. Hi ha qui defensa l'actual model lingüístic de l'escola i qui s'estimaria més una escola segregada lingüísticament (no tan sols en català o en castellà, sinó també en totes les altres llengües).
Atacar en Xavi o la Montserrat Caballé és temptador. Però també es traslladar l'enfrontament a l'interior de la "comunitat nacional catalana". Aquesta és l'estratègia de l'imperi. L'han feta servir els anglesos a tot arreu (des d'Irlanda a Xipre), i els espanyols la fan servir al País Basc i, menys reeixidament, a Catalunya.
L'opressió nacional la pateix tota la comunitat nacional catalana. Cal tindre present que les declaracions binacionals són un símptoma de l'opressió nacional però no un element actiu.
Organitzativament, cal fer com diu en Titot un treball concèntric. En l'interior el projecte més exigent, amb voluntat de direcció. En l'exterior àmbits més amplis de mobilització, en un doble eix: identitat i llibertat.
JRS
Dídac, crec que estàs molt encertat, sobretot en el punt dels atacas entre nosaltres mateixos... No hi havíem pensat detingundamernt i, és cert, no vam poder evitar de caure en la temptació.
Publica un comentari a l'entrada