Seguim amb aquest 2008 poètic...
L’amor a la paraula, a la llengua, al poema. Un amor entrelligat, formant un tot amb la paraula, en el poema Un dia com aquest. El poeta intenta recuperar un amor a través del record i no té altra eina que l’escriptura, que el poema, que la paraula; i, només amb aquesta unió entre amor, record i paraula, podrà –podrem- viure el present.
Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
[...]
Potser fou un dia com aquest
que comença allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules...
L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.
I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.
En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.
¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,
llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?
Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier
magnífic
que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:
rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà.
Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.
Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
[...]
Potser fou un dia com aquest
que comença allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules...
L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.
I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.
En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.
¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,
llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?
Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier
magnífic
que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:
rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà.
Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada