dissabte, 20 de gener del 2007

EM PREOCUPA ESQUERRA

El 12 de gener passat, Dídac López, en resposta a l'escrit de la CAL d'Esplugues, comentava el següent:
"Formulat d'aquesta manera l'independentisme no-nacionalista és un simple aliat del "cosmopolitisme" que vol destruir les identitats nacionals.De la mateixa forma que l'independentisme català dels anys 1920 va fer un llarg pelegrinatge per incorporar la idea de la unitat nacional (de Salses a Guardamar) i de la justícia social (del socialisme emancipador, que no té res a veure amb el "benestarisme" paternalista de socialdemòcrates i eurocomunistes), ara cal sumar-hi també la defensa de la recatalanització, de la catalanitat. Una catalanitat oberta, és clar, com ho fou amb els Lúria calabresos i ho ha estat amb els Sànchez murcians i ho és ara amb els Hassan rifenys. Oberta, sí, però no diluïda. Amb capacitat d'evolució, sí, però d'evolució en interès propi i no d'acord amb les agendes que ens imposin a Madrid, a París o a Nova York. "
Totalment d'acord amb el significat de fons del comentari. Crec que Esquerra es troba en un moment i en una situació força perillosa. No sé com acabarà tot plegat, el temps ens ho dirà, però les seves darreres actuacions i posicions em preoucupen.
Us adjunto un article (el primer; sembla que n'hi haurà més) de la veu dissident -ja durant la legislatura anterior- d'Esquerra: Joan Carretero. En remarco alguns dels punts més impactants:
"Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors... Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC). Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya..."
Llegiu, si us ve de gust, l'article sencer i, si us plau, reflexionem-hi tots plegats.